Qui infla més les notes?

La dada d’uns bons resultats acadèmics no demostra, per si mateixa, la bona qualitat d’un centre. Ha d’anar acompanyada d’un control extern que valide aqueixos resultats. Farem un poc d’història. Fins a principis dels setanta, els estudis de secundària estaven sotmesos a dos tipus de controls externs: les revàlides i les proves de maduresa del curs preuniversitari. Des de dècades precedents, les classes mitjanes xativines duien els fills als col·legis de monges i rectors; segons parer general, eren més bons que l’institut (hom pensava que els alumnes rebien als centres de l’Església un nivell de coneixements insuperable, a més d’una millor educació). Les proves de revàlida solien desmentir, però, aquestes suposicions: mentre que molts alumnes de la privada hi fracassaven, els alumnes de l’institut les superaven amb relativa facilitat. «Com és possible que el meu fill, o la meua filla, que tenia tan bones notes, haja suspès?», es preguntaven sorpresos els pares d’alumnes de l’ensenyança privada. Què estava passant? Que els controls externs ficaven les coses al seu lloc: els rectors i les monges inflaven les notes.

Vingueren, però, nous vents de reforma pedagògica i foren suprimides quasi totes les proves externes. Es partia d’una premissa: qui millor pot avaluar l’alumnat és qui ha seguit el seu procés d’aprenentatge. I clar, en descobrir que els únics responsables de l’avaluació dels seus fills eren els mestres, molts pares encetaren diferents estratègies de pressió. En general, els docents del sector públic suporten millor els assetjaments paterns o materns (al sector privat, ignorar-los pot implicar la pèrdua del lloc de treball). Hom diu que, mentre el professorat del sector públic dóna les qualificacions d’acord amb els mèrits de l’alumne, el del sector privat ho fa d’acord amb el poder d’influència dels pares. És això cert? Al principi, les diferències entre les mitjanes d’expedient acadèmic i selectivitat (única prova externa que ha sobreviscut), fetes públiques per les diferents universitats, mostraven que els col·legis privats seguien inflant les notes. Però les darreres dades demostren que els centres públics també les han anat inflant progressivament, per a no deixar els seus alumnes en inferioritat de condicions. En definitiva, l’absència de controls externs, resta fiabilitat als resultats acadèmics d’uns i altres.