Només falta concretar com

Durant els cinc dies d'estranya pausa institucional decretada per Pedro Sánchez, s'ha parlat a tort i a dret de les clavegueres de l'Estat, amb esment especial a la caverna mediàtica. Efectivament, part important dels mitjans de comunicació es dedica sistemàticament a propagar notícies falses. Això crea un ambient enrarit que acaba enverinant l'escena política. Llegint i escoltant certes reflexions, hom podria pensar que la intoxicació informativa és cosa de fa quatre dies. Res més lluny de la realitat. Vaig llegir fa tres anys el magnífic llibre de Paul Auster La llama inmortal de Stephen Crane, biografia de l'autor de La insígnia roja del coratge. Crane compaginà la seua tasca literària amb el periodisme. La ben documentada i exhaustiva biografia escrita per Auster deixa ben clar que la premsa nord-americana de la darreria del segle XIX, en què treballà Crane, no tenia cap compromís amb la veritat. Es movia exclusivament per interessos econòmics i polítics. Hi ha una frase ben coneguda de Rafael Correa, president d'Equador entre 2007 i 2017: Desde que se inventó la imprenta, la libertad de prensa es la voluntad del dueño de la imprenta.

Aquesta afirmació s'ha de matisar. Els mitjans audiovisuals i escrits travessen per una gran crisi. No poden sobreviure exclusivament amb els ingressos per publicitat, subscripcions i vendes. Per tant, els partits polítics que representen l'establishment i les administracions públiques a les seues mans disposen de dues armes molt eficaces per a marcar la línia editorial de les empreses de comunicació: la publicitat institucional i les subvencions. Al final, mitjans pagats amb diners del contribuent es dediquen a intoxicar la ciutadania. També és sabut, perquè ho ha confessat més d'un periodista, que televisions, ràdios i periòdics no poden publicar res que vaja en contra de les grans empreses patrocinadores. A l'època de Stephen Crane, la manipulació ja podia tenir repercussions. Només cal recordar el paper dels periòdics de William Randolph Hearst durant la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba. Però els índexs d'analfabetisme relativitzaven a nivell popular la influència dels mitjans. A hores d'ara, les coses han canviat. La proliferació de digitals i l'enorme augment de l'activitat de les xarxes socials han creat un context ben distint.

Tot plegat permet que les notícies falses es multipliquen de manera exponencial i circulen a velocitat de vertigen. Molta gent pica l'esquer. Les badomeries esdevenen combustible fàcil d'utilitzar per a incendiar la vida política. Creixen la divisió entre els ciutadans i llur polarització en extrems oposats. I diversos grups aprofiten el material defectuós per a nodrir la guerra bruta judicial amb la connivència d'alguns jutges prevaricadors. La situació no és privativa d'Espanya; fenòmens idèntics és donen en altres països. Pedro Sánchez ha dit —però no d'una manera massa clara— que això s'ha d'acabar. Ara falta que concrete com. En realitat, l'acció no acomplerta de dimitir desfermarà una reacció enfurismada de tots els grups reaccionaris. L'enorme violència moral ja existent seguirà augmentant. Si algú pensava que aquest parèntesi de cinc dies amansiria la fera somniava truites. Tot açò és independent de la meua opinió que el cop tou assajat per la dreta no podia sortir triomfant. La situació de feblesa del govern central roman, però, inalterada. Depèn, per a dur endavant qualsevol projecte legislatiu, del suport d'algun grup que no donarà res debades. En definitiva, no sé si l'estranya pausa que s'ha pres Sánchez servirà per a alguna cosa.

Homenatge 2024

Experiments lingüístics

La literatura té dues funcions principals, la lúdica i l'estètica, que són compartides amb altres expressions artístiques, com la pintura o la música. Això no lleva que l'art puga complir altres funcions igualment rellevants en moltes obres: expressar sentiments, evocar mons perduts, imaginar-ne de nous, fer crítica o denúncia de la realitat, explorar la condició humana, ensenyar, intentar moralitzar el receptor... Però diversos crítics literaris han suscitat, arran de la publicació d'algunes novel·les (Noruega, de Rafa Lahuerta Yúfera, per exemple), la polèmica de si la literatura ha de conformar o no la realitat, de si ha de construir pàtria o no. No veig el o la novel·lista conformant cap realitat —en tot cas, alçant-ne testimoni. Tampoc no veig que tots els escriptors vulguen construir pàtria. Moltes vegades es dóna el cas contrari: polítics que construeixen pàtria o nació amb diversos elements, com ara les obres literàries d'autors que no tenien en ment cap missió patriòtica mentre les redactaven —sovint se'ls utilitza quan ja estan fent malves.

Segons el meu parer, per tant, jugar i crear bellesa són les funcions essencials de la literatura. S'escriu per a entretenir i entretenir-se jugant amb el llenguatge, cosa que inclou la possibilitat de transgredir les normes de la llengua. Val a dir que això és més factible quan s'escriu en una llengua plenament normativitzada i normalitzada. Totes les persones que estimen la literatura coneixen exemples d'autors que han transgredit les normes en major o menor mesura. Es poden citar els de Gabriel Cabrera Infante, amb Tres tristes tigres, James Joyce, amb Ulysses, Julio Cortázar, amb Rayuela, John Dos Passos, amb Manhattan Transfer... Als escriptors sempre els ha calgut plena llibertat creativa. Però aquests que s'acaben d'esmentar van escriure en castellà i en anglès. A causa de les seues contravencions gramaticals i lèxiques, els quatre novel·listes són particularment difícils de traduir a altres idiomes. En català també hi ha transgressors. Ara bé, quan una llengua no està totalment normalitzada —cas de la nostra—, s'ha d'anar amb molta cura amb els experiments lingüístics, perquè poden malmetre tots els esforços de normalització.

Quim Monzó, per exemple, és un dels millors escriptors contemporanis en català. El seu estil contradiu sovint gramàtiques i diccionaris normatius. Seues són aquestes paraules: «Tothom es pensa que és el gran escriptor que ha vingut a salvar la literatura mundial. No tenen la idea de fer un llibre decent. La meva aspiració no és que un llibre meu revolucioni la història de la humanitat; en tinc prou que sigui llegible, que sigui el millor llibre que sigui capaç de fer. Res no canviarà res. Prova de fer un llibre que estigui bé i, si ho aconsegueixes, ja et pots donar per satisfet.» Toni Cucarella també experimenta sovint —en l'última novel·la Qui de casa se'n va, per exemple—, però és molt respectuós amb la norma. Convé fer unes matisacions. És raonable utilitzar parlars col·loquials tradicionals com idiolectes dels personatges que dialoguen en estil directe al llarg d'un relat. També es poden emprar amb idèntica finalitat parlars col·loquials actuals (plens de barbarismes i calcs sintàctics), argots i parles estrangeres. Però, considerant la nostra situació sociolingüística, que la veu del narrador (omniscient, protagonista o testimoni) s'aparte ostensiblement de la norma pot suscitar dubtes al lector preocupat pel futur de l'idioma.

Ningú no exigeix que els escriptors siguen "patriotes" o responsables de salvar la llengua, però tampoc no és precís contribuir a la confusió. Cal recordar que encara hi ha molta polèmica sobre la nostra llengua al País Valencià. Alguns voldrien un estàndard del valencià molt apegat al col·loquial. Altres —quatre gats, afortunadament— proposen una estandardització que no té res a veure amb les Normes del 32 ni amb les de l'AVL. Afirmen que català i valencià són llengües distintes. Es tracta dels secessionistes. Llur capacitat d'incidir a l'àmbit acadèmic, la vida social, els mitjans i el món literari és mínima, però compten amb suport de la dreta política, que acaba d'arribar a la Generalitat. En aquest context, certs experiments transgressors poden induir al malentès. Sort que la majoria d'escriptors i escriptores segueixen el consell de la nord-americana Susan Sontag: «S'escriu per tal de llegir allò que s'ha escrit, per a veure si està bé i, com que no ho està mai, per tal de tornar a escriure-ho —una, dues, les vegades que calga perquè esdevinga quelcom tolerable de rellegir. S'és el primer, potser el més sever, lector propi.» ¡Sàvies paraules!

Diada del llibre 2024

Egipte en imatges

Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair

L'antiga civilització egípcia sempre ha exercit gran fascinació. Prou xativins han viatjat al país del Nil. Jo hi vaig estar fa ben poc. En realitat, no som gens originals; des de fa dos mil cinc-cents anys han cobejat Egipte gents com els perses aquemènides, Alexandre el Gran, els grecs ptolemaics (ascendents de Cleòpatra), romans i bizantins (difusors del cristianisme), musulmans (perses, fatimís i mamelucs), croats, turcs, francesos, britànics, buscadors de tresors, escriptors, plagues d'arqueòlegs professionals o diletants, rapinyaires, personatges acabalats, celebritats... Tots hi han deixat la seua empremta. L'estada a la capital, el Caire (al-Qāhira, la Victoriosa), permet fer-se una idea de les capes del país. Els vestigis d'època faraònica sovintegen al centre i la perifèria de l'urbs: mòmies reials a la cripta del Museu Nacional de la Civilització Egípcia, el tresor de Tutankamon al Museu d'Antiguitats Egípcies de plaça Tahrir, el colós de Ramsès II a Memfis, la Gran Esfinx i les piràmides de Guiza, la piràmide esglaonada de Djoser a Saqqara...

Però el centre del Caire és essencialment musulmà. En donen fe el Museu d'Art Islàmic i un seguit d'edificis com la ciutadella de Saladí, les mesquites de Muhammad Alí (o d'Alabastre) i d'al-Rifa'i, del segle XIX, el conjunt de mesquita i madrassa del soldà Hassan, del segle XIV, la madrassa d'al-Azhar, del X, i la mesquita d'Ahmad ibn Tulun, del IX, la més antiga —el seu minaret amb escala exterior s'assembla al de la mesquita iraquiana d'Abu Dulaf, en Samarra. Un passeig pel Caire proporciona imatges inoblidables: l'església dels sants Sergi i Bacus, al barri copte (la cripta és el lloc on sojornà la Sagrada Família durant la fugida a Egipte), el Fishawy (Cafè dels Miralls), a prop del basar Khan al-Khalili... El cafè, fundat en el segle XVIII, fou, a partir del XX, punt de reunió d'ociosos, artistes, escriptors, agents secrets, periodistes... Naguib Mahfouz, Nobel de Literatura, autor d'El carreró dels miracles, solia seure al Fishawy, situat, ves per on, en un carreró. Però tot açò és un preàmbul. S'ha de prendre un vol a Luxor, l'antiga Tebes, per a embarcar-se en un vaixell i navegar cinc o sis jorns, aigües amunt, fins a ‘Aswān (Assuan).

És indescriptible el cúmul de sensacions que s'experimenten durant el viatge pel riu de la vida i del temps. L'abundor de fites aclapara: els grans temples de Karnak i Luxor, el de la dea Hathor a Dendera, la Vall dels Reis amb tombes de diversos faraons, el temple funerari de Ramsès III a Medinet Habu, el de la reina Hatšepsut, els Colossos de Memnon, el temple d'Horus en Edfú, el de Kom-Ombo dedicat al déu cocodril Sobek, l'enorme conjunt de Files (el temple d'Isis i altres monuments de l'illa foren desmuntats, abans de quedar submergits en l'embasament d'Assuan, i traslladats a l'illot d'Agilkia), la pedrera amb l'obelisc inacabat, poblats nubis, l'illa Elefantina... La culminació del periple està en Abu Simbel, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sudan. Els temples colossals de Ramsès II i Nefertari també foren traslladats a una cota superior. En fi, dos xativins dels segles XII i XIII admiraren moltes de les meravelles egípcies. Ibn Ferro (Abū-l-Qàssim ibn Firruh aix-Xatibí), ulema nascut a Xàtiva en 1143, va acabar els seus dies a Egipte.

 

Però el nostre viatger més reeixit és ibn Ǧubair (o Jubair), geògraf, jurista i escriptor. Es debat si havia nascut a Xàtiva o València. Allò ben cert és que visqué i estudià a Xàtiva. En 1182, inicià la peregrinació a la Meca. Travessà l'estret de Gibraltar cap a Ceuta. El 24 de febrer de 1183, s'embarcà en una nau genovesa i salpà cap a Alexandria. Quan arribà al Caire ja existien els conjunts d'Ibn Tulun i al-Azhar. Es desféu en elogis a Saladí. En veure les piràmides i l'Esfinx, quedà perplex, incapaç de copsar el seu sentit. «Ningú no sap quina cosa són, llevat de Déu, poderós i gran.» Jubair navegà pel Nil fins a Assuan i travessà la mar Roja cap a Jiddah, Medina i la Meca. Més endavant, es dirigiria cap a Jerusalem, Damasc, Mossul, Bagdad i Acre, des d'on tornaria a casa, fent escala a Sicília. Encara faria dos viatges més. Morí en Alexandria durant l'últim, en 1217. Deu la seua fama a la relació del viatge, riḥla, que va escriure durant el primer periple. És una obra mestra convertida aviat en model de literatura de viatges. Fou plagiada per escriptors i viatgers posteriors. Jo imagine Ibn Jubair navegant en falua per aigües del gran riu.

(publicat a Levante-EMV, el 20/04/2024)

Fotografiar en falles, documentalisme i estètica

El reconeixement de les fotos com a obres d'art és objecte de discussió, però ja pocs qüestionen el vessant estètic de l'obra fotogràfica. La casualitat ha volgut que l'IVAM albergue, mentre escric aquestes línies, una exposició titulada "La fotografia al mig". Mostra una selecció de composicions, construccions urbanes, paisatges naturals, interiors i nombroses fotos dedicades al cos humà. Ben mirat, tots els temes remeten a les arts plàstiques —dibuix i pintura sobretot. Tanmateix, la fotografia no està emparentada amb la pintura. Semiòlegs com Roland Barthes han ficat de relleu que la fotografia entronca amb l’art a través del teatre. Fotògrafs com Alberto García-Alix o la desapareguda Ouka Leele en són bons exemples; els personatges retratats per aquests artistes es captenen com ho farien els actors i les actrius damunt d'un escenari teatral.

Si alguna cosa caracteritza les creacions artístiques és que ens ofereixen unes visions inusitades del món. L'obra d'art és una imatge de la realitat, no la realitat mateixa. Açò és particularment cert per a la imatge fotogràfica, que mai no coincideix fidelment amb la realitat captada. En l'era analògica, la pel·lícula i la seua sensibilitat, el comportament de l'obturador, el tipus d'objectiu i l'enquadrament alteraven la realitat. El gran angular, per exemple, distorsiona les faccions en un retrat. I a l'actual era digital, altres elements, com el sensor, el balanç de blancs, el rang dinàmic o el soroll, també modifiquen la realitat. El que veiem a la foto no és exactament el que hi ha al món real. En qualsevol cas, múltiples disciplines artístiques (cinema, teatre, performances...) fan servir la fotografia com a eina. La fotografia és fonamental per a entendre l'evolució de l'art. Moviments com el tenebrisme, durant el període barroc, no són plenament explicables sense el concurs d'alguns dispositius òptics precursors de l'actual càmera fotogràfica. Està perfectament documentat l'ús de cambra fosca per pintors com Van Eyck, Caravaggio, Vermeer o Canaletto.

En descobrir-se la fotografia, molts artistes —els impressionistes, posem per cas— feren servir màquines fotogràfiques com a eina de treball. Són ben coneguts alguns casos: Degas, Pissarro, Cézanne, Sorolla... La fotografia influí en els enquadraments, els plans i els angles. Abans de la fotografia, les obres pictòriques dels grans mestres solien tenir l'aparença d'un escenari en què eren col·locats els personatges. Els impressionistes introduïren als seus quadres el contrapicat, el picat, el pla americà... Ja han transcorregut més de cent trenta-cinc anys de feliç maridatge entre fotografia i pintura des de la primera càmera Kodak. Avui, qualsevol museu important guarda als seus fons molta obra fotogràfica. L'IVAM té fotos de Robert Frank, Hamish Fulton, Thomas Ruff, Lee Friedlander, Joan Fontcuberta, Darío Villaba, Mira Bernabeu, Bleda y Rosa... (L'Ajuntament de Xàtiva, gràcies a diversos llegats i als salons fotogràfics que se celebren a la ciutat anualment, també conserva un important patrimoni fotogràfic.) Ara bé, la fotografia, a més de procediment per a produir plaer estètic, és també capaç de generar altres significats.

L'adveniment de la fotografia suposà una nova manera de produir missatges i paisatge cultural, de redefinir la nostra relació amb el medi, la identitat i la representació corporal. Una de les funcions més importants de la fotografia és la documentalista. Des del seu naixement, juga un paper fonamental en la fixació de tota mena d'esdeveniments. Bona prova d'açò la tenim en les exposicions i publicacions de fotografia antiga, gràcies a les quals podem conèixer els autors, els temes i els estils més generalitzats durant els inicis de la fotografia a l’Estat espanyol. (En 2018, s'exposà a València "Memòria de la llum, fotografia en la Comunitat Valenciana entre 1839 i 1939".) Les realitzacions de fotògrafs del segle XIX que treballaven amb el procediment del col·lodió humit —havien de viatjar amb laboratoris ambulants instal·lats en carros— ens han llegat imatges d'enorme valor etnològic. Entre els més importants que treballaren a la pell de brau, destaquen el britànic Charles Clifford (fotògraf oficial de la reina Isabel II), el francès Jean Laurent i el valencià José Martínez Sánchez, nascut a Bicorp, a la veïna Canal de Navarrés.

Gràcies a la tasca d'aquests fotògrafs, tenim testimoni gràfic dels inicis de la industrialització del país (construcció de canals, ferrocarrils, etc.). Quant als temes, cal esmentar el retrat social i de costums (personatges, oficis), la instantània bèl·lica, vistes de monuments, fotos de viatges, la pornografia... Els condicionaments tècnics —els llargs temps d'exposició— i cert culte social a la mort van estar darrere d'una especialitat cridanera: la fotografia de difunts. D'altra banda, amb el perfeccionament tècnic apareixerien les primeres revistes gràfiques i sorgiria la foto de reportatge. En un principi, les fotos s'havien de transformar en gravats (durant molt de temps, els gravats substituïren el paper que juga ara la il·lustració fotogràfica). També s'obrí pas la foto de record d'esdeveniments individuals i socials (bodes, festes). A casa nostra, alguns fotògrafs excel·lents, com Simarro, Talens o Sarthou, captaren les efemèrides de l'època en què van viure. És significatiu el nombre de fotos de falleres realitzades per Carlos Sarthou. Com s'esdevé amb altres manifestacions de la cultura popular, fotografia i falles han dut sovint camins paral·lels.

A les persones ens agrada perpetuar visualment els moments més intensos de les nostres vides i arxivar els records que restitueixen el temps perdut. Per això, el fenomen fotogràfic assolí aviat gran protagonisme en totes les fites socials i familiars. Al cap i a la fi, com a intent d'aprehendre la realitat, la fotografia és prou efectiva. A més, la tècnica fotogràfica permet la reproducció il·limitada d'una imatge. Justament per això, es multipliquen les possibilitats d'accés al món de les representacions plàstiques, abans monopolitzat per les elits. Les reproduccions fotogràfiques també passen a formar part del conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses. Per tant, la fotografia no podia ser aliena al món faller. Les activitats que es despleguen al voltant de la falla són propícies per al documentalisme, la foto de carrer tan en voga (l'street photography), el retrat i les atmosferes impregnades d'aurèola estètica —fàcils d'obtenir sobretot en cercaviles, despertades i cremes. Llum i ombres segons la posició del Sol, colors i fumerades creen escenes ben fotogèniques. El folklore és font inesgotable d'inspiració per a bons fotògrafs de tot arreu.

D'altra banda, les falles són art efímer, una mena de happening que sols cobra perdurabilitat si resta documentat gràficament. A ningú no ha d'estranyar que la festa, en prendre volada, vulga deixar testimoni visual de la seua existència, a través de diversos mitjans de reproducció gràfica. Els llibrets són la plataforma més adient per a aquests propòsits. Els primers llibrets de falla es feien servir bàsicament per a la sàtira pamfletària, però s'anaren omplint a poc a poc de vinyetes, gravats, esbossos i, finalment, fotos. Per això, avui, entre els elements rituals imprescindibles de tot llibret explicatiu no poden faltar les fotos de falleres, actes fallers i, fins i tot (l'influx d'altres publicacions), vistes ràncies de la ciutat. Com que els fotògrafs han esdevingut una mena d'incrustació al món faller (formen part inseparable de romeries i cercaviles, com el bombardí), sovint es planteja un dilema: ¿cal fotografiar xiquets i xiquetes perquè són fallers o s'abillen de fallers amb l'únic propòsit de posar per a la foto? No importa la resposta. Hi ha una cosa certa: tota la documentació gràfica replegada acaba envoltada d'un halo poètic amb el pas del temps.

La Comissió de República Argentina és conscient d'aquesta qualitat de les fotografies. Per això, el seu llibre explicatiu sol rescatar de l'oblit materials molt valuosos. Ara bé, amb la proliferació dels telèfons mòbils, potser les coses ja no seran iguals. Em ve al cap la figura de Sion Fullana, un dels millors creadors de fotografia artística realitzada amb mòbil. La nit del 4 de novembre de 2008, es trobava a Times Square (Nova York) barrejat amb la gent que celebrava la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials. Fullana fotografià una parella que es besava. Aquella imatge esdevingué icònica i donà fama al seu autor, que es convertí en un dels millors especialistes en street photography. Aviat, començà a utilitzar el mòbil com a eina de treball; li permetia captar imatges amb proximitat, invisibilitat i llibertat. La gent no estava acostumada a ser retratada al carrer per un mòbil. Encara no existia Instagram. Ara, però, tot és molt distint.

Gats i gossos tenen mòbil amb càmera —generalment de gamma baixa. Als milions de persones que fan fotos no els sol importar que les imatges tinguen una qualitat ínfima: figures i objectes moguts, mala il·luminació, excés de gent a l’enquadrament. L’usuari mitjà té uns coneixements fotogràfics molt elementals. D'altra banda, ja no ens deixem fotografiar fàcilment; desconfiem de l'ús que es puga fer dels retrats. És molt arriscat fotografiar gent sense permís; pot haver-hi problemes legals. Lògicament, el fenomen del mòbil s'ha traslladat a les falles. Enguany, a més de fotògrafs més o menys "professionals", hi haurà una plèiade de pares, mares, germans, iaios, ties, cosins, amics, turistes i curiosos que, proveïts de mòbils, es dedicaran a captar imatges dels actes fallers i de les persones que intervenen en ells. Es faran milions de fotos, però moltes es perdran en el riu immens de les xarxes socials o en l'oblit. Això sí, algunes de les imatges supervivents acabaran tenint gran poder d'evocació. En el futur, qui les veja podrà experimentar sensacions que tenim nosaltres quan veiem fotos de Carlos Sarthou o d'Ángel Patiño López.

(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2024, Xàtiva)

93 aniversari

El futur serà femení

La desigualtat entre homes i dones encara és ben gran, però diversos símptomes anuncien que el futur serà femení. Un àmbit que s'ha feminitzat molt és el literari. La narrativa, per exemple, ja havia de tenir des dels orígens ingredients atractius per a les dones, que sempre n'han estat les principals receptores. L'obra que mancava d'aqueixos ingredients estava condemnada al fracàs. Però la literatura era principalment escrita per homes. I només tenien accés a la lectura dones de classe alta. Tot això ha canviat. Diferents revistes i suplements culturals de diaris solen publicar les llistes dels millors llibres de l'any. En 2023, el nombre d'autores era aclaparant. Alguns noms es repetien en totes les llistes: Alana S. Portero, Maggie O'Farrell, Laura Ferrero, Marta Jiménez Serrano, Irene Solà, Elvira Navarro, Eva García Sáenz de Urturi, Dolores Redondo... Si mirem premsa escrita en la nostra llengua, set de dotze llibres i nou de quinze, recomanats per un diari i un setmanari, tenien autora: Imma Monsó, Andrea Genovart, Mònica Batet, Núria Cadenes, Eva Piquer, Maria Climent, Carlota Gurt, Anna Moner, Marina Garcés, Montserrat Corretger...

Els clubs de lectura —ignore si n'hi haurà algun a Xàtiva— estan formats majoritàriament per dones. Açò té molta rellevància; els llibres són transmissors d'estereotips de raça, de gènere, de classe... Sovint, el poder s'expressa a través de la literatura. L'establishment encara és masculí, però les dones van accedint gradualment als àmbits en què es remenen les cireres. El passat 14 de febrer, Felip VI presidí l'acte de lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges. A la presidència sols hi havia homes, però integrava la fornada una immensa majoria de dones. El rei s'afartà d'encaixar mans femenines. Això no significa necessàriament que la nostra justícia vaja a millorar, ni que les noves jutges siguen més progressistes que els seus col·legues masculins, entre els quals predomina el conservadorisme. Però tot podria ser; els sondeigs del CIS indiquen que les dones es posicionen més a l'esquerra que els homes. El partit polític amb més suport electoral entre les dones és el PSOE, mentre que Vox atrau la major proporció de vot masculí.

En les últimes eleccions, el 44% de les dones va votar per partits progressistes o d'esquerres i el 31%, per partits de dreta i ultradreta. El fenomen es dóna en altres països (Alemanya, Polònia, Brasil...). Potser, la dona té més seny que l'home, o la consciència de la injustícia, la desigualtat, l'assetjament i la violència de gènere influeix en el posicionament. La inclinació per l'esquerra es manifesta sobretot entre xiques menors de 35 anys. Només els homes majors de 65 són majoritàriament d'esquerres. Dretització i reacció contra el feminisme estan protagonitzades principalment per xics joves. Existeix, per tant, una bretxa ideològica entre xics i xiques que va en augment. Però tornem als membres de la judicatura. Bé que siguen progressistes, pertanyen a l'establishment. Les dissonàncies amb persones dels seus cercles d'amistats pot complicar-los la carrera professional. Desentonar dels col·legues sol reportar problemes. Passa igual en altres professions de gent acomodada. Per això, més presència femenina als tribunals no garanteix res. A Xàtiva, els quatre jutjats de primera instància i instrucció tenen dones com a jutges titulars.

Les dones també són majoria a l'ensenyança primària, pública i concertada, i porten camí de ser-ho en secundària. Als col·legis d'infantil i primària de Xàtiva, els claustres estan feminitzats. Al CEI Teresa Coloma només hi ha dones, perquè els homes solen defugir l'educació infantil. La història es repeteix a la sanitat. El Centre de Salut d'Ausiàs March, que compta amb serveis de salut mental, pediatria, planificació familiar i atenció primària, té una plantilla de divuit metges, quinze infermers, una treballadora social i una higienista dental. Vora dos terços dels facultatius són dones. En infermeria, un treball tradicionalment femení, la quota puja al 95%. També són majoria aclaparant les auxiliars administratives. I sense sortir-nos de la sanitat, el farmacèutic és altre sector en què es van imposant les dones. Ja deuen ser majoria les titulars farmacèutiques de Xàtiva. En definitiva, bé que encara s'han de trencar sostres de vidre, ens dirigim cap a un món en què les dones tindran molt a dir, cosa que alguns homes, joves sobretot, no acaben de pair.

(publicat a Levante-EMV, el 06/04/2024)