Ara mateix, tenim dues propostes de fronts amplis de cara a les pròximes eleccions generals. Hi ha una diferència essencial entre ells. La proposta de Yolanda Díaz, una aliança democràtica sense sigles, ço és, la repetició de Sumar, és clarament espanyolista. O dit d'altra manera: és una iniciativa que concerneix únicament a l'esquerra espanyola. En canvi, la de Gabriel Rufián és clarament plurinacional. La de Díaz, un intent desesperat de remuntar en les enquestes, toparà amb les tradicionals divisions en l'esquerra espanyola. Posar d'acord la gent del nucli primigeni de Sumar —escissió de Podemos— amb Más Madrid, Els Comuns, IU, Podemos i altres grups no serà gens fàcil. Sobretot serà complicat decidir el lideratge de la coalició i la composició de les llistes electorals. És una pel·lícula que ja hem vista. Des de Podemos s'ha descartat la idea. Vol anar per lliure. Encara cou l'experiència anterior. Ione Belarra fou marginada de les primeres posicions de les llistes. La iniciativa de Rufián tampoc no és massa probable. De fet, la direcció d'ERC ja ha desautoritzat el seu portaveu. ¡Tant se val! El globus sonda ja s'ha llançat.
Una coalició àmplia de tots els partits nacionalistes esquivaria la penalització de la llei electoral a la desunió. Però també tindria els seus inconvenients. En tot cas, sobta l'esment a Compromís. ¿Què faria la coalició valencianista si arribés el cas? ¿Tornaria a integrar-se en la plataforma de Yolanda Díaz, se sumaria al front plurinacional de Rufuán o es presentaria a les eleccions per lliure? Pot semblar prematura aquesta pregunta, però els esdeveniments polítics corren a una velocitat vertiginosa. No guanyem per a ensurts. No està clar que la legislatura es complete. Es podrien convocar eleccions en qualsevol moment. La decisió de Compromís sembla complicada per diversos motius. La formació té dues ànimes, una valencianista i altra espanyolista. El punt de vista del primer soci, Més, i el del segon, Iniciativa del Poble Valencià (en què milita Mónica Oltra), no solen coincidir. Els dos diputats al Congrés s'han separat. Àgueda Micó ha marxat al grup mixt, però l'altre diputat, d'iniciativa, continua al grup de Sumar. Les tensions entre els dos socis són evidents. Podem imaginar el debat que suscitarà l'estratègia de cara a les eleccions.
Jo done per descomptada la por a ajuntar-se amb partits com ERC i EH Bildu. Habitualment, la dreta acusa Compromís de catalanista. Els valencianistes tenen tanta por que, en la campanya de les últimes eleccions, no exhibien cap senyera, ni amb franja ni sense ella. Durant un míting celebrat a Xàtiva, Baldovi no definia Compromís com una formació nacionalista. Les seues paraules foren: «Som una formació política de proximitat.» (És a dir, una alternativa política semblant als alls tendres, les carxofes o les taronges, productes de proximitat.) Hi ha molta por. Si Compromís compartís plataforma amb ERC i EH Bildu, plourien les diatribes per part de la dreta: «Compromís s'ha destapat. A més d'independentista i pancatalanista, s'ajunta amb etarres, amb gent que vol trencar Espanya.» No crec que Compromís vulga passar per aqueix tràngol. Si finalment qualla la proposta de Gabriel Rufián —això encara està per veure's—, la formació de proximitat no s'atrevirà a integrar-s'hi. Per tant, no hi ha trilema sinó dilema: anar a eleccions sols o amb la plataforma de Yolanda. Algun portaveu ja ha dit que sols. ¿Decisió definitiva?
Una coalició àmplia de tots els partits nacionalistes esquivaria la penalització de la llei electoral a la desunió. Però també tindria els seus inconvenients. En tot cas, sobta l'esment a Compromís. ¿Què faria la coalició valencianista si arribés el cas? ¿Tornaria a integrar-se en la plataforma de Yolanda Díaz, se sumaria al front plurinacional de Rufuán o es presentaria a les eleccions per lliure? Pot semblar prematura aquesta pregunta, però els esdeveniments polítics corren a una velocitat vertiginosa. No guanyem per a ensurts. No està clar que la legislatura es complete. Es podrien convocar eleccions en qualsevol moment. La decisió de Compromís sembla complicada per diversos motius. La formació té dues ànimes, una valencianista i altra espanyolista. El punt de vista del primer soci, Més, i el del segon, Iniciativa del Poble Valencià (en què milita Mónica Oltra), no solen coincidir. Els dos diputats al Congrés s'han separat. Àgueda Micó ha marxat al grup mixt, però l'altre diputat, d'iniciativa, continua al grup de Sumar. Les tensions entre els dos socis són evidents. Podem imaginar el debat que suscitarà l'estratègia de cara a les eleccions.
Jo done per descomptada la por a ajuntar-se amb partits com ERC i EH Bildu. Habitualment, la dreta acusa Compromís de catalanista. Els valencianistes tenen tanta por que, en la campanya de les últimes eleccions, no exhibien cap senyera, ni amb franja ni sense ella. Durant un míting celebrat a Xàtiva, Baldovi no definia Compromís com una formació nacionalista. Les seues paraules foren: «Som una formació política de proximitat.» (És a dir, una alternativa política semblant als alls tendres, les carxofes o les taronges, productes de proximitat.) Hi ha molta por. Si Compromís compartís plataforma amb ERC i EH Bildu, plourien les diatribes per part de la dreta: «Compromís s'ha destapat. A més d'independentista i pancatalanista, s'ajunta amb etarres, amb gent que vol trencar Espanya.» No crec que Compromís vulga passar per aqueix tràngol. Si finalment qualla la proposta de Gabriel Rufián —això encara està per veure's—, la formació de proximitat no s'atrevirà a integrar-s'hi. Per tant, no hi ha trilema sinó dilema: anar a eleccions sols o amb la plataforma de Yolanda. Algun portaveu ja ha dit que sols. ¿Decisió definitiva?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada