El reconeixement de les fotos com a obres d'art és objecte de discussió, però ja pocs qüestionen el vessant estètic de l'obra fotogràfica. La casualitat ha volgut que l'IVAM albergue, mentre escric aquestes línies, una exposició titulada "La fotografia al mig". Mostra una selecció de composicions, construccions urbanes, paisatges naturals, interiors i nombroses fotos dedicades al cos humà. Ben mirat, tots els temes remeten a les arts plàstiques —dibuix i pintura sobretot. Tanmateix, la fotografia no està emparentada amb la pintura. Semiòlegs com Roland Barthes han ficat de relleu que la fotografia entronca amb l’art a través del teatre. Fotògrafs com Alberto García-Alix o la desapareguda Ouka Leele en són bons exemples; els personatges retratats per aquests artistes es captenen com ho farien els actors i les actrius damunt d'un escenari teatral.
Si alguna cosa caracteritza les creacions artístiques és que ens ofereixen unes visions inusitades del món. L'obra d'art és una imatge de la realitat, no la realitat mateixa. Açò és particularment cert per a la imatge fotogràfica, que mai no coincideix fidelment amb la realitat captada. En l'era analògica, la pel·lícula i la seua sensibilitat, el comportament de l'obturador, el tipus d'objectiu i l'enquadrament alteraven la realitat. El gran angular, per exemple, distorsiona les faccions en un retrat. I a l'actual era digital, altres elements, com el sensor, el balanç de blancs, el rang dinàmic o el soroll, també modifiquen la realitat. El que veiem a la foto no és exactament el que hi ha al món real. En qualsevol cas, múltiples disciplines artístiques (cinema, teatre, performances...) fan servir la fotografia com a eina. La fotografia és fonamental per a entendre l'evolució de l'art. Moviments com el tenebrisme, durant el període barroc, no són plenament explicables sense el concurs d'alguns dispositius òptics precursors de l'actual càmera fotogràfica. Està perfectament documentat l'ús de cambra fosca per pintors com Van Eyck, Caravaggio, Vermeer o Canaletto.
En descobrir-se la fotografia, molts artistes —els impressionistes, posem per cas— feren servir màquines fotogràfiques com a eina de treball. Són ben coneguts alguns casos: Degas, Pissarro, Cézanne, Sorolla... La fotografia influí en els enquadraments, els plans i els angles. Abans de la fotografia, les obres pictòriques dels grans mestres solien tenir l'aparença d'un escenari en què eren col·locats els personatges. Els impressionistes introduïren als seus quadres el contrapicat, el picat, el pla americà... Ja han transcorregut més de cent trenta-cinc anys de feliç maridatge entre fotografia i pintura des de la primera càmera Kodak. Avui, qualsevol museu important guarda als seus fons molta obra fotogràfica. L'IVAM té fotos de Robert Frank, Hamish Fulton, Thomas Ruff, Lee Friedlander, Joan Fontcuberta, Darío Villaba, Mira Bernabeu, Bleda y Rosa... (L'Ajuntament de Xàtiva, gràcies a diversos llegats i als salons fotogràfics que se celebren a la ciutat anualment, també conserva un important patrimoni fotogràfic.) Ara bé, la fotografia, a més de procediment per a produir plaer estètic, és també capaç de generar altres significats.
L'adveniment de la fotografia suposà una nova manera de produir missatges i paisatge cultural, de redefinir la nostra relació amb el medi, la identitat i la representació corporal. Una de les funcions més importants de la fotografia és la documentalista. Des del seu naixement, juga un paper fonamental en la fixació de tota mena d'esdeveniments. Bona prova d'açò la tenim en les exposicions i publicacions de fotografia antiga, gràcies a les quals podem conèixer els autors, els temes i els estils més generalitzats durant els inicis de la fotografia a l’Estat espanyol. (En 2018, s'exposà a València "Memòria de la llum, fotografia en la Comunitat Valenciana entre 1839 i 1939".) Les realitzacions de fotògrafs del segle XIX que treballaven amb el procediment del col·lodió humit —havien de viatjar amb laboratoris ambulants instal·lats en carros— ens han llegat imatges d'enorme valor etnològic. Entre els més importants que treballaren a la pell de brau, destaquen el britànic Charles Clifford (fotògraf oficial de la reina Isabel II), el francès Jean Laurent i el valencià José Martínez Sánchez, nascut a Bicorp, a la veïna Canal de Navarrés.
Gràcies a la tasca d'aquests fotògrafs, tenim testimoni gràfic dels inicis de la industrialització del país (construcció de canals, ferrocarrils, etc.). Quant als temes, cal esmentar el retrat social i de costums (personatges, oficis), la instantània bèl·lica, vistes de monuments, fotos de viatges, la pornografia... Els condicionaments tècnics —els llargs temps d'exposició— i cert culte social a la mort van estar darrere d'una especialitat cridanera: la fotografia de difunts. D'altra banda, amb el perfeccionament tècnic apareixerien les primeres revistes gràfiques i sorgiria la foto de reportatge. En un principi, les fotos s'havien de transformar en gravats (durant molt de temps, els gravats substituïren el paper que juga ara la il·lustració fotogràfica). També s'obrí pas la foto de record d'esdeveniments individuals i socials (bodes, festes). A casa nostra, alguns fotògrafs excel·lents, com Simarro, Talens o Sarthou, captaren les efemèrides de l'època en què van viure. És significatiu el nombre de fotos de falleres realitzades per Carlos Sarthou. Com s'esdevé amb altres manifestacions de la cultura popular, fotografia i falles han dut sovint camins paral·lels.
A les persones ens agrada perpetuar visualment els moments més intensos de les nostres vides i arxivar els records que restitueixen el temps perdut. Per això, el fenomen fotogràfic assolí aviat gran protagonisme en totes les fites socials i familiars. Al cap i a la fi, com a intent d'aprehendre la realitat, la fotografia és prou efectiva. A més, la tècnica fotogràfica permet la reproducció il·limitada d'una imatge. Justament per això, es multipliquen les possibilitats d'accés al món de les representacions plàstiques, abans monopolitzat per les elits. Les reproduccions fotogràfiques també passen a formar part del conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses. Per tant, la fotografia no podia ser aliena al món faller. Les activitats que es despleguen al voltant de la falla són propícies per al documentalisme, la foto de carrer tan en voga (l'street photography), el retrat i les atmosferes impregnades d'aurèola estètica —fàcils d'obtenir sobretot en cercaviles, despertades i cremes. Llum i ombres segons la posició del Sol, colors i fumerades creen escenes ben fotogèniques. El folklore és font inesgotable d'inspiració per a bons fotògrafs de tot arreu.
D'altra banda, les falles són art efímer, una mena de happening que sols cobra perdurabilitat si resta documentat gràficament. A ningú no ha d'estranyar que la festa, en prendre volada, vulga deixar testimoni visual de la seua existència, a través de diversos mitjans de reproducció gràfica. Els llibrets són la plataforma més adient per a aquests propòsits. Els primers llibrets de falla es feien servir bàsicament per a la sàtira pamfletària, però s'anaren omplint a poc a poc de vinyetes, gravats, esbossos i, finalment, fotos. Per això, avui, entre els elements rituals imprescindibles de tot llibret explicatiu no poden faltar les fotos de falleres, actes fallers i, fins i tot (l'influx d'altres publicacions), vistes ràncies de la ciutat. Com que els fotògrafs han esdevingut una mena d'incrustació al món faller (formen part inseparable de romeries i cercaviles, com el bombardí), sovint es planteja un dilema: ¿cal fotografiar xiquets i xiquetes perquè són fallers o s'abillen de fallers amb l'únic propòsit de posar per a la foto? No importa la resposta. Hi ha una cosa certa: tota la documentació gràfica replegada acaba envoltada d'un halo poètic amb el pas del temps.
La Comissió de República Argentina és conscient d'aquesta qualitat de les fotografies. Per això, el seu llibre explicatiu sol rescatar de l'oblit materials molt valuosos. Ara bé, amb la proliferació dels telèfons mòbils, potser les coses ja no seran iguals. Em ve al cap la figura de Sion Fullana, un dels millors creadors de fotografia artística realitzada amb mòbil. La nit del 4 de novembre de 2008, es trobava a Times Square (Nova York) barrejat amb la gent que celebrava la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials. Fullana fotografià una parella que es besava. Aquella imatge esdevingué icònica i donà fama al seu autor, que es convertí en un dels millors especialistes en street photography. Aviat, començà a utilitzar el mòbil com a eina de treball; li permetia captar imatges amb proximitat, invisibilitat i llibertat. La gent no estava acostumada a ser retratada al carrer per un mòbil. Encara no existia Instagram. Ara, però, tot és molt distint.
Gats i gossos tenen mòbil amb càmera —generalment de gamma baixa. Als milions de persones que fan fotos no els sol importar que les imatges tinguen una qualitat ínfima: figures i objectes moguts, mala il·luminació, excés de gent a l’enquadrament. L’usuari mitjà té uns coneixements fotogràfics molt elementals. D'altra banda, ja no ens deixem fotografiar fàcilment; desconfiem de l'ús que es puga fer dels retrats. És molt arriscat fotografiar gent sense permís; pot haver-hi problemes legals. Lògicament, el fenomen del mòbil s'ha traslladat a les falles. Enguany, a més de fotògrafs més o menys "professionals", hi haurà una plèiade de pares, mares, germans, iaios, ties, cosins, amics, turistes i curiosos que, proveïts de mòbils, es dedicaran a captar imatges dels actes fallers i de les persones que intervenen en ells. Es faran milions de fotos, però moltes es perdran en el riu immens de les xarxes socials o en l'oblit. Això sí, algunes de les imatges supervivents acabaran tenint gran poder d'evocació. En el futur, qui les veja podrà experimentar sensacions que tenim nosaltres quan veiem fotos de Carlos Sarthou o d'Ángel Patiño López.
Si alguna cosa caracteritza les creacions artístiques és que ens ofereixen unes visions inusitades del món. L'obra d'art és una imatge de la realitat, no la realitat mateixa. Açò és particularment cert per a la imatge fotogràfica, que mai no coincideix fidelment amb la realitat captada. En l'era analògica, la pel·lícula i la seua sensibilitat, el comportament de l'obturador, el tipus d'objectiu i l'enquadrament alteraven la realitat. El gran angular, per exemple, distorsiona les faccions en un retrat. I a l'actual era digital, altres elements, com el sensor, el balanç de blancs, el rang dinàmic o el soroll, també modifiquen la realitat. El que veiem a la foto no és exactament el que hi ha al món real. En qualsevol cas, múltiples disciplines artístiques (cinema, teatre, performances...) fan servir la fotografia com a eina. La fotografia és fonamental per a entendre l'evolució de l'art. Moviments com el tenebrisme, durant el període barroc, no són plenament explicables sense el concurs d'alguns dispositius òptics precursors de l'actual càmera fotogràfica. Està perfectament documentat l'ús de cambra fosca per pintors com Van Eyck, Caravaggio, Vermeer o Canaletto.
En descobrir-se la fotografia, molts artistes —els impressionistes, posem per cas— feren servir màquines fotogràfiques com a eina de treball. Són ben coneguts alguns casos: Degas, Pissarro, Cézanne, Sorolla... La fotografia influí en els enquadraments, els plans i els angles. Abans de la fotografia, les obres pictòriques dels grans mestres solien tenir l'aparença d'un escenari en què eren col·locats els personatges. Els impressionistes introduïren als seus quadres el contrapicat, el picat, el pla americà... Ja han transcorregut més de cent trenta-cinc anys de feliç maridatge entre fotografia i pintura des de la primera càmera Kodak. Avui, qualsevol museu important guarda als seus fons molta obra fotogràfica. L'IVAM té fotos de Robert Frank, Hamish Fulton, Thomas Ruff, Lee Friedlander, Joan Fontcuberta, Darío Villaba, Mira Bernabeu, Bleda y Rosa... (L'Ajuntament de Xàtiva, gràcies a diversos llegats i als salons fotogràfics que se celebren a la ciutat anualment, també conserva un important patrimoni fotogràfic.) Ara bé, la fotografia, a més de procediment per a produir plaer estètic, és també capaç de generar altres significats.
L'adveniment de la fotografia suposà una nova manera de produir missatges i paisatge cultural, de redefinir la nostra relació amb el medi, la identitat i la representació corporal. Una de les funcions més importants de la fotografia és la documentalista. Des del seu naixement, juga un paper fonamental en la fixació de tota mena d'esdeveniments. Bona prova d'açò la tenim en les exposicions i publicacions de fotografia antiga, gràcies a les quals podem conèixer els autors, els temes i els estils més generalitzats durant els inicis de la fotografia a l’Estat espanyol. (En 2018, s'exposà a València "Memòria de la llum, fotografia en la Comunitat Valenciana entre 1839 i 1939".) Les realitzacions de fotògrafs del segle XIX que treballaven amb el procediment del col·lodió humit —havien de viatjar amb laboratoris ambulants instal·lats en carros— ens han llegat imatges d'enorme valor etnològic. Entre els més importants que treballaren a la pell de brau, destaquen el britànic Charles Clifford (fotògraf oficial de la reina Isabel II), el francès Jean Laurent i el valencià José Martínez Sánchez, nascut a Bicorp, a la veïna Canal de Navarrés.
Gràcies a la tasca d'aquests fotògrafs, tenim testimoni gràfic dels inicis de la industrialització del país (construcció de canals, ferrocarrils, etc.). Quant als temes, cal esmentar el retrat social i de costums (personatges, oficis), la instantània bèl·lica, vistes de monuments, fotos de viatges, la pornografia... Els condicionaments tècnics —els llargs temps d'exposició— i cert culte social a la mort van estar darrere d'una especialitat cridanera: la fotografia de difunts. D'altra banda, amb el perfeccionament tècnic apareixerien les primeres revistes gràfiques i sorgiria la foto de reportatge. En un principi, les fotos s'havien de transformar en gravats (durant molt de temps, els gravats substituïren el paper que juga ara la il·lustració fotogràfica). També s'obrí pas la foto de record d'esdeveniments individuals i socials (bodes, festes). A casa nostra, alguns fotògrafs excel·lents, com Simarro, Talens o Sarthou, captaren les efemèrides de l'època en què van viure. És significatiu el nombre de fotos de falleres realitzades per Carlos Sarthou. Com s'esdevé amb altres manifestacions de la cultura popular, fotografia i falles han dut sovint camins paral·lels.
A les persones ens agrada perpetuar visualment els moments més intensos de les nostres vides i arxivar els records que restitueixen el temps perdut. Per això, el fenomen fotogràfic assolí aviat gran protagonisme en totes les fites socials i familiars. Al cap i a la fi, com a intent d'aprehendre la realitat, la fotografia és prou efectiva. A més, la tècnica fotogràfica permet la reproducció il·limitada d'una imatge. Justament per això, es multipliquen les possibilitats d'accés al món de les representacions plàstiques, abans monopolitzat per les elits. Les reproduccions fotogràfiques també passen a formar part del conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses. Per tant, la fotografia no podia ser aliena al món faller. Les activitats que es despleguen al voltant de la falla són propícies per al documentalisme, la foto de carrer tan en voga (l'street photography), el retrat i les atmosferes impregnades d'aurèola estètica —fàcils d'obtenir sobretot en cercaviles, despertades i cremes. Llum i ombres segons la posició del Sol, colors i fumerades creen escenes ben fotogèniques. El folklore és font inesgotable d'inspiració per a bons fotògrafs de tot arreu.
D'altra banda, les falles són art efímer, una mena de happening que sols cobra perdurabilitat si resta documentat gràficament. A ningú no ha d'estranyar que la festa, en prendre volada, vulga deixar testimoni visual de la seua existència, a través de diversos mitjans de reproducció gràfica. Els llibrets són la plataforma més adient per a aquests propòsits. Els primers llibrets de falla es feien servir bàsicament per a la sàtira pamfletària, però s'anaren omplint a poc a poc de vinyetes, gravats, esbossos i, finalment, fotos. Per això, avui, entre els elements rituals imprescindibles de tot llibret explicatiu no poden faltar les fotos de falleres, actes fallers i, fins i tot (l'influx d'altres publicacions), vistes ràncies de la ciutat. Com que els fotògrafs han esdevingut una mena d'incrustació al món faller (formen part inseparable de romeries i cercaviles, com el bombardí), sovint es planteja un dilema: ¿cal fotografiar xiquets i xiquetes perquè són fallers o s'abillen de fallers amb l'únic propòsit de posar per a la foto? No importa la resposta. Hi ha una cosa certa: tota la documentació gràfica replegada acaba envoltada d'un halo poètic amb el pas del temps.
La Comissió de República Argentina és conscient d'aquesta qualitat de les fotografies. Per això, el seu llibre explicatiu sol rescatar de l'oblit materials molt valuosos. Ara bé, amb la proliferació dels telèfons mòbils, potser les coses ja no seran iguals. Em ve al cap la figura de Sion Fullana, un dels millors creadors de fotografia artística realitzada amb mòbil. La nit del 4 de novembre de 2008, es trobava a Times Square (Nova York) barrejat amb la gent que celebrava la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials. Fullana fotografià una parella que es besava. Aquella imatge esdevingué icònica i donà fama al seu autor, que es convertí en un dels millors especialistes en street photography. Aviat, començà a utilitzar el mòbil com a eina de treball; li permetia captar imatges amb proximitat, invisibilitat i llibertat. La gent no estava acostumada a ser retratada al carrer per un mòbil. Encara no existia Instagram. Ara, però, tot és molt distint.
Gats i gossos tenen mòbil amb càmera —generalment de gamma baixa. Als milions de persones que fan fotos no els sol importar que les imatges tinguen una qualitat ínfima: figures i objectes moguts, mala il·luminació, excés de gent a l’enquadrament. L’usuari mitjà té uns coneixements fotogràfics molt elementals. D'altra banda, ja no ens deixem fotografiar fàcilment; desconfiem de l'ús que es puga fer dels retrats. És molt arriscat fotografiar gent sense permís; pot haver-hi problemes legals. Lògicament, el fenomen del mòbil s'ha traslladat a les falles. Enguany, a més de fotògrafs més o menys "professionals", hi haurà una plèiade de pares, mares, germans, iaios, ties, cosins, amics, turistes i curiosos que, proveïts de mòbils, es dedicaran a captar imatges dels actes fallers i de les persones que intervenen en ells. Es faran milions de fotos, però moltes es perdran en el riu immens de les xarxes socials o en l'oblit. Això sí, algunes de les imatges supervivents acabaran tenint gran poder d'evocació. En el futur, qui les veja podrà experimentar sensacions que tenim nosaltres quan veiem fotos de Carlos Sarthou o d'Ángel Patiño López.
%20-%20Escalat%20(90%25).jpg)
(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2024, Xàtiva)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada