dissabte, 22 d’octubre de 2022

Monsenyor Enric Benavent

El nou pastor del ramat catòlic valencià serà monsenyor Enric Benavent Vidal, de Quatretonda. ¿És una bona notícia? Segons com es mire. Després de molts anys, vindrà a la catedral basílica metropolitana de Santa Maria un arquebisbe valencià de soca-rel. El cardenal Cañizares, encara cap de l'arxidiòcesi, també és valencià. Tinguem present, però, el ferm sentiment de pertinença a la Manxa entre les gents de la Plana d'Utiel. Aquesta terra sempre havia pertangut a Castella, però s'incorporà a la província de València en 1851. Cañizares, utielà de pares benaixevers, no parla valencià. Per a trobar altre titular de la càtedra valentina indubtablement nostrat, ens cal remuntar fins al 22 d'abril de 1920. En aquesta data fou nomenat arquebisbe de València Enric Reig Casanova. Havia passat part de la infantesa en Agullent, el poble de sa mare, i havia cursat estudis de batxillerat a Xàtiva. Ocupà escon al Senat. En desembre de 1922, era creat cardenal. L'estranya coincidència, que un valencià revestit de porpra tornés a presidir l'arxidiòcesi, durà ben poc. Uns dies després, Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, seu primada de Castella.

Seguint un inveterat designi de la jerarquia catòlica, la càtedra arquebisbal de València sol estar ocupada per forasters, per monsenyors que desconeixen, per tant, la nostra llengua. (L'església autòctona pateix tres segles de castellanització.) En canvi, moltes diòcesis balears i catalanes estan regides per prelats valencians. De fet, Enric Benavent era fins ara bisbe de Tortosa. Hi ha circumstàncies familiars del nou arquebisbe que criden l'atenció. El seu germà bessó, Rafael Benavent Vidal, militant del Bloc i professor d'educació secundària, fou alcalde de Quatretonda entre 2006 i 2009, en sengles governs de coalició amb el PSOE. En tot cas, que monsenyor Benavent siga valencià de la Vall d'Albaida no basta per a decidir si ens hem d'alegrar o no pel seu nomenament. És més important saber de quina cama "coixeja". ¿A quin corrent eclesial pertany el nou arquebisbe? Podem fer suposicions. Presideix, al si de la Conferència Episcopal, la Comissió per a la Doctrina de la Fe, una mena de sant ofici actualitzat. Fa pocs mesos, advertí que los sanitarios católicos no pueden colaborar con acciones que atenten contra la vida.

Evidentment, es referia a l'avortament i l'eutanàsia. Demanava als sanitaris, fins i tot si treballen a la sanitat pública, que es declaren objectors de consciència. Hi ha altre episodi interessant. En 2012, l'esmentada Comissió per a la Doctrina de la Fe envià una "notificació" —de la qual era ponent monsenyor Benavent— a Andrés Torres Queiruga, sacerdot, teòleg, filòsof i professor a la Universitat de Santiago de Compostel·la. El doctor Torres Queiruga, gallec, té obra traduïda a l'alemany i l'italià. És membre de la Real Academia Galega. També ha format part del Consello da Cultura Galega. Notificació és un eufemisme. Els bisbes consideraren herètiques les idees del teòleg. L'enviaren, per tant, un apercebiment previ a la condemna per heretgia. Torres Queiruga considerà l'escrit una calumnia pública. Rebé el suport de nombrosos fòrums sacerdotals, de la Coordinadora de Comités Óscar Romero i de múltiples catedràtics, filòsofs, teòlegs, sociòlegs, pensadors i escriptors de renom —Josep Antoni Comes, fundador de la revista Saó, entre ells.

Com no puc opinar de teologia, preferisc referir-me a un dels problemes que trobarà Benavent quan prenga possessió del càrrec: el del missal valencià. Fins ara, cap arquebisbe no ha volgut resoldre'l. En 1974, els bisbes de les diòcesis valentines van aprovar el Llibre del poble de Déu, del pare Pere Riutort. El van declarar apte per als actes litúrgics fins a la publicació de l'edició oficial. Els cristians del país encara estan esperant aqueixa edició. Lògicament, haurà de complir la norma de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però els monsenyors no s'han atrevit a clavar la mà en el vesper. ¿Per quin motiu? Tinc la meua teoria, que pot ser errònia. Devien témer que una part significativa de la gent assídua als cultes protestara per trobar "catalanista" un missal respectuós amb les normes ortogràfiques de l'AVL. «Si només el reclama una colla de rojos i nacionalistes que no freqüenten els temples, deixem-ho córrer», s'hauran dit els predecessors del nou arquebisbe. ¡Veges! ¿Pensarà igual monsenyor Enric Benavent? Mmm. Esperem que no.

(publicat a Levante-EMV, el 22/10/2022)

dimecres, 19 d’octubre de 2022

Ecos del nacionalcatolicisme

Els feixismes anteriors a la Segona Guerra mundial s'apartaven ostensiblement de la religió. O, millor dit, eren una religió en si mateixos. Durant la seua joventut, Benito Mussolini havia abanderat posicions atees i anticristianes. Rebutjava la religió i l'Església Catòlica. La retòrica nacionalista s'apropià, però, del lèxic religiós. Els feixistes retien un culte quasi sagrat al seu líder. El feixisme esdevingué una mena de religió civil. A la primeria de la dècada de 1920, Mussolini canvià d'actitud. S'adonà que la majoria social italiana era catòlica. Li calia el seu suport. Decidí de firmar uns acords amb L'Església, els Pactes del Laterà. El conflicte entre règim totalitari i Església fou, però, continu. La “religiositat” feixista —la seua ampla gamma de creences, fervors, ritus i símbols— era obertament alternativa a la fe cristiana. Mussolini intentà de contraposar catolicisme i cristianisme i d'incorporar el primer, en clau identitària, a la idea feixista de nació. «Sóc catòlic i anticristià», deia. Els feixistes enaltien la violència i el racisme.

En 1938, es produí un enfrontament amb Pius XI per causa de la qüestió racial. Joves militants escriviren en pàgines de revistes del règim articles d'un to obertament anticristià; consideraven que la fe feixista i la fe cristiana eren irreconciliables i alternatives. Mussolini defenia la teoria de l'origen romà del catolicisme. «Si la religió cristiana hagués romàs a Palestina, s'hauria extingit sense deixar rastre de si mateixa», afirmava. Per la seua banda, el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) tenia una posició antireligiosa clara. Per als militants nazis, sols hi havia una església, el partit, una doctrina, l'emanada del partit, i una deïtat, el cap suprem del partit, el Führer, Hitler. Faig aquesta reflexió sobre l'actitud antireligiosa dels feixismes clàssics, perquè em resultà molt cridanera la frase de la futura presidenta del Consell de Ministres italià: Io sono Giorgia, sono una donna, sono una madre, sono italiana, sono cristiana. Non me lo toglierete! ¿Cristiana, Giorgia Meloni? Potser. Però no obeeix els manaments de l'Església. Conviu amb la seua parella, Andrea Giambruno, de qui té una filla, sense haver passat per l'altar. Viu en "pecat".

¡Ha! La líder de Fratelli d’Italia no és l'única; Santi Abascal, cap de Vox, també viu en "pecat". Està divorciat de la seua primera dona i casat civilment amb una segona. Naturalment, aquestes circumstàncies personals, que pertanyen a l'esfera privada, serien intranscendents —vivim, segons diuen, en estats democràtics i laics— si no fos perquè els partits que dirigeixen Meloni i Abascal estan alineats amb el dogma catòlic en múltiples qüestions: els drets de les minories sexuals, la igualtat de gènere, l'avortament, l'eutanàsia... ¿Hipocresia o pragmatisme polític? En realitat, l'autoritarisme neofeixista d'Itàlia i les Espanyes no inventa res. Fa una sàvia adaptació de Mussolini al context actual, per a obtenir vots. Meloni i Abascal tenen clar que les majories socials de les seues contrades són catòliques, però d'una religiositat light. És el signe dels temps. En la dreta sovintegen líders que es proclamen catòlics, però no viuen d'acord amb els dictats de l'Església. I entre el seu electorat sovinteja el catolicisme banal. Es diuen unes coses en públic i es fan altres en privat. Tanmateix, cal tenir present que Vox està en deute amb alguns bisbes i grups ultres com HazteOir.

Un futur govern conservador també rebrà pressions de l'Opus o els kikos. Haurà de canviar la llei d'educació. Potser elimine o modifique certes regulacions —les relacionades amb l'eutanàsia i l'avortament, per exemple. Al cap i a la fi, la gent de l'establishment mai no tindrà problemes. ¿Un embaràs no desitjat? Amb diners, ¡tot se soluciona! En canvi, caldrà oblidar altres peticions del catolicisme ultramuntà, per tal de no indisposar-se amb l'electorat. De fet, anteriors governs del PP no han tocat assumptes com l'avortament —decisió de Rajoy que li costà el càrrec al ministre Ruiz-Gallardón— o el matrimoni homosexual. Però és possible que calga, per a formar un pròxim —i esperem que llunyà— govern de dretes, una aliança del PP amb Vox. Llavors, les exigències reaccionàries posaran el llistó molt alt. Tot dependrà de la relació de forces. També estaran en perill, per tant, la legislació contra la violència de gènere i les polítiques a favor de la igualtat, malson probable, perquè el PP segueix el solc dels homòlegs europeus que abandonen a poc a poc els cordons sanitaris. En fi, podríem retornar ben aviat al vell nacionalcatolicisme.

dimarts, 11 d’octubre de 2022

El Premi de les Lletres

Tots els anys, en el solemne acte cívic que se celebra al Palau de la Generalitat per a commemorar l'entrada de Jaume I a València, es lliuren les Distincions 9 d'Octubre. El Premi de les Lletres de la Generalitat n'és una. Té com a finalitat «distingir i recompensar aquells autors valencians vius les obres dels quals s'hagen dedicat preferentment a la creació literària i difusió de la cultura». L'enunciat de la norma reguladora deu ser deliberadament ambigu; no especifica si el premiat ha d'haver difós la cultura valenciana o la castellana. Hom podria pensar, d'una distinció concedida amb motiu de la nostra diada nacional, que es referirà a la cultura i les lletres valencianes. ¡Ha! Han rebut el guardó nombrosos autors i autores en llengua castellana. L'atorgament del premi no requereix acord del Consell; es fa per decret del president de la Generalitat. Ha estat concedit enguany a Juanjo Millás. Algú dirà: «¿Trobes cap problema que haja estat premiat?» Anem a pams. És un autor que m'agrada. He llegit llibres seus que m'han semblat magnífics. Però no ha escrit ni una sola lletra en valencià. És més: de valencià, en té ben poc. És més aviat madrileny.

Va nàixer a València el 31 de gener de 1946, però es traslladà a Madrid amb la seua família en 1952, quan només tenia sis anys. Des de llavors, ha residit a la capital de l'Estat. ¿Sap parlar valencià? ¡No! Tota la seua extensa obra, mereixedora de nombrosos guardons, ha estat escrita en castellà. A més, la seua actitud envers la nostra llengua és manifestament millorable. En desembre de 2021, acudí a FAQS, un programa de TV3. No acceptà que li feren les preguntes en català. Calgué fer-li l'entrevista íntegrament en castellà; Millás es negà a posar-se l'auricular a través del qual li havien d'arribar les preguntes traduïdes simultàniament del català al castellà. Els directius del programa van claudicar. En definitiva, l'escriptor obligà els periodistes a canviar d’idioma. És més: la conductora de FAQS interrompé la pregunta d’un periodista d’El Punt Avui, que estava adreçant-se a Juanjo Millás en català, per a demanar a aquell que també fes les preguntes en castellà. No li tire tota la culpa a l'escriptor; els responsables de TV3 haurien de fer-s'ho mirar. La Generalitat Valenciana també. Cal molta promoció per a la llengua i la cultura nostrades.

Els escriptors i les escriptores en llengua castellana en tenen de sobres. Són innombrables els premis i els reconeixements, d'institucions públiques i privades, a què poden optar —començant pel premi Cervantes. De fet, Juanjo Millás n'ha rebut un bon grapat (Nadal, Primavera, Planeta, Don Quijote de periodisme...). En canvi, el mer fet d'aconseguir publicar la seua obra ja és ben complicat per als autors i les autores que escriuen en valencià, llengua pròpia del nostre país i que el distingeix dels altres. Caldria esperar, per tant, que uns premis de les lletres valencianes —que no castellanes— recaigueren en persones que conreen la nostra llengua. N'hi ha moltes i excel·lents. ¿No n'ha trobat cap el president Ximo Puig? Jo li'n podria suggerir algunes. Josep Palacios, posem per cas. Naturalment, això no lleva que també puguen rebre altra mena de reconeixement oficial persones que, tot i escriure en castellà, tinguen arrelament palès a la nostra terra —que no és el cas de Juan José Millás, amb tota la meua consideració vers els seus mèrits literaris. En fi, com he dit en altres ocasions, cal desterrar la mentalitat sucursalista.

dissabte, 8 d’octubre de 2022

Salvador Terol

No hi ha dubte que Xàtiva ha estat bressol o sojorn de molts personatges il·lustres (humanistes, artistes, científics, polítics, escriptors...) Per exemple, estem celebrant el mil·lenari d'El collar de la coloma, obra escrita en 1022 per un cordovès, Ibn Hazm, mentre vivia exiliat a Xàtiva. La ciutat també aportà dues celebritats a l'Església, els papes Borja. Dissortadament, quant a fama, el nombre de dones és inferior al d'homes. I no solem evocar els científics tant com els artistes. Avui, vull parlar-los d'un científic xativí, Salvador Terol Alonso. Vaig conèixer la seua figura gràcies a un nebot polític seu, amb qui tinc amistat. M'interessà la biografia de Salvador; sembla una novel·la. Té alguns racons foscos que ja s'encarregaran d'il·luminar els historiadors, si ho consideren oportú. Va nàixer a Xàtiva en 1916. Va cursar estudis primaris i secundaris a la nostra ciutat. Durant la seua estada a l'Institut Simarro, fou president local de la FUE (Federació Universitària Escolar), organització estudiantil amb molta implantació en universitats i instituts.

En juny de 1936, havia completat alhora els dos primers cursos de Medicina i Químiques a la Universitat de València. En esclatar la guerra, la universitat hagué de tancar. Llavors, Salvador s'integrà al grup teatral El Búho, que dirigia Max Aub. En novembre, atès el desenvolupament del conflicte bèl·lic, va decidir d'ingressar a l'Acadèmia d'Artilleria de Lorca, on obtingué el despatx de tinent. En 1937, combaté a Madrid, Brunete i Belchite. Finalment, fou destinat a la Inspecció General d'Artilleria de la República, la seu de la qual estava a l'Escorial. A la darreria d'aquell any, realitzà un curs d'aviació a Los Alcázares. En gener de 1938, fou destinat al grup 24 de bombarders Túpolev SB-2, Katiuska, amb base en Los Llanos. Fins al final de la guerra, realitzà vora un centenar de vols. Fou nomenat cap d'observadors d'un grup de tres esquadrilles de la base aèria de San Clemente (Conca) i proposat per a l'ascens a capità. En 1939, en trencar-se tots els fronts, ell i un grup de camarades decidiren lliurar-se a l'exèrcit feixista en Albacete.

El 1940, després d'haver passat pels penals de Chinchilla, Ocaña i Yeserías, fou jutjat en un Consell de Guerra. Com que no havia pertangut a cap partit polític, ni havia tingut res a veure amb delictes de sang, fou condemnat a dotze anys de reclusió pel càrrec d'auxili a la "rebel·lió". Complí la condemna en Alcalá de Henares. A partir de llavors, se succeeixen capítols biogràfics estranys. Se li concedí llibertat provisional el 1943. Intentà reprendre els estudis a la Universitat de València que li negà la readmissió. Potser es plantejà un dilema: ¿fugir a l'estranger o plegar-se a la dictadura i assajar de guanyar-se el favor d'algun conegut ben situat al règim de Franco? Mentre no hi haja investigadors que completen la biografia del personatge, podem fer tota mena de conjectures. Salvador aconseguí el trasllat del seu expedient acadèmic a la Universitat de Barcelona en la qual obtingué, el 1945, la llicenciatura en Ciències Químiques. Començà una carrera científica molt profitosa, malgrat el seu passat republicà. Entre 1945 i 1948, fou becari del Consell Superior d'Investigacions Científiques, màxima institució franquista per a la ciència.

Es doctorà en Ciències Fisicoquímiques (1948), fou nomenat cap d'Electroquímica al Laboratori de Recerca de l'Estat Major de l'Armada, cap de Secció de Luminescència de l'Institut d'Òptica del CSIC, director tècnic de la Societat d'Aplicació de Pintures Lluminoses... Durant les dècades de 1950 i 1960, estigué pensionat en laboratoris dels EUA, França, Alemanya, Anglaterra... Fou professor d'investigació del CSIC entre 1970 i 1985 i membre de diverses societats científiques estrangeres. Va rebre distincions, com el Premi d'Investigació de la Reial Acadèmia de Ciències (1960) i el Premi de la Fundació Juan March (1962). Dirigí projectes de recerca i tesis doctorals. Fou conferenciant, professor de cursos per a postgraduats, autor d'un centenar de comunicacions i articles publicats en revistes nacionals i estrangeres, coordinador del programa del CSIC sobre Noves Energies (de 1980 a 1985), president de la Societat Espanyola d'Òptica (de 1981 a 1987). En fi, els senyals horitzontals reflectants que veiem al paviment, quan conduïm un vehicle de nit per una via urbana o interurbana, deuen molt a Salvador Terol Alonso, un xativí poc conegut.

(publicat a Levante-EMV, el 08/10/2022)

dilluns, 3 d’octubre de 2022

La majestat

Interessant l'article de José Luis Villacañas, "La última reina", publicat el passat dia 16 en les planes de Levante-EMV i dedicat a la finada reina Elisabet II. El text gira al voltant del concepte de majestat, el qual, segons Villacañas, ha experimentat una variació de sentit, sent la monarca traspassada la fita que assenyala el canvi. Es pot fer una mica d'història. Originalment, durant la república romana, el mot maiestas era el terme legal per a referir-se a la dignitat de l'estat, que havia de ser respectat per damunt de tot. (Aparegué així al dret romà el crim de læsa maiestatis, una ofensa contra la república.) Posteriorment, en època imperial, el crim passà a ser qualsevol ofensa contra la dignitat de l'emperador. Ja es veu que els canvis de sentit del concepte vénen de lluny. En època moderna, l'atribució exclusiva i absoluta de maiestas al monarca està molt ben explicada en una afirmació de "Sa Majestat Cristianíssima" Lluís XIV de França: L'État, c'est moi (L'Estat sóc jo). La sobirania estatal pertany al rei. En Regne Unit, les coses van anar d'altra manera, no sé si coincident del tot amb allò que explica el professor Villacañas al seu article.

Diu que Hobbes prengué l'animal mític de la Bíblia, Leviatan, el féu home fabulós, déu mortal i gran màquina, i li atribuí el monopoli de la veu a l'àmbit públic, on tots els altres havien de guardar silenci. Els ciutadans havien de reservar llurs paraules per a l'espai privat, en què podien seguir sent llops per als altres humans. «Era la manera de suprimir tota pretensió de paraula profètica, especialitat dels molestos puritans, causants de la Gloriosa Revolució.» Hobbes té una visió pessimista del cos civil. Considera la natura humana essencialment egoista i dominada per desitjos il·limitats. En una societat natural, els homes es troben constantment enfrontats els uns amb els altres per tal de satisfer llurs apetències (homo homini lupus). Per a superar l'estat de guerra permanent, els homes renuncien a part de llurs ambicions i estableixen un pacte pel qual un sobirà és investit d’un poder absolut amb la finalitat d’exercir un govern que preserve la pau social. El monstre bíblic Leviatan és el símbol d’aquest poder sobirà, que els súbdits temen però accepten perquè els protegeix d’ells mateixos. ¿En qui s'inspirà Hobbes? Potser en Lluís XIV.

En realitat, la Gloriosa Revolució va deposar Jaume II Estuard, catòlic i partidari convençut de la tolerància religiosa —havia promulgat una Declaració d'Indulgència que permetia la llibertat de consciència— i el reemplaçà per una de les seues filles, Maria, i el marit d'aquesta, Guillem d'Orange, ambdós protestants. L'instigador de la "revolució" —més bé un cop d'estat— fou l'alt clergat de l'Església d'Anglaterra, no els puritans, molts dels quals hagueren d'exiliar-se a Nord-Amèrica. Maria i Guillem prometeren respectar l'autonomia del parlament. Es va promulgar la Declaració de Drets. S'eliminà, per tant, la possibilitat d'absolutisme en Anglaterra. El Leviatan imaginat per Thomas Hobbes ja no tindria el monopoli de la paraula a l'espai públic britànic. Això sí, la sobirania rau encara avui en els seus monarques, bé que simbòlicament. En resum: la transformació de la "majestat" ja havia començat en el segle XVII. Sí, Elisabet II va rebre, en ser coronada, los atributos del Leviatán, el cetro y el orbe, y dispuso de la adecuada gloria pública, però la seua fou des del dia de la seua coronació una gloria muda, com diu Villacañas.

Que Elisabet haja culminat la gran transformació és, doncs, discutible. Ara bé, Villacañas té raó quan diu que els qui, segons previsions de Hobbes, havien de callar no paren de parlar. És efecte del final de l'absolutisme i l'arribada de la democràcia. Afegeix Villacañas que las prestaciones que se piden a un monarca hoy son completamente inverosímiles de realizar. El preu a pagar és deshumanització. Hobbes ho havia previst. El sobirà és màquina, però també persona. Conclou Villacañas: Si se es virtuoso en lo público, se tienen pocas probabilidades de atender bien el espacio familiar. Si se es poco virtuoso en el espacio familiar, hay poca probabilidad de reinar en el público. Si se es poco virtuoso en los dos espacios, las probabilidades de ser el último rey se multiplican. Ser virtuoso en los dos es inverosímil. [...] La índole simbólica de la monarquía implica prestaciones trágicas, porque se reclaman a la vez virtudes privadas y públicas [...]. Durante siglos, eso fue posible porque la monarquía proyectaba esa aura mística que el secreto permite blindar, el ritual engrandecer y el miedo proteger. A hores d'ara, només queda el ritual.

En les societats democràtiques l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la institució monarquica està molt erosionada per les seues contradiccions i els seus continus escàndols que avui ja no poden mantenir-se en secret. Quant al ritual, també possible en una república, xoca, quan l'estat té forma monàrquica, amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, el ritual és la glorificació permanent del monarca. Encara s'hi fa servir l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat) i la divisa Dieu et mon droit. Tampoc no resulta gens presentable que la corona posseïsca una fortuna incalculable i un immens patrimoni, i conserve drets d'origen feudal sobre extensos territoris dels seus reialmes, sobretot si hi existeix molta pobresa i molta desigualtat. Avui, la majestat hauria de tornar a la República, com en temps de l'antiga Roma. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o, encara pitjor, mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. De moment, però, no s'albira la seua desaparició. L'expressió "última reina" de Villacañas sembla més aviat un desig.