Nou embull lingüístic

Les eleccions generals del 23 de juliol han tingut una conseqüència que es veia venir: els partits independentistes, sobretot els catalans, han esdevingut imprescindibles per a la formació del nou govern de l'Estat. La clau de la governabilitat la té especialment el partit de Puigdemont, Junts per Catalunya. Ha permès, de moment, una primera victòria de l'esquerra, que tindrà majoria a la mesa del Congrés dels Diputats, presidit per la socialista Francina Armengol. Lògicament, els de Junts han demanat unes contrapartides. Ja en coneixem la primera: als debats parlamentaris podran utilitzar-se, a més del castellà, les altres llengües de l'Estat (gallec, eusquera i català). Per força els pengen. Fins ara, quan havia tingut majoria suficient, el PSOE no havia permès allò que ara saluda com una cosa normal en una Espanya diversa lingüísticament. Doncs això: que si ara és normal, també podria haver-ho estat fa quaranta-cinc anys, sobretot per a un partit que es proclama federal. La dreta posarà totes les traves possibles, però no perdem de vista l'esquerra; en certs sectors del PSOE, més espanyols que Manolo el del Bombo, l'assumpte no agrada gens.

El ministre d'Afers Exteriors ja ha anunciat la presentació d'una sol·licitud perquè el català, el gallec i l'eusquera siguen també idiomes oficials a la Unió Europea. Sembla que la notícia hauria d'alegrar-nos, però ja s'albiren núvols negres a l'horitzó. «¿Català, gallec i eusquera? ¿I on està el valencià?», s'han apressat a dir alguns valencians de soca-rel. ¡Nou embull lingüístic a la vista! Un sector de Compromís, avançant-se a la tempesta, ha proposat canviar-li el nom a la llengua, que hauria de passar a dir-se catalanovalencià —o valencianocatalà. I han posat l'exemple del serbocroat. ¡Bon exemple! Els croats i els serbis, que parlen efectivament la mateixa llengua, es van enfrontar durant la primera meitat dels noranta en una guerra ferotge i cruenta. Per cert, els croates, catòlics, escriuen la llengua amb caràcters romans i els serbis, ortodoxos, amb caràcters ciríl·lics. Però tornem al catalanovalencià. A primera vista, pot semblar una idea magnífica, però presenta problemes. És possible que els catalans no accepten el canvi de nom, però és segur que els valencians secessionistes —afirmen que català i valencià són idiomes distints— s'hi oposaran.

La denominació de català està assentada al món acadèmic, és acceptada per tots els romanistes. Però l'article 6.1 de l'Estatut d'Autonomia diu: «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.» Un dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua afirma la unitat de la llengua: «D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia…), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua.» Però cal recordar que la dreta volgué que l'AVL rectifiqués el dictamen. Per tant, podríem arribar a un bon desgavell: que finalment es consagre a les institucions l'existència de quatre llengües: gallec, eusquera, català i valencià.

Costarà molt d'explicar als filòlegs els motius, merament polítics, que aconsellen la divisió del català en dos idiomes distints. És com si es volgués distingir entre anglès i nord-americà, entre castellà i andalús o entre neerlandès i flamenc. Però les circumstàncies que envolten la decisió de permetre l'ús del català al Congrés aboquen a la tempesta perfecta. Si hi ha novament govern central d'esquerres, les hostilitats contra ell començaran des del minut zero. D'altra banda, la Generalitat Valenciana està governada per PP i Vox, que no han tardat ni un minut a utilitzar la llengua com a munició contra els partits que previsiblement formaran l'executiu central. Aquest tindrà necessitat de negociar tots els seus projectes legislatius amb els independentistes catalans. Ens espera una legislatura d'infart. I la llengua dels valencians tornarà a estar al centre de moltes embrolles. Hi ha qui creu que dir-li català/valencià o catalanovalencià a la nostra llengua ens donaria visibilitat. Jo no ho tinc tan clar. El país no deuria entrar al lloc on es remenen les cireres per la porta falsa. Les nostres invisibilitat i intranscendència no tenen res a veure amb la llengua. Les causes són altres.

Jo en trobe principalment dues. D'una banda, ens manquen des de temps immemorial líders carismàtics que es creguen realment el seu país i el facen valdre en totes les instàncies. ¿Algú recorda un president de govern valencià? Jo crec que comptar amb grups parlamentaris propis al Congrés i el Senat ens donaria infinitament més visibilitat que la possibilitat "teòrica" de poder parlar una llengua que és percebuda a Castella, Andalusia i altres territoris d'Espanya com idèntica al català. Però Compromís no tindrà grup parlamentari propi en aquesta legislatura. Àgueda Micó parlarà quan la deixen. I no crec que comence les intervencions amb cap avís. «¡Ep!, que conste que no estic parlant català, que parle valencià.» En fi, altra causa de la invisibilitat de la nostra terra és la manca de sentiment valencianista de molts dels seus habitants. Hi ha valencians més espanyols que la Plaça Major de Chinchón. Accepten de grat ofrenar noves glòries a Espanya i voten per costum a partits centralistes que desdenyen —com és ben sabut— els interessos del nostre país. Des de l'òptica madrilenya, som bons xics que no creem problemes. Per això som invisibles.