350 anys de catalanofòbia

En vista de l’auge que està prenent l’independentisme català, la dreta centralista intenta refredar els ànims. El PP ha tramès als seus portaveus i càrrecs públics una consigna clara: no convé encrespar l’assumpte. S’ha passat, per tant, de la violència verbal a la displicència. Alguns intel·lectuals espanyols també s’han pujat al carro del desdeny. Antonio Muñoz Molina, posem per cas, publicava en El País, dies enrere, un text titulat ‘Kitsch’ nacional. Heus ací una de les seues frases: Observando algunas de las expresiones visuales del fervor independentista catalán he confirmado una intuición: el kitsch es un rasgo tan definitivo del patriotismo como la sobreabundancia de banderas. En qualsevol cas, qui ficava el llistó ben alt era Esperanza Aguirre: Hay que catalanizar España. Pensarà que els catalans han oblidat unes paraules seues dites quan Rodríguez Zapatero decidí de traslladar a Barcelona la seu de la CMT: Un organismo oficial no puede tener su sede en el extranjero. La catalanofòbia li jugava una mala passada.

La catalanofòbia ve d’antic; bàsicament, va nàixer en el segle XVII, durant el regnat de Felip IV. El seu ministre, el comte duc d’Olivares, establí la Unió d’Armes, intent d’obligar tots els reialmes de l’imperi espanyol a compartir les càrregues humanes i financeres de l’esforç bèl·lic que protagonitzava Castella a tot Europa. El comte duc havia previst la creació d’una reserva comuna de 140.000 homes, aportats en proporció a la seua població per tots els regnes de la monarquia. La mesura fou rebutjada pels territoris de la Corona d’Aragó —van considerar que atemptava contra llur autonomia. La Unió d’Armes s’inspirava en les idees econòmiques dels anomenats arbitristes castellans, els quals venien proposant des d'inicis del segle XVII, quan ja era evident la decadència castellana, que les càrregues dels seu regne foren sufragades també pels altres regnes —de compartir els possible beneficis, no havien dit res.

L’opinió dels arbitristes i els consells castellans sobre l’escassa contribució de la Corona d’Aragó a les despeses de la monarquia no s’ajustava completament a la realitat; els castellans sobreestimaven la població i la riquesa dels regnes i estats no castellans. D’altra banda, el propòsit de crear un estat unit i solidari arribava tard; es proposava a les nacions no castellanes de participar en una política que estava afonant Castella —això sense comptar que no se’ls havia donat part, fins aquell moment, als hipotètics aprofitaments. Encara que tots els estats de la Corona d’Aragó rebutjaren la Unió d’Armes, l’oposició de Catalunya prengué dimensions inesperades; acabarien desfermant-se la invasió del Principat per tropes castellanes, la Guerra dels Segadors, la independència de Portugal i la pèrdua de la Catalunya Nord. Com a conseqüència d’aquests fets, nasqué la fama d’insolidaris i garrepes dels catalans.

Al principi, el baldó només circulava entre la noblesa castellana. El comte duc d’Olivares, necessitat de diners i homes amb què mantenir les seues campanyes militars, confessava estar fart dels catalans: Si las Constituciones embarazan, que lleve el diablo las Constituciones (es referia a les Constitucions Catalanes, és a dir, als Furs). El nacionalisme espanyol tal com el coneixem actualment encara no existia; sorgiria als inicis del segle XIX, com a conseqüència de la Guerra del Francès. A poc a poc, però, la mala fama dels catalans anà estenent-se entre la població castellana de totes les classes socials, i acabaria contagiant-se als habitants d’altres reialmes: andalusos, aragonesos, gallecs i valencians “espanyolitzats”... En bona mesura, l’actual nacionalisme espanyol s’ha construït contra Catalunya. El menyspreu envers els catalans està, per tant, absolutament generalitzat a Espanya. I el reviscolament de l’independentisme amenaça d'eixamplar encara més aquest sentiment.