Els esdeveniments polítics se succeeixen a una velocitat tan vertiginosa que no hi ha temps de digerir-los. Fa no res, les eleccions autonòmiques basques i els resultats d'EAJ-PNV, EH Bildu i PSE-EE (PSOE) atreien totes les anàlisis. L'assumpte fou immediatament tapat per la denúncia del grup ultradretà Manos Limpias contra Begoña Gómez, esposa de Pedro Sánchez, i la decisió d'aquest, comunicada als ciutadans per carta sense capçalera, de prendre's un estrany període de reflexió de cinc dies que podia acabar en dimissió. Aquest capítol també quedarà ràpidament sepultat per la campanya electoral catalana. Per tant, pot resultar anacrònic reflexionar sobre un episodi que ja sabem com ha acabat. Tanmateix, l'esvaniment presidencial de cinc dies és un fet tan insòlit que no puc resistir la temptació de dedicar-li un examen. Primerament cal dir que l'episodi està ple d'elements que ens són absolutament desconeguts. Només el president, la seua esposa i potser algun col·laborador pròxim deuen tenir-ne les claus. Se sol dir que les opinions han d'estar informades, però també és cert que tenim dret a opinar inclús sobre allò que roman fosc.
Em sembla que la pausa de Sánchez i la manera de comunicar-la no tenien precedents al nostre entorn democràtic. Si un president o un primer ministre, després d'haver-ho rumiat amb el coixí o amb els seus col·laboradors, vol dimitir pel motiu que siga, ho anuncia en una compareixença pública, o convoca una roda de premsa i comunica la decisió. Això de dir a través de canals no institucionals que s'ho està pensant i que necessita uns quants dies per a veure quin camí pren no recorde haver-ho vist mai. Un dels ingredients més ocults de tot l'afer és l'estat de la relació sentimental entre el president i la seua cònjuge. Un clàssic de l'estratègia per a desestabilitzar un polític és atacar la seua família més íntima. Sánchez es declarava en la seua carta profundament enamorat de la dona. Podem creure-ho en el sentit religiós del mot "creure" (tenir fe en allò que diu el president). Però també podem fer-nos unes preguntes. ¿Necessitava uns dies per a tractar de convèncer Begoña d'alguna cosa? ¿Li hauria donat ella un ultimàtum? «¡O la presidència del govern o el nostre matrimoni!» Considere que aquest aspecte pot haver estat molt determinant.
Igualment podem pensar que Sánchez va estar sondejant, a través de contactes amb sectors de la judicatura, el recorregut judicial de la denúncia contra la seua esposa. Atès que el lawfare està a l'ordre del dia —hi ha hagut nombroses víctimes anteriors, com ara els presos polítics catalans, diversa gent de Podemos o Mónica Oltra—, comprovar el dany que puga causar-li a Begoña la prevaricació judicial no està de més, sempre des de la premissa que no hi haja res irregular en l'activitat empresarial de la consort del president, cosa que s'ha de pressuposar necessàriament. La denúncia contra ella s'ha fet en base a meres notícies falses. Amb alguns jutges, però, ¡mai no se sap! Evidentment, molt del que s'acaba de dir és pura elucubració, per bé que conèixer la realitat ajudaria a esclarir si Sánchez es trobava en una veritable situació personal de desànim o feia teatre. Molts l'han acusat de realitzar un dels seus cops d'efecte per pura estratègia política. Si tot ha estat una jugada astuta, s'han de prendre en consideració altres ingredients de què no és parla, que podrien explicar també l'episodi. A Sánchez ja li va quedant molt poc combustible.
El govern de coalició afrontava una legislatura molt complicada, amb prou dificultats per a tirar endavant els pressuposts i els projectes legislatius, que seran escassos; li cal el vot de Junts, que mai no està assegurat. (Ara, les coses encara seran més difícils, perquè el PP es negarà a donar suport a projectes de llei transversals.) Alguns analistes opinen que el president, amb la seua jugada, pretenia amarrar l'adhesió dels socis d'investidura. En efecte, durant els cinc dies de retir espiritual, hem vist com tots, amb més o menys convenciment, proclamaven llur lleialtat a Sánchez; tenien por al buit que s'hagués produït si el president hagués dimitit. ¿El cap de govern també volia concitar l'adhesió dels seus, els socialistes, i dels intel·lectuals orgànics muts davant múltiples injustícies anteriors? La jugada tàctica pot haver-li eixit mitjanament bé; ¡Pedro, no te vayas!, cridava la seua gent davant les seus socialistes. Tampoc no es pot descartar el desig de llevar-li espai polític a Sumar, al qual no li van bé les coses. (De fet, un sondeig posterior al retir presidencial mostrava un augment d'intenció de vot al PSOE.) És palesa la incomoditat de Yolanda Díaz.
En fi, el dia 29, Sánchez anuncià que no dimitia. Afirmà que la seua voluntat de continuar no significava punt i seguit, sinó punt i a part i compromís ferm amb la regeneració democràtica. Però no precisà gens. (Per això, ha hagut d'anar donant explicacions a posteriori.) Encara més, apel·là a la mobilització de la majoria social i demanà als ciutadans que reflexionem. ¿Com? Molts ja ho havíem fet i esperàvem que ell ens explicara les mesures concretes que pensa enllestir per a regenerar la política, aturar la màquina del fang i combatre el lawfare. Està clar que li escasseja la gasolina. I l'efecte de la solidaritat amb l'agredit no serà durador. Dependrà, en bona mesura, del resultat dels comicis catalans. L'ensorrament de Sumar podria deixar-lo sense futurs socis de govern. No es llevarà de damunt ni la persecució a la seua dona ni les complicacions del cas Koldo. La dreta redoblarà la seua agressivitat. L'episodi també podria haver creat preocupació en sectors del PSOE, que albiren un futur negre a causa del cesarisme de Sánchez. El president tampoc no ha projectat una imatge tranquil·litzadora en Europa. ¿Era precís muntar el canyaret?
Em sembla que la pausa de Sánchez i la manera de comunicar-la no tenien precedents al nostre entorn democràtic. Si un president o un primer ministre, després d'haver-ho rumiat amb el coixí o amb els seus col·laboradors, vol dimitir pel motiu que siga, ho anuncia en una compareixença pública, o convoca una roda de premsa i comunica la decisió. Això de dir a través de canals no institucionals que s'ho està pensant i que necessita uns quants dies per a veure quin camí pren no recorde haver-ho vist mai. Un dels ingredients més ocults de tot l'afer és l'estat de la relació sentimental entre el president i la seua cònjuge. Un clàssic de l'estratègia per a desestabilitzar un polític és atacar la seua família més íntima. Sánchez es declarava en la seua carta profundament enamorat de la dona. Podem creure-ho en el sentit religiós del mot "creure" (tenir fe en allò que diu el president). Però també podem fer-nos unes preguntes. ¿Necessitava uns dies per a tractar de convèncer Begoña d'alguna cosa? ¿Li hauria donat ella un ultimàtum? «¡O la presidència del govern o el nostre matrimoni!» Considere que aquest aspecte pot haver estat molt determinant.
Igualment podem pensar que Sánchez va estar sondejant, a través de contactes amb sectors de la judicatura, el recorregut judicial de la denúncia contra la seua esposa. Atès que el lawfare està a l'ordre del dia —hi ha hagut nombroses víctimes anteriors, com ara els presos polítics catalans, diversa gent de Podemos o Mónica Oltra—, comprovar el dany que puga causar-li a Begoña la prevaricació judicial no està de més, sempre des de la premissa que no hi haja res irregular en l'activitat empresarial de la consort del president, cosa que s'ha de pressuposar necessàriament. La denúncia contra ella s'ha fet en base a meres notícies falses. Amb alguns jutges, però, ¡mai no se sap! Evidentment, molt del que s'acaba de dir és pura elucubració, per bé que conèixer la realitat ajudaria a esclarir si Sánchez es trobava en una veritable situació personal de desànim o feia teatre. Molts l'han acusat de realitzar un dels seus cops d'efecte per pura estratègia política. Si tot ha estat una jugada astuta, s'han de prendre en consideració altres ingredients de què no és parla, que podrien explicar també l'episodi. A Sánchez ja li va quedant molt poc combustible.
El govern de coalició afrontava una legislatura molt complicada, amb prou dificultats per a tirar endavant els pressuposts i els projectes legislatius, que seran escassos; li cal el vot de Junts, que mai no està assegurat. (Ara, les coses encara seran més difícils, perquè el PP es negarà a donar suport a projectes de llei transversals.) Alguns analistes opinen que el president, amb la seua jugada, pretenia amarrar l'adhesió dels socis d'investidura. En efecte, durant els cinc dies de retir espiritual, hem vist com tots, amb més o menys convenciment, proclamaven llur lleialtat a Sánchez; tenien por al buit que s'hagués produït si el president hagués dimitit. ¿El cap de govern també volia concitar l'adhesió dels seus, els socialistes, i dels intel·lectuals orgànics muts davant múltiples injustícies anteriors? La jugada tàctica pot haver-li eixit mitjanament bé; ¡Pedro, no te vayas!, cridava la seua gent davant les seus socialistes. Tampoc no es pot descartar el desig de llevar-li espai polític a Sumar, al qual no li van bé les coses. (De fet, un sondeig posterior al retir presidencial mostrava un augment d'intenció de vot al PSOE.) És palesa la incomoditat de Yolanda Díaz.
En fi, el dia 29, Sánchez anuncià que no dimitia. Afirmà que la seua voluntat de continuar no significava punt i seguit, sinó punt i a part i compromís ferm amb la regeneració democràtica. Però no precisà gens. (Per això, ha hagut d'anar donant explicacions a posteriori.) Encara més, apel·là a la mobilització de la majoria social i demanà als ciutadans que reflexionem. ¿Com? Molts ja ho havíem fet i esperàvem que ell ens explicara les mesures concretes que pensa enllestir per a regenerar la política, aturar la màquina del fang i combatre el lawfare. Està clar que li escasseja la gasolina. I l'efecte de la solidaritat amb l'agredit no serà durador. Dependrà, en bona mesura, del resultat dels comicis catalans. L'ensorrament de Sumar podria deixar-lo sense futurs socis de govern. No es llevarà de damunt ni la persecució a la seua dona ni les complicacions del cas Koldo. La dreta redoblarà la seua agressivitat. L'episodi també podria haver creat preocupació en sectors del PSOE, que albiren un futur negre a causa del cesarisme de Sánchez. El president tampoc no ha projectat una imatge tranquil·litzadora en Europa. ¿Era precís muntar el canyaret?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada