dimecres, 2 de setembre de 2009

Col·legi públic o col·legi privat?

Comença un nou curs i comencen, per tant, per a les famílies, els maldecaps relacionats amb l’educació dels fills. Un dels més anguniosos és el tipus de centre en què els han de matricular. En un centre públic? En un privat? Avui, una part substancial de les classes mitjanes vol que els seus xiquets estudien en col·legis privats —concertats, si és possible—. Per què? Perquè creuen que són millors. És això de veres? Els pares que trien aquesta opció n’estan convençuts; a ningú no li cabria al cap que, sabent-ho, portaren els fills a un centre roí. Ara bé, que els centres privats siguen millors no vol dir que oferisquen més qualitat. Com es mesura la qualitat d’un centre acadèmic? La cosa és complicada. Cal tenir presents, almenys, cinc aspectes distints: la competència del professorat, la selecció de l’alumnat, les instal·lacions i els recursos didàctics, les metodologies utilitzades i els resultats acadèmics obtinguts.

Pel que fa al primer aspecte, convé dir que a hores d'ara sols existeix un instrument capaç de valorar de forma més o menys objectiva la capacitació dels aspirants a la docència: el concurs oposició. En teoria, aquest sistema, basat en la competència i el mèrit, assegura l’elecció dels millors. Sempre? No! Els resultats de l’oposició poden estar viciats per les bases reguladores, per anomalies a la composició dels tribunals, pel tipus de capacitació exigida, per l’aprovat quasi automàtic a la fase de pràctiques... Ara bé, en termes generals, el sistema afavoreix l’elecció dels professionals amb millors coneixements epistemològics (la capacitat pedagògica és tema distint). Al sector privat, en canvi, la selecció de personal es fa d’acord amb criteris que no sempre tenen res a veure amb la competència i el mèrit.

Als col·legis de l’Església, per exemple, en són factors determinants les creences del candidat i la seua subjecció a l’ideari del centre. Contaré una anècdota: una jove xativenca amb tres titulacions universitàries i estudis musicals fou rebutjada de manera destemperada per un col·legi de monges quan la directora conegué els orígens familiars de l’aspirant (el rebuig provocà, de pas, els renecs corresponents a l’amiga que l’havia recomanada). En general, aquelles persones que no segueixen les pautes de l’Església, en matèria de moral i costums (els divorciats, posem per cas), no són acceptades als col·legis confessionals catòlics (poden ser fins i tot acomiadades, quan la situació és sobrevinguda). Són coses incomprensibles, perquè quasi tots els centres de l’Església estan sostinguts amb fons públics.

Vol dir, tot açò, que no hi ha manera de conèixer la competència dels professors i professores dels nostres fills? N’hi hauria, si s’establís un sistema equilibrat d’instruments complementaris: avaluacions externes, resultats acadèmics, grau d’acceptació per part dels pares i els alumnes...). Mentrestant, es podria aventurar una hipòtesi: com que els instruments de selecció del professorat són més coherents al sector públic que al privat (amb totes les excepcions que es vulga, naturalment), la capacitació dels primers seria, en general, més elevada que la dels segons. Això, però, no contesta l’interrogant del principi: sent millors els professors del col·legis públics (com segurament són millors els metges del sistema públic de salut), com és que tants pares senten veritable deler pel sector privat? La contestació té molt a veure amb els altres aspectes que s’enumeraven, sobretot amb la selecció de l’alumnat i els resultats acadèmics.

2 comentaris:

Lo Pol ha dit...

Afegiré una qüestió que ja està suggerida al text: els col·legis privats són empreses que busquen la satisfacció dels seus clients, en aquest cas els pares. I allò té molt a veure, com es diu, amb els resultats acadèmics. Vol dir això que regalen les notes? No. Però hi ha més màniga ampla perquè, a millors notes, sembla que els resultats acadèmics són millors. No sé si m'explique.

Ximo ha dit...

S’explica vostè com un llibre obert: a major màniga ampla, notes més altes; a notes més elevades, un prestigi acadèmic que no veges...