No està dita l'última paraula

Diferents estudis sociològics han demostrat moltes vegades que l'esquerra i el centreesquerra són majoritaris a Espanya. ¡Per molt poc, però majoritaris! La proporció vindria a ser aquesta: un 51% d'espanyols d'esquerres i un 49% de dretes. Qüestió distinta és com es tradueix això en resultats electorals. Sovint, la dreta guanya eleccions malgrat obtenir menys vots. Hi intervenen factors com l'abstenció, el nombre de partits concurrents per cada bloc o els mecanismes de repartiment que estableix la llei electoral. A l'escrutini del diumenge passat, descomptats els resultats de les formacions nacionalistes i altres grups minoritaris, els nombres trets pels dos blocs, l'esquerra (PSOE+PU+MP) i la dreta (PP+Vox+C's), tornen a mostrar la situació d'empat: l'esquerra obté el 43,14% de vots i 158 escons; la dreta, el 42,7% de vots i 150 escons. Les apostes es guanyen o es perden. Sánchez havia convocat eleccions amb un triple propòsit: obtenir no menys de 150 diputats, enfonsar UP i C's i estar en situació de poder formar un govern monocolor sense suport dels partits independentistes. Ha perdut l'aposta. Només ha aconseguit un dels seus objectius.

El PSOE ha enfonsat, efectivament, UP i, sobretot, C's, però ha perdut tres diputats, uns 728.000 vots i la majoria absoluta al Senat. Ara, Pedro Sánchez té més complicada la formació del nou govern; C's ha esdevingut un grup absolutament irrellevant i UP només disposa de 35 diputats. Aquestes són les conseqüències d'afonar els grups que t'han de donar suport parlamentari. Per altra banda, els vots perduts per C's han engreixat el PP i Vox. ¡És per a fer-s'ho mirar! ¡Bonic panorama ens espera! El president en funcions tampoc no ha aconseguit desactivar les protestes dels catalans. Les formacions partidàries del dret a decidir són majoritàries a Catalunya. (En conjunt, els nacionalistes, EAJ-PNV, Bildu, BNG, ERC, JxCAT, CUP, han obtingut resultats boníssims.) Durant la campanya electoral, Sánchez s'ha dedicat a dinamitar els ponts del diàleg: repressió policial, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra.

Algunes de les iniciatives preses pel president en funcions causen alarma a tots els demòcrates. Les operacions encobertes des de les clavegueres de l'Estat i l'aprovació d'un decret llei que permet la intervenció de les xarxes i els serveis electrònics amb l'excusa de la seguretat i l'ordre públic (el Gobierno, con carácter excepcional y transitorio, podrá acordar la asunción por la Administración General del Estado de la gestión directa o la intervención de las redes y los servicios de comunicaciones electrónicas en determinados supuestos excepcionales que puedan afectar al orden público, la seguridad pública y la seguridad nacional) posen en perill els drets i les llibertats de tots els ciutadans. Jo al·lucine amb Pedrro Sánchez. ¿Qui li haurà aconsellat avançar per la dreta les forces de la reacció? En matèria de llei i ordre, la dreta sempre juga amb avantatge. Competir al seu terreny de joc no és, per tant, bona idea; la gent prefereix l'original a la fotocòpia. Ben mirat, l'entollament del PSOE era ben previsible. ¡I encara podria haver estat pitjor!

El partit bifront havia d'aclarir-se i elegir entre l'ànima esquerrana de bona part de la militància o la tendència al reaccionarisme dels seus quadres dirigents. Però també haurà d'assumir una evidència: l'independentisme català continua sent l'impediment principal per a l'estabilitat de la política espanyola. El PSOE podia sentir la temptació d'establir acords amb el PP —una gran coalició o l'abstenció pepera en la votació d'investidura. Imagine que el preu a pagar era la mà dura a Catalunya, però això no faria sinó agreujar la situació. A més, una hipotètica eliminació de l'autonomia catalana implica la voladura del disseny constitucional i de tot allò acordat en la Transició. Recordem que l'autonomia de Catalunya és anterior a la Constitució del 78. El 29 de setembre de 1977, fou derogada la llei franquista de 1938 que suprimia les institucions catalanes i s'establí la Generalitat provisional. El 17 d'octubre de 1977, Josep Tarradellas en fou nomenat president. El disseny autonòmic de l'Estat respongué en bona mesura a la necessitat d'encaixar Catalunya al nou ordenament democràtic. Suspendre la Generalitat és, per tant, jugar amb foc.

Per altra banda, qui pense que se solucionarà el problema amb llei i repressió somnia truites. Ja són moltes les veus que auguren la independència definitiva de Catalunya. Els acords amb UP semblen allunyar la mà dura, però encara no està dita l'última paraula. PSOE i UP no sumen majoria absoluta. La col·laboració d'ERC no és segura. Els republicans, als quals ja els plouen les acusacions de botiflers, han de pensar en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes. Per la seua banda, Sánchez ha dit que no vol el suport actiu o passiu dels independentistes. Imagine que l'IBEX 35 i el rei també diran la seua. (Felip VI iniciarà aviat una ronda de consultes amb els líders dels partits polítics abans de proposar un candidat a la Presidència del Govern.) El monarca no té atribucions per a imposar fórmules en contra del parer dels partits, però els Borbons ja ens tenen acostumats a les operacions polítiques per sota mà. S'ha de tenir present que l'amputació de Catalunya posaria en perill la supervivència de la mateixa corona. Finalment, Pedro Sánchez ha demostrat vàries vegades ser un aventurer i una persona gens fiable. ¿Govern progressista? Ja veurem.