Aquests dies es parla molt de la màquina del fang. Sovint, a còpia de repetir un concepte, aquest acaba perdent el sentit originari. Fou Umberto Eco qui encunyà l'expressió macchina del fango a la seua novel·la Numero zero. En diverses entrevistes, definí el concepte que hi ha darrere l'expressió avviare (posar en marxa) la macchina del fango: la deslegitimació de l'adversari polític fent servir informació espúria a través dels mitjans de comunicació. En realitat, això ja estava inventat feia temps. A la primeria del segle XX, Walter Lippmann, filòsof i periodista nord-americà, utilitzava el mot muckrackers per a referir-se a col·legues gens respectuosos amb la deontologia professional. Muckracker es pot traduir de distintes maneres: "el qui remou el fem", "traficant d'escombraries", "el qui furga les vides alienes"... No totes les maniobres que ordeixen els polítics contra els seus adversaris poden ser encabides, per tant, en el concepte de màquina del fang. L'expressió es refereix únicament a falsedats o informacions irrellevants que puguen, tanmateix, menyscabar l'honorabilitat de l'adversari i arruïnar la seua carrera política.
La màquina del fang sent predilecció per la vida privada dels polítics. Les peces essencials de la màquina són l'elaboració de dossiers, la difusió de boles o sospites i el xantatge. Sovint, només l'amenaça de publicar un dossier —bé que la seua carpeta puga estar buida o contenir només invencions, ¡tant se val!— ja és prou perquè la persona assenyalada llance la tovallola, dimitisca del seu càrrec. És precisa, no caldria dir-ho, la connivència de polítics i periodistes, i de jutges prevaricadors, perquè el dossier acaba sovint convertit en denúncia davant un jutjat, sobretot si la diana del fang no es deixa intimidar. La perspectiva d'un calvari judicial resulta quasi sempre més acoquinant que les badomeries. Als periòdics que utilitzen la màquina del fang se'ls fa costera amunt rectificar, si els jutges sentencien que la informació propagada era falsa. De tota manera, les rectificacions solen arribar massa tard, perquè la carrera política i el prestigi de la víctima ja estan destrossats quan els tribunals dicten sentència. En altres paraules: els objectius que perseguia la màquina del fang estan aconseguits. Traficar amb escombraries surt molt barat.
Habitualment, el fang és més efectiu contra els polítics d'esquerres que contra els de dretes. A la dreta se li sol perdonar tot. Veges tu. I no s'ha de confondre la màquina del fang amb el lawfare, bé que molt sovint una i altre confluïsquen en un mateix objectiu. Vegem. Iniciar investigacions prospectives policials o judicials contra un polític, acusar-lo d'un delicte sense base indiciària per a fer-ho, dictar sentències injustes sabent que ho són, admetre a tràmit denúncies infundades que haurien de ser rebutjades o retorçar la interpretació de la llei penal per tal de perjudicar un polític investigat són exemples de lawfare. En canvi, escampar boles o informacions irrellevants sobre els adversaris ideològics o llurs familiars, furgar en les seues vides privades o deixar caure sospites sobre les seues orientacions —sexuals, posem per cas— són clàssics de la màquina del fang. (De Begoña Gómez s'arribà a dir en una tertúlia televisiva que era una dona transsexual.) Que el damnificat no acudisca als tribunals, a demandar els propagadors del fang és vist com la confirmació de la veracitat d'allò que han difós alguns mitjans. «¿Veus? ¡Qui calla consent!»
S'exigeix a la víctima de les badomeries que done explicacions, quan tothom sap que és el mitjà difusor qui hauria de provar allò que difon. Sovint, la situació pot arribar a ser surrealista; els polítics beneficiats per l'escampada de fang demanen explicacions sobre fets inexistents. La temptació de respondre el fang amb el fang és molt forta. Els iniciadors de l'estratègia estaran encantats, perquè podran recórrer a una escapatòria molt gastada: «¡I tu més!» En qualsevol cas, per a evitar la banalització de conceptes, convé remarcar que les fal·làcies, xifres falses i altres recursos retòrics avariats que utilitzen sovint els polítics en seu parlamentària o rodes de premsa («Vostè pacta amb ETA. ¡Govern il·legítim! ¡Autòcrata! ¡Espanya es trenca! Volen perpetrar un cop d'estat. Tenen vostès un passat criminal. El seu partit és una banda terrorista...») no tenen res a veure amb la màquina del fang tal com la va definir Umberto Eco. Són més bé mostres del nivell a què ha baixat el parlamentarisme. Això no lleva que el periodisme groc, les clavegueres de l'Estat i la mala qualitat del sistema judicial siguen un veritable perill per a la democràcia.
La màquina del fang sent predilecció per la vida privada dels polítics. Les peces essencials de la màquina són l'elaboració de dossiers, la difusió de boles o sospites i el xantatge. Sovint, només l'amenaça de publicar un dossier —bé que la seua carpeta puga estar buida o contenir només invencions, ¡tant se val!— ja és prou perquè la persona assenyalada llance la tovallola, dimitisca del seu càrrec. És precisa, no caldria dir-ho, la connivència de polítics i periodistes, i de jutges prevaricadors, perquè el dossier acaba sovint convertit en denúncia davant un jutjat, sobretot si la diana del fang no es deixa intimidar. La perspectiva d'un calvari judicial resulta quasi sempre més acoquinant que les badomeries. Als periòdics que utilitzen la màquina del fang se'ls fa costera amunt rectificar, si els jutges sentencien que la informació propagada era falsa. De tota manera, les rectificacions solen arribar massa tard, perquè la carrera política i el prestigi de la víctima ja estan destrossats quan els tribunals dicten sentència. En altres paraules: els objectius que perseguia la màquina del fang estan aconseguits. Traficar amb escombraries surt molt barat.
Habitualment, el fang és més efectiu contra els polítics d'esquerres que contra els de dretes. A la dreta se li sol perdonar tot. Veges tu. I no s'ha de confondre la màquina del fang amb el lawfare, bé que molt sovint una i altre confluïsquen en un mateix objectiu. Vegem. Iniciar investigacions prospectives policials o judicials contra un polític, acusar-lo d'un delicte sense base indiciària per a fer-ho, dictar sentències injustes sabent que ho són, admetre a tràmit denúncies infundades que haurien de ser rebutjades o retorçar la interpretació de la llei penal per tal de perjudicar un polític investigat són exemples de lawfare. En canvi, escampar boles o informacions irrellevants sobre els adversaris ideològics o llurs familiars, furgar en les seues vides privades o deixar caure sospites sobre les seues orientacions —sexuals, posem per cas— són clàssics de la màquina del fang. (De Begoña Gómez s'arribà a dir en una tertúlia televisiva que era una dona transsexual.) Que el damnificat no acudisca als tribunals, a demandar els propagadors del fang és vist com la confirmació de la veracitat d'allò que han difós alguns mitjans. «¿Veus? ¡Qui calla consent!»
S'exigeix a la víctima de les badomeries que done explicacions, quan tothom sap que és el mitjà difusor qui hauria de provar allò que difon. Sovint, la situació pot arribar a ser surrealista; els polítics beneficiats per l'escampada de fang demanen explicacions sobre fets inexistents. La temptació de respondre el fang amb el fang és molt forta. Els iniciadors de l'estratègia estaran encantats, perquè podran recórrer a una escapatòria molt gastada: «¡I tu més!» En qualsevol cas, per a evitar la banalització de conceptes, convé remarcar que les fal·làcies, xifres falses i altres recursos retòrics avariats que utilitzen sovint els polítics en seu parlamentària o rodes de premsa («Vostè pacta amb ETA. ¡Govern il·legítim! ¡Autòcrata! ¡Espanya es trenca! Volen perpetrar un cop d'estat. Tenen vostès un passat criminal. El seu partit és una banda terrorista...») no tenen res a veure amb la màquina del fang tal com la va definir Umberto Eco. Són més bé mostres del nivell a què ha baixat el parlamentarisme. Això no lleva que el periodisme groc, les clavegueres de l'Estat i la mala qualitat del sistema judicial siguen un veritable perill per a la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada