diumenge, 27 de setembre de 2009

Tots contents

Dies enrere, ja reflexionava sobre assumptes acadèmics. No he pogut resistir, però, la temptació de tornar a fer-ho. Avui vull dedicar aquestes línies a l’assumpte de les matrícules. Ara mateix, el repartiment equitatiu d’alumnes entre els diferents centres sostinguts amb fons públics brilla per la seua absència; l’alumnat immigrant, per exemple, és acollit majoritàriament a la xarxa pública. La distribució de matrícula entre els centres públics i privats concertats és, per tant, radicalment injusta. Sabem que un col·legi subvencionat amb diners públics no hauria de supeditar l’admissió d’alumnat a criteris classistes, ètnics o religiosos. Tanmateix, bé que no s’admeta, la realitat estadística és inapel·lable: als centres privats hi ha poquíssims alumnes immigrants o necessitats d’atenció individualitzada. Els responsables addueixen diferents romanços. Se solen escudar, per exemple, a la llibertat d’elecció dels pares.

Què hi ha de veritat en açò? La norma, l’article 84.1 de la LOE, proclama, en efecte, que «Las Administraciones educativas regularán la admisión de alumnos... de tal forma que garantice... la libertad de elección de centro...». Però també diu el següent: «En todo caso, se atenderá a una adecuada distribución entre los centros escolares de los alumnos con necesidad específica de apoyo educativo». L’apartat 3 de l’article 84 és clar: «En ningún caso habrá discriminación por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión…». Finalment, l’article 86 de la mateixa llei diu: «Las Administraciones educativas garantizarán la igualdad en la aplicación de las normas de admisión, lo que incluye el establecimiento de las mismas áreas de influencia para los centros públicos y privados concertados, de un mismo municipio o ámbito territorial».


Per què s’incompleixen aquestes normes? Perquè el sistema d’admissió, establert a l’apartat 2 de l’esmentat article 84, prima dos aspectes: l’existència de germans matriculats anteriorment al centre i la proximitat al domicili o al lloc de treball dels pares —cosa que, de pas, explica les freqüents denúncies per empadronaments falsos—. Heus ací el moll de l’assumpte: els centres privats —amb ben poques excepcions— solen estar emplaçats en zones urbanes habitades per la classe mitjana i la petita burgesia, o en àrees residencials privilegiades. La conclusió és lògica: com que no hi ha cap sistema de discriminació positiva, els centres públics emplaçats en barriades obreres o en zones degradades —sobretot a les grans àrees urbanes— han d’acollir l’alumnat de classe social més baixa. Només els nuclis mitjans o petits de població en tenen una distribució molt més equitativa —evidentment, l’equitat és absoluta quan només hi ha un centre—.

Religió? Qualitat? Disciplina? Ideologia? No! Malgrat les aparences, aquestes no són les raons més importants a l’hora d’elegir un centre concertat. Tots hem sentit alguna vegada converses com aquesta: «Hem de portar el xiquet, o la xiqueta, a tal col·legi, perquè així s’ajuntarà amb en tal o amb la filla d’en tal altre». Moltes famílies pensen que allò més important per al futur dels seus fills és la gent amb què es relacionen —els joves amb excel·lència acadèmica acaben sovint fent treballs de becaris; unes bones relacions, en canvi, poden obrir moltes portes—. Heus ací el perquè d’aqueixa dèria generalitzada per portar els xiquets a l’escola concertada. Un amic meu resumeix molt bé l’assumpte: «Les classes mitjanes no volen que els seus fills es mesclen amb els fills del gitano, l'equatorià, el marroquí... És una qüestió d’exclusivitat i d’exclusió».

Açò és particularment clar als centres de primària, on acudeixen, posem per cas, els fills de gitanos romanesos —als instituts, la cosa canvia; sovint, els alumnes immigrants pertanyen a famílies de classe mitjana obligades a sortir del seu país per problemes econòmics—. Que som davant de classisme pur i dur ho prova un fet: els centres privats matriculen sense cap problema el fill marroquí o pakistanès d’un metge o d’un empresari acabalat. Cal fer, a més, una darrera consideració: generalment, al col·legi privat concertat, la família acomodada —els dos cònjuges de la qual treballen fora de la llar— pot tenir recollits els fills des de l’educació infantil fins al final del batxillerat, des de les vuit i mitja del matí fins a les set de la vesprada, lliurant la responsabilitat de la seua educació al propi centre, generalment confessional catòlic, el titular del qual estarà —no cal dubtar-ho— encantat de la vida. En resum: tots contents!

2 comentaris:

ABDELLAH ha dit...

He leído su escrito, y por eso quiero decir que yo no quiero que mi hijo, de religión musulmana, vaya a un centro educativo de carácter de la religión cristiana, sino que sea laico publico, o concertado del carácter musulmán. Como tampoco deseo que haber alumnos islámicos en un colegio cristiano vayan a quitar de su carácter propio, para respeto a los islámicos. Colegios laicos y otros cristianos, y otros según para creencia musulmana.Es fácil si se quiere. Muchas gracias por dejar expresarnos con libertad.

Ximo ha dit...

Abdellah, crec que no ha entès del tot el sentit del meu text. A mi em sembla molt bé que vostè preferisca per al seu fill, de religió musulmana, un centre concertat (d’ideari musulmà) o un centre públic de caràcter laic. Però no em sembla gens bé —insistisc, gens bé— que un centre públic o privat sostingut amb diners públics faça discriminacions a l’hora de matricular els alumnes. Sobretot, tenint en compte que aqueixes discriminacions no se solen fer per motius religiosos; és fan per motius classistes. Rebutjar els alumnes pobres i admetre només els fills de famílies acomodades és, a més de lleig, il·legal; les discriminacions estan prohibides per la llei.

Quant a l’altre tema que planteja vostè, bé que jo no l’aborde al meu text, li diré la meua opinió: accepte l’existència dels centres concertats com a mal menor. Imaginem-nos que, de la nit al matí, aquests col·legis tancaren les portes. A curt termini, l’actual xarxa pública no podria atendre, de cap manera, tota la demanda de places escolars. Que els accepte no vol dir, però, que m’agraden. Quasi tots pertanyen a l’Església i es dediquen (finançats amb diners del contribuent) a adoctrinar els alumnes. Jo preferiria que els xiquets reberen la doctrina a la parròquia (a la madrassa o la mesquita, si són musulmans).