dijous, 10 d’agost del 2023

Plantejaments supremacistes

Els idiomes nacionals estàndards, que s'aprenen a les escoles, són els més idonis per a l'escriptura, però se solen utilitzar poc en la parla oral, en què predominen les variants col·loquials i —en menor mesura— vulgars. Els estàndards són imprescindibles en el món modern; es fan servir per a tota mena de transaccions i per a les comunicacions locals i globals. En general, els estàndards tenen una història breu; encara a la primeria del segle XX, els índexs d'analfabetisme eren molt elevats. Es dóna una paradoxa ben curiosa: els estats nacions moderns i tots els elements que els envolten —llurs llengües normatives, posem per cas— afirmen generalment ser tot el contrari de la novetat, és a dir, pretenen estar arrelats en l'antiguitat més remota i ser el contrari de quelcom construït. En definitiva, els estats nacions busquen ser comunitats humanes tan "naturals" que no necessiten cap definició; n'hi ha prou amb la mera afirmació. Ara bé, amb independència de quina siga la continuïtat, històrica o d'altre tipus, incorporada als conceptes moderns  d'"Espanya" i d'"espanyols" —per posar dos exemples ben pròxims, aquests conceptes inclouen en si mateixos algun component construït o "inventat". I com gran part del que formà, de manera subjectiva, la idea del modern estat nació espanyol consisteix en productes com l'idioma espanyol estàndard i la unitat nacional perpètua, i s'associa amb símbols relativament recents (la bandera i l'himne nacionals) i amb uns discursos creats a mida (com la "Història d'Espanya"), la comprensió de tot plegat és impossible sense fer servir el concepte de "tradició inventada" encunyat per Eric Hobsbawm i altres. De més a més, la consolidació d'un estat nació centralitzat com l'espanyol implica la negació d'altres realitats anteriors, com ara les identitats distintes de l'espanyola presents al seu si. I implica també la tasca d'evitar que aquestes identitats es doten de símbols i d'instruments propis —la variant estàndard de les seues llengües— que sí posseeix l'estat nació central. Al País Valencià, la burgesia local i els partits polítics que la representen estan d'acord amb aquests plantejaments supremacistes. I una part de l'esquerra, ¡també!