Picar l'ham com uns peixets

Com ja tinc una edat, conec de memòria algunes facetes de la personalitat de Julio Anguita. Imagine que no seré l'únic. Fa molts anys, vaig descobrir, posem per cas, que és un veritable predicador. Jo no podia suportar ni els seus sermons ni les seues maneres sacerdotals. Anguita també té inclinació a descobrir Amèrica per enèsima vegada. (Tots sabem que el continent americà està descobert almenys des de l'època dels vikings.) Finalment, molts recordaran que, sota la direcció d'Anguita, Esquerra Unida assolí les màximes cotes electorals, un 10% dels vots i 21 diputats, en les eleccions generals de 1996. Però la coalició fou incapaç de superar aquests sostres. (La diferència amb Podemos és evident; la formació morada i els seus satèl·lits obtingueren en les generals de desembre de 2015 el 20,68% dels vots i 69 diputats.) Julio Anguita formulà la seua teoria de les dues vores, segons la qual PP i PSOE estan en una vora i EU en l'altra. (Alguns eslògans radicals traduïren la formulació anguitiana d'aquesta manera: «PSOE i PP la mateixa merda és.») La teoria permetia que Esquerra Unida pogués establir contactes polítics indistintament amb els peperos o els socialistes. Al cap i a la fi, eren la mateixa cosa. I es perseguia clarament el sorpasso al PSOE.

Es dissenyà la famosa "pinça" que Aznar i Anguita intentaren fer als socialistes. Esquerra Unida, la veritable esquerra, havia d'ocupar l'espai del PSOE. Aznar estava encantat de fomentar la lluita caïnita entre els seus adversaris. Però el sorpasso mai no arribà. Evoque tots aquests records perquè he vist a les xarxes socials el vídeo d'una entrevista a Anguita. El vell comunista tornava a descobrir Amèrica i profetitzava el resultat de la sessió d'investidura abans que aquesta s'hagués celebrat. Hi ha coses que no canvien amb el pas del temps. Podemos tampoc no ha pogut fer-los el sorpasso als socialistes i camina cap a la inanitat absoluta. S'ha de tenir present que el PSOE, malgrat haver perdut l'empenta de temps passats, és un partit més que centenari. Acumula un munt d'experiència. L'únic que sembla veure-ho clar és Alberto Garzón. (El PCE també és un partit molt antic.) El líder d'EU proposa negociar un acord de programa i donar suport extern a un govern socialista monocolor. De perduts, al riu. Jo encara estic al·lucinant amb la negativa d'UP a acceptar l'última oferta del PSOE. Em remet a les paraules de Julio Anguita: «Quan un Consell de Ministres és d'una força política sola, tothom es calla.» És a dir, allò que s'hi parla no transcendeix.

La direcció d'UP ha sortit amb una bona collonada. Diu que el PSOE només oferia floreres xineses. ¡Ens ha fotut! ¿Encara no sabien Iglesias i els seus que molts ministeris són floreres? Cultura i Esport, Educació, Ciència, Innovació i Universitats, Indústria, Comerç i Turisme, Sanitat, Consum i Benestar Social tenen bona part de les seues respectives competències transferida a les Comunitats Autònomes, però el Govern de l'Estat és responsable de la legislació bàsica. Altres ministeris, Agricultura, Pesca i Alimentació, Economia i Empresa, bé que tampoc no tenen massa competències, es poden omplir de contingut i, sobretot, permeten que els ministres responsables participen a les reunions de Brussel·les on es negocien les ajudes i les normes europees d'aplicació a casa nostra. Finalment, alguns departaments es podien desdoblar. (De fet, s'oferia a UP un Ministeri d'Igualtat.) Sobretot, acceptar la darrera proposta del PSOE suposava seure a la taula del Consell de Ministres i estar assabentat de tot allò que s'hi puga coure. ¡Home, si fins i tot podien haver tingut una Vicepresidència del Govern! En fi, el PSOE, que mai no ha cregut en el govern de coalició, ha vist la ignorància supina i ha posat un ham. Els de Podemos l'han picat com uns peixets.

Es parla molt de la vàlua política de Pablo Iglesias, però un partit polític solvent ha de tenir direcció col·legiada. En la foto del nucli fundador de Podemos, presa en 2014 durant la primera assemblea ciutadana de Vistalegre, figuraven Carolina Bescansa, Juan Carlos Monedero, Luis Alegre, Tania González, Íñigo Errejón i el mateix Iglesias. Avui, cinc d'aquelles persones han desaparegut de la direcció, a causa de les desavinences o les purgues internes. Altres, Pablo Echenique, Ramón Espinar, han passat a un segon pla o han dimitit. Els actuals portaveus de la formació no semblen tenir ni la capacitat ni la raboseria que calen per a negociar amb un partit, el PSOE, que se les sap totes. Cada vegada resulta més quimèric ocupar la centralidad del tablero. Jugar-se totes les cartes a la capacitat d'un líder carismàtic és perillós; pot equivocar-se com qualsevol humà. Durant el seu discurs en l'última sessió del debat d'investidura, Iglesias estigué ben "espès". En fi, veig molta immaduresa i molta ingenuïtat en l'actitud dels dirigents d'UP. Ara no serveix de res plorar com xiquets. Molta gent espera que es llepen ràpid les ferides i tornen de seguida a la casella de sortida.