dijous, 10 de setembre de 2009

Ensenyament privat i regles del mercat

Un comentari —que algú va catalogar de graciós—, al post en què analitzava la captatio benevolentiae dels usuaris, m’ha fet reflexionar sobre el caràcter de les empreses privades que es dediquen a l’ensenyament. L’autor del comentari insinuava el següent: «Ximo, les persones d’esquerra teniu un problema: no enteneu la natura de l’empresa privada». I tant com l’entenem! Una empresa privada té com a finalitat bàsica obtenir guanys. Per tal d’aconseguir aqueix objectiu, els amos del negoci han de seguir, més o menys, aquests passos: estudiar el mercat (per a trobar un nínxol on la competència siga escassa i la demanda elevada), quantificar els costos (d'instal·lacions, personal, subministres...), calcular les amortitzacions, obtenir finançament i fixar els preus finals que s'han de pagar pels béns o serveis oferts. La consecució de beneficis, al final de tot aquest trajecte, dependrà, en bona mesura, del grau de satisfacció que obtinguen els clients o usuaris —molt lligada a la qualitat i el preu del producte—. Funciona l’ensenyança privada concertada d’acord amb aquests paràmetres de lliure mercat? No!

El comentarista al·ludit al paràgraf anterior afirmava: «A l'empresa estatal, la gent cobreix l’expedient i au! A la privada, en canvi, l’amo procura que tot, incentius, producció, vaja bé». El nostre amic no estaria pensant en els centres privats concertats, perquè aquests col·legis són empreses de serveis d’una natura una mica especial: són empreses subvencionades; generalment no persegueixen beneficis econòmics —almenys de manera prioritària—; funcionen en règim d’oligopoli —la major part d’elles pertany a un sol grup empresarial, format per l’Església i les seues organitzacions satèl·lits—; llurs instal·lacions solen estar amortitzades; no han de fer front al pagament de la nòmina —la paguen les administracions públiques—; tampoc no cobren un preu al client —la relació entre qualitat i preu dels serveis que presten és, segons com es mire, òptima: els ofereixen debades—. En resum: no són veritables empreses privades —a més, actuen en un mercat absolutament intervingut—.

Tot açò, però, col·loca els centres públics i els concertats en una situació de teòrica igualtat: uns i altres ofereixen gratuïtament als seus adquirents el mateix servei i el mateix grau de satisfacció. On rau, doncs, la diferència? Als continguts instructius i educatius que hom tracta de transmetre als alumnes. Els col·legis confessionals persegueixen l’adoctrinament de xiquets, adolescents i joves; això —i no la productivitat— explica el control que s’exerceix sobre el professorat de la concertada, sobretot en matèria de moral i costums. Els centres públics, en canvi, solen propugnar la pluralitat ideològica i una concepció de la ciutadania més oberta. En definitiva, la veritable pugna s’estableix, allà on és possible, entre el model públic i el model confessional. Però aquesta competència no s’ajusta, ni de bon tros, a les regles del mercat: no hi ha veritables controls de qualitat; els centres públics manquen d’incentius; els privats seleccionen el personal amb criteris que no tenen res a veure amb la productivitat; les autoritats, lluny de ser neutrals, alteren sovint, per motius ideològics, les regles del joc... La dinàmica del mercat no explica, per tant, les preferències educatives dels ciutadans; al final, s’ha d’acudir a la Sociologia.

10 comentaris:

Cirili ha dit...

La questió és que en la concertada
procuren tenir fama de formar bé els alumnes, no soles bones notes,
i que hi haja un bon ambient d'ordre on poder estudiar amb normalitat. I també, que no hi tinguen un director i una profesora
que siguen ateus actius, o de l'esquerra compulsiva, que tots sabem com voldràn imposar la seua ideologia, més o menys subtilment,
però amb més interés del què ho fan en la religiosa, prou relaxats en açò. Tots sabem prou del que passa en alguns centres públics.

Anònim ha dit...

Tots? No cregues! Jo, per exemple, no ho sé. Explica-ho.

Superagent Pardo ha dit...

Cirili, què vol dir això de l’esquerra compulsiva?

Cirili ha dit...

quan dic pública m' he referit més a la secundaria, on profesors de ideologia marxista, o nacionalista,o antirreligiosa, no troben cap obstacle
per tractar les classes com a pulpit
del seu pensar. Es vol fer creure que l'enseyament privat o concertat religiós és el partidista, mentre que la pública és la neutral,desideologizada, la que pertoca.I no es així.
Per no anar a casos de profesores de educació sexual que de vegades ha segut més de "incitació al sexe"
de tota clase i a totes les edats.
Els pares pensem i comprovem que als centres religiosos almenys hi ha un poc de control en els possibles exessos en tot açò.
Esquerra compulsiva : la que mai té prou a transmetre la seua ideologia als altres,com un deure.

Ximo ha dit...

Em fan gràcia algunes suposicions. Per exemple aquesta: que tots els mestres i professors dels centres d’ensenyament públic són ateus, catalanistes, d’esquerres... Els qui pensen això tenen molta imaginació. Però hi ha gent a cabassos que ho pensa. Potser, perquè les mateixes autoritats de la Conselleria d’Educació, i alguns alts càrrecs del PP, adoben la tesi (recordem les desafortunades declaracions de Rus sobre els professors). Jo porte treballant molts anys a l’ensenyament públic i puc certificar que hi ha molta pluralitat ideològica als centres (hi ha fins i tot nombrosos votants del PP). Hi predomina, a pesar de tot, la gent d’esquerra? Això és molt difícil d’afirmar, sense fer una enquesta ben feta. Podria predominar, en tot cas, la gauche divine (és a dir, el progressisme lleument tenyit de rosa), però de cap manera l’esquerra compulsiva (expressió eufemística amb què Cirili apunta a l'esquerra sectària i proselitista). Molts equips directius de centres públics conviuen amb ajuntaments en mans del PP (jo mateix hi he conviscut a Navarrés i continue fent-ho a Moixent). Si les persones que formen aquests equips foren sectàries (d’esquerres, s’entén), durant l'exercici de les seues funcions directives o docents, durarien al càrrec el mateix que un pastisset a la porta d’un col·legi. Els tallarien el cap! (parlant metafòricament, clar). De fet, se n’han tallat alguns (fins i tot de persones gens fanàtiques), per a públic escarment. Ja dic: hi ha molta imaginació.

Anònim ha dit...

Ieh Cirili, llegint això de la professora d’educació sexual, qualsevol diria que no hi ha ningú dempeus, als instituts, que estan tots per terra, rebolcant-se i follant com a descosits. Estic per tornar a matricular-me al batxillerat!

Calinca ha dit...

Sr Cirili, ¿per què no diu el veritable motiu pel qual alguns pares envien als seus fills a la privada? ¿religió? ¿ideologia? ¿qualitat de l'ensenyament? I una merda! Ho fan sobretot per impedir que els seus fills es 'mesclen' amb els fills de l'equatorià, el marroquí, el gitano, o algun altre. El que im porta és l'excussivitat, i l'exclussió.

Ximo ha dit...

Efectivament, senyor Calinca. Per això acabe la meua reflexió dient que cal buscar les explicacions a la Sociologia. Vostè ho ha dit d'una manera molt més clara.

Cirili ha dit...

Hi haurà qui ho farà per el que diu Calinca, i altres per el que diu Cirili. Lo bó és això: poder triar,
i no la imposició.

Cirili ha dit...

Com que m'en vaig de viatge al camp
els dies que em queden de vacances,
que Déu ens done salut a tots.
Cirili, des de Olot.