Els plans de la dreta

Des del triomf de les revolucions burgeses del segle XIX, els plans dels partits que representen la burgesia liberal han estat bàsicament els mateixos, amb poques variacions: defensa a ultrança de la propietat privada, reducció de l'estat al mínim imprescindible i privatització progressiva dels serveis públics. Els serveis essencials, tradicionalment públics, solien ser l'assistència sanitària, l'ensenyament, les infraestructures i els mitjans de transport, els plans urbanístics, la protecció civil, el sistema judicial... Tanmateix, avui, el neoliberalisme considera que molts d'aquests serveis són susceptibles de privatització. En molts països estan també privatitzats —total o parcialment— la seguretat, les forces armades, la recollida i el tractament de residus, els serveis d'emergència, els mitjans de comunicació, el servei postal, els abastiments, l'habitatge social, el sistema penal, el subministrament d'energia, les pensions, els sistemes de protecció i assistència social. Sols cal fer una ullada: universitats i col·legis privats, assegurances mèdiques privades, exèrcits privats, policies privades, residències geriàtriques privades, transport ferroviari privat...

Aquesta pretensió va acompanyada d'altra: reducció dràstica d'imposts. No cal pagar-ne massa, perquè ja es pagarà cadascú els serveis que necessite. Però això és un mite; és impossible que tothom puga pagar-s'ho tot. Ni els immensament rics poden pagar-se segons quines coses —un sistema judicial propi, posem per cas. Al capitalisme neoliberal tampoc no el preocupen massa la protecció del medi ambient, ni el canvi climàtic. Els EUA són un paradigma del que s'acaba de dir. I són també un bon exemple de les conseqüències de la privatització absoluta de tots els serveis: injustícia, desigualtats immenses, desemparament davant l'infortuni... Quan la dreta guanya eleccions, el seu programa ocult és molt simple: privatització de serveis, depredació del medi i reducció d'imposts directes als més rics. Ara bé, el programa és tan bèstia que l'ha de camuflar. Altrament, mai no guanyaria eleccions. Com ja he reflexionat en alguna ocasió, la suma de xicotets propietaris de terres, treballadors autònoms i proletariat (classe mitjana baixa, obrers, jornalers i aturats) dóna majoria social. El ventall de subterfugis per a engalipar-la és molt ampli.

La pàtria és un dels més útils; els humans som éssers socials necessitats de sentir-nos identificats amb un grup. Quan parla de pàtria, l'oligarquia sempre es refereix a l'estat nació. America first! o ¡España, lo primero! són eslògans patriòtics que escoltem contínuament. Aconseguir que la classe treballadora abrace principis patriòtics és prioritari per a la classe dominant. El problema és que molts estats no són gens homogenis; alberguen al seu interior una pluralitat d'identitats. Les tendències monopolístiques i globalitzadores del capitalisme són incompatibles amb l'heterogeneïtat. Per això, els particularismes identitaris no solen ser respectats al si dels grans estats nacions —ho veiem a la pell de brau—, però els estats federals o confederals reïxen més en l'intent d'articular la pluralitat. Els centralistes, en canvi, procuren anorrear tota diversitat. La pàtria en perill —bé que siga inventada— és un motor molt potent per a recollir vots. Inclús els partits d'esquerra, teòrics defensors dels treballadors, s'engoleixen el tripijoc. A la dreta li estalvia haver d'explicar detalladament el seu programa —prou bèstia, com ja s'ha dit— als electors.

També està el subterfugi de la religió. En aquest assumpte hi ha molta més varietat. En general, ha perdut pes en la societat occidental. Segles de laïcisme han aconseguit que la religió no siga tan important a França —bé que no cal confiar-se; ens ho recorda el fenomen Lourdes, posem per cas. En altres països, a l'Europa central sobretot, l'experiència de segles de lluites religioses acarnissades aconsellen deixar l'assumpte religiós al marge de la construcció de l'estat nació. En canvi, la religió continua sent determinant a l'hora d'engalipar els electors als EUA, Turquia, Itàlia... En democràcies esdevingudes il·liberals —Polònia, per exemple—, és element bàsic constitutiu de la identitat nacional. També ho fou en la construcció de l'estat nació espanyol. Tanmateix, la utilització del dogma catòlic per part de la dreta més reaccionària és un arma de doble tall; les enquestes demostren que la societat ibèrica està cada vegada més laïcitzada. Això no obstant, la dreta espanyola inclou en els seus programes explícits la penalització de la interrupció voluntària de l'embaràs, de l'eutanàsia, de les sàtires a les creences i les manifestacions religioses...

En algunes contrades, tot i la secularització rampant, la religió continua sent molt important per a captar vots. ¡Coses de la sociologia! Per això, les esquerres es troben sovint entre l'espasa i la paret. ¿Celebrar el dia de la patrona i presidir processons o no? En fi, l'altre element cabdal per a construir noves identitats inventades és l'idioma. En estats que allotgen diverses nacions, allò més natural és la coexistència de vàries llengües. Pocs reïxen en la tasca de protegir-les totes igualment. Alguns ho aconsegueixen —Suïssa, per exemple—, però resulta més habitual que un dels idiomes, el dominant, acabe substituint els minoritzats. El projecte polític de la burgesia espanyola i els partits que la representen és eliminar els particularismes de l'Estat. Segons ells, un sol estat nació exigeix una sola llengua nacional. I això passa per minoritzar i eliminar el català —i les seues variants valenciana i balear— i el gallec. Només semblen disposats a tolerar la "reserva índia" d'Euskadi. El poder li té por, fundada o no, a la hipotètica ressuscitació de l'antiga Corona d'Aragó. Però no oblidem que pàtria, religió i llengua camuflen el programa ocult de la dreta.