El gòtic anglès

 

Diu Joan Francesc Mira: «He escrit més d’una vegada que la meua és l’Europa del gòtic, o més exactament l’Europa de les viles i les ciutats on hi ha esglésies gòtiques, que és l’Europa a l’oest d’una ratlla sinuosa que aniria no sé si d’Hèlsinki a Bari o de Croàcia a Carèlia, possiblement amb illes i excepcions als dos costats. Vull dir que, quan vostès viatgen i en cada ciutat troben l’arquitectura gòtica que ens és tan familiar [...], poden estar segurs que es troben encara en un país on també ens són familiars altres coses: allà hi ha hagut universitats antigues, Renaixement, humanisme, il·lustració, alguna forma de consells urbans autònoms, associacions de mercaders (sovint els consells o les llotges eren també bells edificis gòtics), i molts llibres en llatí. Després hi ha hagut un poc de revolució francesa de rebot, un poc o un molt de les formes i els usos de la democràcia, unes certes tradicions literàries, molts llibres en la llengua del país, i algunes coses més que ací no caben. Quan el gòtic s’acaba, s’acaba també tot això, o més ben dit, això no ha existit mai, o no de manera significativa.» ¡Gòtic és igual a civilització europea!

L’estil gòtic remet a l’espiritualitat de les catedrals medievals, però també als reptes tècnics i artístics de ciutats europees que experimentaven una enorme puixança econòmica i un gran creixement demogràfic. El naixement d’una nova classe social, la burgesia, i les diferents institucions estamentals —gremis, confraries, associacions de mercaders, consells municipals— exigien grans contenidors: esglésies, llotges, edificis municipals... El gòtic donà resposta a la demanda. Durant la primera quinzena d’agost, vaig viatjar pel sud d’Anglaterra. Vaig recórrer viles i ciutats ben boniques: Bristol, Salisbury, Wells, Bath, Stratford-upon-Avon, Oxford... Vaig visitar el jaciment de Stonehenge i el Westonbirt Arboretum... Vaig camejar per Londres. Hi vaig copsar tot allò que diu Mira: petjades romanes, universitats antigues, llibres... A la meua tauleta digital, portava música i llibres de compositors i escriptors com Thomas Tallis, William Shakespeare, Händel, Henry Purcell, Charles Dickens... I vaig contemplar una enormitat de construccions gòtiques i neogòtiques, i ruïnes romàntiques d’antigues esglésies medievals.

 

Els anglesos han posat diferents qualificatius al gòtic: corb, perpendicular, tudor... ¡Tant és! Parlem del mateix estil que recorre l’Europa que descriu Mira. Les terres que vaig visitar conserven molts edificis civils i religiosos bastits en l’estil europeu per antonomàsia: el Wills Memorial Building i la St Mary Redcliffe church de Bristol, les catedrals de Bristol, Salisbury i Wells, l’església abacial de Bath, St Margaret’s church, Westminster abbey i les Cases del Parlament, a Londres... Els britànics, en el seu afany per distingir-se d’altres països europeus, conrearen, durant l’època dels historicismes, l’estil neogòtic. L’interès romàntic per la cultura medieval, conegut al Regne Unit com Gothical Revival, prengué volada durant el segle XVIII i primeries del XIX. En aquesta època, els conflictes amb França foren continus. El gòtic esdevingué estil nacional britànic, en oposició al classicisme associat a la França revolucionària. Els edificis gòtics i neogòtics, i les ruïnes de monestirs destruïts durant la “Gran Dissolució”, al regnat d’Enric VIII, o la Segona Guerra Mundial són, per tant, omnipresents al Regne Unit.

 

No importa que les enquestes mostren un poble britànic euroescèptic —de fet, jo també ho sóc en vista de l’Europa que ens volen embotir—; el viatger que arriba a terres angleses, procedent de l'Europa central o la Mediterrània, té la sensació d’estar en un ambient familiar. Hom trobarà detalls curiosos. Un vitrall de l’església de Santa Margarida, a Westminster, està dedicat a les noces d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó. Fins i tot és possible de trobar coses que haurien d’estar a València. El Retaule del Centenar de la Ploma o de Sant Jordi, posem per cas, es conserva al Victoria and Albert Museum de Londres. El meu periple anglès també em va permetre de practicar, malgrat les múltiples prohibicions, una de les meues aficions predilectes: la fotografía.