L'estructura típica d'un relat consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. Al plantejament ens són presentats els personatges i el seu context espaciotemporal. El nus engloba un problema o embolic i les accions que desenvolupen els personatges per tal de descabdellar-lo. El desenllaç és, com el mateix nom indica, la conclusió final, positiva o negativa, a què s'arriba. Encara que els polítics tracten d'emular la narrativa, construint relats i maldant perquè prevalguen sobre els dels adversaris, és difícil d'establir paral·lelismes estructurals entre relat literari i relat polític; aquest és un contínuum que cal seqüenciar per a poder traure-li l'entrellat. Vegem, per exemple, la intriga política viscuda recentment. Tenim dos protagonistes, Pedro Sánchez i la seua esposa, Begoña Gómez, i alguns secundaris de la pell de Judes: grups d'ultradreta, un jutge que accepta denúncies sense cap fonament, el cap de l'oposició... Sorgeix l'embolic. ¿Planeja un cop d'estat tou, l'oposició? ¿Creu que Pedro Sánchez dimitirà en veure ultratjada la seua estimada consort? El seguit d'hipotètiques accions desenvolupades pel protagonista durant cinc dies és un misteri.
Quant al final del conte, defrauda. Requisit bàsic dels bons relats és que les coses canvien entre la situació inicial i el desenllaç. Si tot queda com estava al principi, les crítiques dolentes estan assegurades. En fi, la casualitat volgué que jo llegís, durant l'estrany esvaniment presidencial, dos llibres: Això no és un western, de Xavier Aliaga, i Qui de casa se'n va, de Toni Cucarella. Ambdues novel·les són d'autor xativí. La primera està a cavall del thriller i el gènere negre. Xavier Aliaga ha assolit gran virtuositat i ens regala la tercera aventura protagonitzada per l'inspector Feliu Oyono, aparegut per primera vegada en Els neons de Sodoma (Tres i Quatre, 2008). La novel·la negra té els seus propis codis. El relat sol començar pel final, és a dir, per una situació límit, preliminar al desenllaç. (Una narració per ordre cronològic no atraparia els lectors; la identitat dels assassins es desvelaria massa aviat.) A partir de l'inici colpidor, un narrador (omniscient, protagonista o testimoni) va acoblant peces. Sovintegen anacronies com les anticipacions i, sobretot, els salts enrere (flashbacks, en anglès). Normalment, el ritme del relat és trepidant.
No poden faltar al gènere la crítica social i els diàlegs "bruts" en estil directe —però sense guionets, ja sobrers a l'actual narrativa. Tot això i més coses conté la novel·la de Xavier Aliaga, que també aborda el tema de la violència contra les dones. Cucarella conta una història, amb ingredients psicològics, realistes i màgics, protagonitzada per perdedors de la guerra que miren de trobar la identitat i les arrels perdudes, de resistir la solitud i el pas del temps. Tot comença en una atziaga Xàtiva de postguerra que oculta pobresa, violència de gènere, crims d'autoria incògnita i secrets familiars inconfessables. Les hipòtesis sobre qui és qui —un clàssic de la bona literatura— suren pel relat. Això manté el lector en tensió fins al final. Qui de casa se'n va significa el regrés de Toni (Lluís Antoni per als seus amics) a l'activitat literària, mai no abandonada del tot. La seua mestria en l'ús del llenguatge roman intacta. (Un text literari és, al cap i a la fi, pur joc verbal.) Rescata vocables, girs i parèmies que van caure en desús fa temps.
Fa servir registres, parlars i combinacions idiomàtiques en perfecta harmonia amb el fil narratiu. A partir del sojorn a París de Miquel, protagonista de la història, la mixtió de valencià i francès (útil per a subratllar l'afany d'integració de l'exiliat) remet a figures literàries com Julio Cortázar (Rayuela està ambientada a la ciutat del Sena) o Jaume Cabré. L'última part del relat de Toni, dedicada al retorn —qui de casa se’n va a casa tornarà—, aborda la improbabilitat de retrobar una llar que s'assemble a la recordada. «El llibre és inalterable. Amb les ciutats, en canvi, no passa igual, saps? Quan hi tornem, nosaltres hem canviat, però la ciutat també», diu Tarek, el llibreter que Miquel coneix a París. Som davant d'un dels millors llibres de l'autor de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Toni Cucarella ens depara un final estrany i sorprenent, un desenllaç, cosa que li ha faltat al tediós relat polític de les últimes dues setmanes. I és que la narrativa literària —de dos autors xativins en aquest cas— és infinitament millor que la política.
(publicat a Levante-EMV, el 04/05/2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada