dilluns, 21 de setembre de 2009

Identitat i particularismes

S’ha dit sovint que els valencians “serem” si tenim voluntat de “ser”. Vol dir això que l’acte de voluntat és essencial a l’hora de construir la identitat? Un transsexual, per exemple, ja és una dona pel mer fet d’haver-ho decidit així? ¿Les persones o els grups humans són el que són a la força, pels seus components primaris, o perquè així ho han decidit? A l’antropologia, s’aborda aquesta qüestió des de diversos punts de vista. Des de la perspectiva essencialista, s’afirma que la identitat és immanent i hereditària. Els diversos trets identificadors són transmesos a través de generacions; la identitat es configuraria així a través del temps. Els constructivistes assenyalen, en canvi, que la identitat no s’hereta, es construeix; no és estàtica o immutable, sinó dinàmica i mal·leable. Altres sostenen, per últim, que la identitat és el resultat de conjugar ambdós factors.

És evident que, en qualsevol cas, la identitat tindria dues cares, com les monedes: una cosa és el que pensa una persona, o una comunitat, de si mateixa; altra, sovint distinta, allò que en pensen els altres. Contaré una anècdota. Durant un viatge per la Rioja, uns amics i jo esperàvem que obriren les portes de la catedral de Calahorra. Un home major, que semblava el sagristà, també esperava, assegut en un pedrís, l’arribada del capellà amb les claus. En sentir-nos parlar valencià, preguntà: «¿Què, catalanes?». Una persona del grup contestà: «¡No! ¡Valencianos!». L’home féu: «¡Bueno, primos hermanos!». Aquesta confusió, l’hem patida, els meus amics i jo, centenars de vegades, durant els viatges per terres de Castella, Cantàbria, Extremadura... En sentir-nos parlar, les gents d’aquestes contrades ens prenen per catalans. Quan s’assabenten que som valencians, diuen sovint amb un somriure: «¡Ah! ¡Vosotros sois de los buenos!».


La Llotja de Saragossa

En un article publicat a les pàgines d’El País, el prestigiós sociòleg Manuel Castells analitzava, partint d’una enquesta realitzada l’any 2000 per la Universitat de Michigan, la relació entre identitat i pertinença territorial a la dècada dels noranta. L’estudi mesurava la consciència cosmopolita (ciutadania del món), en comparació amb la consciència d’identitat nacional (d’identificació amb l’estat nació) i amb la consciència local o regional (que incloïa, a la base de dades espanyola, nacionalitats com Catalunya, Euskadi i Galícia). Els resultats mostraven que el 47% dels enquestats consideren com a identitat de referència la localitat o la regió. Castells afirmava: «Com més abstracte es fa el poder dels fluxos globals de capital, tecnologia i informació, més concretament s’afirma l’experiència compartida al territori, la història, la llengua, la religió i, també, l’ètnia. El mite universalista dels racionalismes liberal i marxista ha estat desmentit per l’experiència històrica».

Bé que el sociòleg circumscrivia el fenomen a l’actual època de globalització, la curiositat empeny a preguntar-se per la identitat dels valencians dels segles XIII i XIV. Comentant una entrada meua anterior, Vicent Baydal contestava que aquells valencians «no es consideraven col·lectivament més que regnícoles o habitants del regne de València». Deixant de banda el fet, important, que era impossible d’enquestar una mostra representativa de valencians d’aquells segles, la resposta resulta, de tan sabuda, banal: els debats sobre els conceptes d’identitat i nació són ben recents. Els valencians d’aquelles èpoques difícilment es podien sentir nacionals tal com s’entén avui; la nació moderna encara no tenia carta de natura. En tot cas, se sentirien vilatans o vassalls del rei o d’algun senyor. Més interessant és d’analitzar el sorgiment del particularisme valencià a partir del segle XIV.

Aquest sentiment particularista ha estat estudiat fins a la sacietat i de cap manera es pot considerar com a prova definitiva d’una identitat nacional valenciana diferenciada a finals del segle XIV. Cal dir que —fins on jo sé— els testimonis del particularisme valencià provenen generalment de fonts literàries i jurídiques —de les elits il·lustrades, per tant—. Però aquestes mateixes fonts mostren com, malgrat tot, no es va perdre la noció de pertinença a un conjunt més ample; durant els segles XVI i XVII, s’encunyà el terme de llengua llemosina. Això ens fa interrogar, per exemple, sobre què en pensarien els habitants de les viles i ciutats de la diòcesi de Tortosa, a les comarques castellonenques.

D’altra banda, s’ha de tenir present que els localismes són més vells que la picor. I continuen tenint vigor —podem recordar, per exemple, l’obra de Sanchis Guarner Els pobles valencians parlen els uns dels altres—. És un fenomen que també es dóna en altres contrades —a terres castellanes, sense anar massa lluny—. Que sorgís, per tant, aquest sentiment regionalista, des de les darreries dels segle XIV, entra dins del previsible. La qüestió és la següent: malgrat els particularismes, seguia existint consciència dels orígens? El mateix Baydal sembla donar la resposta: «el procés no fou incompatible amb la consideració de l'existència d'una anomenada "nació catalana", que servia per identificar els catalanoparlants en el context mediterrani».

I no és que les altres nacions consideraren catalans els oriünds de València; és que els mateixos valencians s’hi presentaven com a catalans al context internacional. «Magna profectus est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Siciliae catalanus, vicecancellarius catalanus, capitaneus Eclesiae catalanus...», deia Calixt III, el primer papa valencià, en ser proclamat pontífex. Els particularismes regionalistes prengueren força quan els castellans aconseguiren de generalitzar el terme Espanya: un extremeny, un manxec o un canari no necessiten reclamar-se castellans; tenen prou a dir-se espanyols. Nosaltres ens quedàrem sense estructura política i denominació equivalents; acabaren reeixint, doncs, els nostres regionalismes particulars sense un referent més ample que els englobés tots —llevat d'Espanya, naturalment—.

El cas valencià és —perdoneu l’expressió vulgar— la repera! Valencians han de ser —en no tenir altre gentilici distint que ho englobe tot— tant els habitants del País Valencià com els de València ciutat i la seua província. Així són les coses! No sóc partidari del victimisme ni de les tornades enrere. S’ha de treballar amb el que hi ha. Hem d'advocar per un projecte de redreçament nacional circumscrit a l’àmbit estrictament valencià; ara bé, no hauríem de bastir aquest projecte al preu de reinventar la història. A més, els particularismes continuen latents al si del nostre país i poden acabar multiplicant-se fins a l’infinit. Ara mateix, molts alacantins —de les comarques més meridionals sobretot— no es consideren valencians. I els polítics de la dreta diuen de manera contínua i ritual, per a referir-se al conjunt del país, allò de Castelló, València i Alacant.

2 comentaris:

Thor ha dit...

ooooh si, nosaltres som els gossets bons i sumisos clar que si... "vosotros sois los buenos"... ho sent però sque me quedat en això de tot el text, és prou indignant

Ximo ha dit...

De veritat que em sap greu que, de tot el meu post, només t'hages quedat amb una anècdota. És forta sí, però he de dir-te que n'he protagonitzat de més fortes encara, agressions incloses. Altre dia en contaré alguna. Aquests incidents m'han escalfat la sang, com és lògic i natural, però mai no han aconseguit de fer-me predre la brúixola.