La pregunta del milió

El valencià és la cortina de fum més utilitzada per la dreta per a ocultar els trets antisocials dels seus plans. La burgesia liberal sol considerar que una sola llengua dominant és imprescindible per a la construcció d'un estat nació centralitzat. Aquest assumpte de la llengua, especialment referit al País Valencià, mereix una reflexió profunda. Com explica Eric Hobsbawm a l'obra La invenció de la tradició, la varietat estàndard de qualsevol llengua, inclosa la castellana, és en gran mesura una invenció. Hobsbawm conta com el neerlandès ensenyat a la Bèlgica actual no és la llengua que mares i àvies de Flandes parlaven als seus fills. «Sols metafòricament, però no literalment, es pot considerar llengua materna.» Tampoc el castellà i el català —o valencià— que parlaven les nostres besàvies no eren els estàndards actuals de les respectives llengües. A cada lloc es parlava i es parla de manera distinta. Els estats nacions deuen molt a l'escola (i al servei militar obligatori). Quan jo cursava primària i batxillerat als claretians i al Ribera, l'alumnat havia de cantar als patis, totes les setmanes, l'Oriamendi o el Cara al sol, mentre s'hissava i s'arriava la bandera franquista.

L'escolarització universal i els mitjans de comunicació van difondre el castellà normatiu. A casa nostra, la dreta usa tres tàctiques per a eliminar el valencià: arrencar-lo de la seua soca, suprimir el seu registre estàndard (cosa que obligaria a usar les llengües col·loquial i vulgar en contextos formals) i entrebancar-ne l'ús en àmbits com l'ensenyança, l'administració pública i els mitjans de comunicació. Amb el castellà, no s'actua igualment; ni s'impedeix que tinga estàndard, ni s'intenta dividir l'idioma —en castellà, andalús i canari, posem per cas. No sempre ha estat així. El castellà experimentà intents secessionistes al segle XIX. Juan Ramón Lodares ho explica en el llibre Gente de Cervantes. Historia humana del idioma español. A partir de la independència de les colònies americanes hi hagué alguns assajos de creació d'idiomes nacionals propis separats de l'espanyol, sobretot a Xile i Argentina. S'arribà a dir que el castellà d'Amèrica acabaria com el llatí, fragmentat, i que donaria pas a quatre idiomes nous: caribeny, mexicà, platense i pacífic.

Sovintejà el convenciment que s'és distint lingüísticament del veí, encara que molt semblant a ell. (Em sona la música i la lletra.) Domingo Faustino Sarmiento, que seria president de la República Argentina entre 1868 i 1874, va proposar una reforma ortogràfica dràstica. Recomanava eliminar la c i la z de l'alfabet americà. Atès que la majoria dels americans cultes les pronuncia /s/, s'havia d'escriure sapato, senisa... L'argentí marxà a Xile en 1843 i exposà les seues idees a la Facultat de Filosofia i Humanitats de la Universitat de Santiago, que decidí de fer la seua pròpia reforma. La seguiren professors, editors de llibres i periòdics... El cisma fou total, i el desgavell també. En 1911, es presentà un problema greu: com no es podia exigir als alumnes una ortografia comuna als exàmens, els examinadors hagueren d'acceptar com a bons tots els escrits i cap escolar no fou suspès per faltes d'ortografia. En 1913 s'acabà l'experiment. En Argentina, però, el desgavell encara existia als anys quaranta. S'hi assajava una gramàtica que acollís el lunfardo i el cocoliche.

Inclús ràdios i periòdics, en què hauria d'haver imperat l'estàndard, feien servir col·loquialismes i vulgarismes: jifero, pastenaca, chantapufi, tratativa, piringundín... Algun locutor de ràdio, posem per cas, parlava així: utensillo, sientensén, dejenmelón (en comptes de déjenmelo), cumpelaño... Finalment no quallà cap dels intents de secessió. Avui, tothom accepta la unitat del castellà. No existeixen una llengua xilena, una argentina i una mexicana, sinó els corresponents dialectes de la llengua comuna espanyola. I ara ve la pregunta del milió. ¿Per què el nacionalisme espanyol no accepta per a la nostra llengua coses que té clares per a la seua? Perquè vol extingir el valencià; és l'element primordial d'un sentiment identitari diferenciat del comú estatal construït. I la burgesia local està d'acord. Fins ara, hi havia certa contenció —no massa—, però l'arribada de Vox a la Generalitat ha eliminat la dissimulació. Les declaracions dels consellers d'Educació i de Cultura són clares. Hi alena l'obsessió per la mítica conxorxa pancatalanista, però també està la maniobra de distracció; mentre parlem de la llengua, aparquem assumptes com la privatització de la sanitat.

(publicat a Levante-EMV, el 26/08/2023)