La Castella profunda

Il·lustració de Javier Jaén

Alguns membres de la Generació del 98 encunyaren l’expressió “Castella, ànima d’Espanya”. La identificació d’allò espanyol amb allò castellà i la cerca de les característiques essencials de l’espanyolitat en el paisatge i el paisanatge de Castella, per part d’autors oriünds de la perifèria, esdevingueren dos de les característiques principals de la Generació del 98. S’adheriren al mite, entre d’altres, Miguel de Unamuno, Ramiro de Maeztu, Pío Baroja, Azorín, Antonio Machado, Valle Inclán... Espanya ha acabat sent, doncs, la idea d’estat que s’ha imbuït als castellans de Tierra de Campos, las Merindades o Extremadura, en el cap dels quals no entra que puguen existir les nacionalitats basca i catalana. Totes les nacions peninsulars distintes de la castellana són, per al castellà mitjà, mers apèndixs, regions o, millor dit, províncies —recordem allò de las provincias vascongadas. La catalanitat no és, per tant, un element constituent de l’ésser espanyol. Altres peninsulars assimilats a l’espanyolisme —molts valencians, posem per cas— accepten amb entusiasme aquesta concepció de la pell de brau. Estan contents de ser apèndixs. ¡La Castella profunda, cap i cor d’Espanya! En fi, tres segles i mig de constant bombardeig amb els mites de l’Espanya eterna —que, ves per on, semblen oblidar l’amputació de Portugal— tenen les seues conseqüències. De primer antuvi, els espanyols se sorprenen que una “regió” vulga segregar-se  de la “nació” (per a ells, l’intent separatista d’una part d’Espanya és com si un braç, o una cama, volgués separar-se del cap i el tronc). Un cop passat l’esbalaïment inicial, l’espanyolisme sol passar a l’ofensiva. L’estupor provocat pels actes de la Diada de Catalunya ja comencen a suscitar reaccions extemporànies (i no parle dels greus incidents al Centre Cultural Blanquerna, protagonitzats per un escamot feixista): algun mitjà de la dreta mediàtica ha demanat al govern central, en un editorial, que «utilitze tots els instruments que preveu la Constitució per a evitar el trencament d’Espanya». ¿A quins “instruments” es referirà l’editorialista? ¿A la dissolució de la Generalitat? ¿A l’enviament de l’exèrcit?