dilluns, 23 de setembre del 2019

Procurar el bé del partit

Després del gran fracàs de les negociacions per a formar govern, ha calgut convocar noves eleccions. Els ciutadans assistim perplexos a una guerra ferotge entre dos relats oposats que tracten d'adjudicar la culpa del fiasco a algun dels antagonistes principals involucrats en els fets. Es fan servir raons amb pretensió d'arguments que no entren en realitat al cor de la qüestió. ¿Quins són els veritables motius pels quals no hi ha hagut entesa entre PSOE i UP. Es diu que l'Ibex 35 i els barons del partit socialista han clavat la lliçó a Sánchez, o que Iglesias ha pecat d'immaduresa palmària, o que els dos líders polítics es tenen una aversió insuperable. Pot ser. Però caldria parar esment en altres possibles motius del fracàs. Em sembla que el principal és la lluita per l'hegemonia a l'espai polític de l'esquerra. Dit d'altra manera: la batalla per la supervivència. Per al PSOE, sobreviure no és una futilitat. El partit, fundat fa 140 anys, s'ha convertit en una maquinària enorme amb seus locals sovint llogades, nombrosos treballadors i càrrecs orgànics que anirien a l'atur si l'organització col·lapsa, un patrimoni immoble connsiderable que costa de mantenir, deutes amb els bancs...

Els partits han de defendre unes idees i els interessos de la classe social que representen. Ara bé, quan assoleixen unes dimensions enormes, esdevenen corporacions que tracten d'evitar la fallida. Per altra banda, els bons resultats electorals tenen dues compensacions: la col·locació dels seus militants en càrrecs institucionals i la percepció de més subvencions públiques i contribucions privades. Durant les setmanes transcorregudes des del 28 d'abril, la cúpula dirigent del PSOE s'ha degut plantejar un dilema: ¿servir els interessos de la ciutadania o procurar el bé del partit? Supose que, des de la seua òptica, triturar UP era preferible, fins i tot a costa de convocar unes eleccions de resultat incert. Ha prevalgut l'interès de partit. Jo tinc un dubte. Quan van oferir a UP, el 26 de juliol, una vicepresidència i tres ministeris en un govern de coalició, ¿havien tingut un moment de debilitat o sospitaven la reacció d'Iglesias i els seus? UP desaprofità una ocasió que potser no torne a presentar-se mai. Tres podrien ser les explicacions: ignorància supina, por de ser soci minoritari del govern o confiança excessiva en la capacitat de pressió als socialistes.

S'ha repetit fins a dir prou que el PSOE és un partit de dretes. Ho amollen sobretot els portaveus dels grups situats a l'esquerra dels socialistes. Ara bé, ¿algú pensa seriosament que és possible formar avui una alternativa d'esquerres sense el concurs del PSOE? Certament, aquest partit, tot i ser progressista en assumptes socials i d'igualtat, forma part de l'establishment. Per això sent la temptació d'acceptar les receptes del sistema —en matèria econòmica, per exemple. Però dir, com s'ha dit, que UP havia d'estar al govern per a vigilar de prop els socialistes no era la millor manera d'inclinar-los cap al consens d'esquerres. La retòrica i el llenguatge teatral —No podria dormir por las noches con UP en el gobierno, va dir Sánchez— adornen una realitat evident: els projectes polítics d'uns i altres discrepen en qüestions fonamentals (fiscalitat, pensions, marc laboral, habitatge, regulació energètica, conflicte amb Catalunya...). L'estabilitat del govern no estava garantida, doncs. Les dissensions i les escaramusses entre socis hagueren estat contínues. ¿Justifica això la falta d'entesa? Des del meu punt de vista, ¡no! Ambdós tenen molt a perdre.

Cal recordar que el PSOE havia aconseguit majoria absoluta al Senat, cosa que no s'esdevenia des de 1996.) Amb noves eleccions, UP corre el risc d'allunyar-se encara més del seu objectiu estratègic, el sorpasso al PSOE. UP podria haver controlat l'executiu des del parlament, evitant el risc de desgast que solen experimentar els socis minoritaris dels governs de coalició. Però hi ha sobretot el perill de desmobilització del votant d'esquerres, fart de les estratègies partidistes. Els dirigents de PSOE i UP tenien l'obligació de llimar les seues diferències. El PSOE ha decidit d'apostar. Les apostes, ja se sap, es guanyen o es perden. Es dóna una segona oportunitat a la dreta. Jo pense que la millor opció era formar el govern de coalició. A més, si el soci minoritari sol sortir-ne malparat, ¿quina por tenia Sánchez? A la llarga, per a bé o per a mal, només se sol recordar el nom dels presidents de govern. ¿Algú sap qui era el ministre de Justícia de Rodríguez Zapatero que presentà al parlament la proposició de llei per a legalitzar el matrimoni homosexual? ¿Ningú? Llavors, ¿quin era el problema del PSOE per a formar govern amb UP? ¡La por a perdre l'hegemonia!