Una mar de dubtes

Les elits espanyoles —els intel·lectuals i els polítics centralistes— no entenen res. O sí. Haurien de saber que allò que anomenen Espanya és almenys la suma de quatre grans nacionalitats: la castellana, de la qual han sorgit algunes branques particularistes  —l’andalusa, per exemple—; la catalana, de la qual acabaran segregant-se —si no ho han fet ja— valencians i baleàrics; la basca, dividida actualment en dues regions; i la gallega, esqueixada de la seua soca comuna galaicoportuguesa. ¿Ho saben això, les elits espanyoles? No. O sí. Des de Catalunya sobretot, pensadors com Valentí Almirall ja van proposar en el segle XIX una solució per a la vertebració de la península: una federació o una confederació de pobles ibèrics. (Almirall va estudiar amb deteniment la Confederació Helvètica i els EEUU.) El centralisme espanyol de l'època va rebutjar aquesta mena de solució. Va apel·lar a la sagrada unitat de la nació espanyola. ¿Els actuals portaveus de l’Espanya eterna deuen pensar igual, no? Sembla que sí.

Els treballs de redacció de la Constitució de 1978 brindaven una ocasió magnífica per a repensar la qüestió. Tanmateix, en comptes d’optar per un model confederal, els constituents elegiren el “cafè per a tots”. Amb la finalitat d’aigualir les aspiracions de catalans, valencians i bascos, els pares de la carta magna decidiren de donar autonomia fins a les regions que no l’havien demanada mai de la vida. (Només els andalusos havien començat a prendre consciència del seu particularisme —sense renunciar a la seua espanyolitat, atenció.) ¿Els pròcers de l’espanyolisme recordaran aquell “cafè per a tots, no? Potser sí, perquè algunes veus autoritzades —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— han començat a dir que s'haurien de tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes es desfarien, si pogueren, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació.

El partit del senyor Rajoy arreplegà firmes per a protestar contra el projecte d’Estatut de Catalunya. ¿Se’n recorda? No. O sí. Encara que el text definitiu sorgit del parlament havia estat aprovat per la majoria dels catalans en un referèndum (i Rodríguez Zapatero havia promès respectar allò que sortís de Catalunya), el  Congrés dels Diputats el va podar sense miraments. Ningú no sembla recordar això, o sí. A pesar de la poda, el PP va recórrer el text definitiu al Tribunal Constitucional. ¿N’estarà penedit, Rajoy? No. O sí. Diferents tribunals (TC, TS, TSJC...) han dictat nombroses sentències contra l’ús oficial, normalitzat i vehicular del català. El projecte de reforma educativa del ministre Wert també atempta contra la continuïtat dels programes d’immersió lingüística en català. ¿El govern central ha calibrat les conseqüències de tot açò? Podria ser. ¿Està justificada la desafecció dels catalans? No. O sí.

I ja que parlem dels tribunals, ¿sap la gent del PP que el president del Tribunal Constitucional va dir allò de no hay acto catalanista que se precie sin manifestaciones de onanismo? ¿No? ¿Sí? El senyor Pérez de los Cobos també va dir açò altre: El verdadero problema, y creo saber de lo que hablo, es que, como consecuencia de errores del pasado, varias generaciones de catalanes han sido ya educadas en el desprecio, expreso o tácito, hacia la cultura española, y el Estatuto es la primera manifestación política de ese desprecio. Però Mariano Rajoy no veu inconvenient que Pérez de los Cobos prenga part, malgrat aquests pronunciaments seus, en les diverses deliberacions del TC que afectaran recursos relacionats amb Catalunya. ¿Està garantida la imparcialitat d’aquest magistrat? No. O sí.

¿Se li està escapant de les mans, al govern de Madrid, la qüestió catalana? Potser sí o potser no. ¿Rajoy podria estar seguint al peu de la lletra la dita castellana hacer-se el tonto para no entrar en quintas? ¡Qui sap! ¿Li té por a l’ala més dretana del seu partit? ¡Noo! O sí. ¿Ja s’ha pensat la manera d’abordar l’envit independentista català? No. O sí. ¿S’oferirà una millora en el finançament autonòmic? Ves a saber. ¿Arribarà a temps, aquesta oferta? No. O sí.