dijous, 17 de setembre de 2009

Dir les coses pel seu nom

Es veia venir: la consulta sobre la independència celebrada a Arenys de Munt ha mogut polèmica i —allò més important— ha permès d’escoltar tota mena d’opinions i reflexions, algunes diametralment oposades. Sense sortir de la xarxa, és possible de conèixer el pensament de Josep Nadal, Vicent Baydal, El Penjoll, Toni Cucarella, Xavi Galbis... Llegint alguns d'aquests blogaires, trobe a faltar molta objectivitat i —de vegades— molta memòria. Diu Nadal, per exemple, que cal valencianitzar al màxim el discurs del nacionalisme cultural i polític —referint-se, naturalment, al País Valencià.

Jo, que vaig participar, als inicis dels vuitanta, en la fundació d’UPV (Unitat del Poble Valencià), recorde com alguns ja plantejàvem aleshores —hi ha documents escrits que ho proven— la necessitat d’establir, com a punt de partida del nostre projecte de redreçament nacional, un marc estrictament valencià, abandonant tota referència política a uns hipotètics Països Catalans. Ara bé, hi havia coses que ningú no posava en qüestió: la unitat de la llengua, posem per cas. En realitat, en aquell temps, la defensa aferrissada dels Països Catalans, com a únic referent nacional, corria a càrrec del PSAN i companyia (recordem l’assaig És molt senzill, digueu-li Catalunya, de Josep Guia). Quant de mal no hauran fet les seues elucubracions!

El problema és que alguns se’n van ara a la vorera d’enfront: història valenciana, bandera valenciana, llengua valenciana, cultura valenciana —ja se sap, si no volies arròs, dues tasses. Fins i tot s’arriba a afirmar que algunes formulacions sobre la nostra catalanitat són obra d’intel·lectuals voluntaristes, és a dir, de gent que anteposa una decisió de la voluntat a les dades objectives de la realitat, fàcilment aprehensibles per l'intel·lecte. Home, també hi ha acadèmics rigorosos que defensen la nostra catalanitat. «Ni hem estat catalans —la identitat col·lectiva dels valencians no es formulà com a catalana fins als anys seixanta—, ni ens considerem catalans», s’ha afirmat per part d’alguns. Jo crec, sincerament, que no es poden fer afirmacions tan poc matisades. Una cosa és que, tàctica o estratègicament, calga amagar, en aquests moments, la nostra catalanitat, i altra molt distinta, negar, pura i simplement, coses perfectament sabudes, com ara allò que deien els habitants de Roma en època dels Borja: «Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!».

Trobe perfectament legítim plantejar un projecte polític estrictament valencià, però em repugna la idea de tergiversar les nostres arrels culturals. Em sembla una covardia. S’ha d’arribar al punt de no poder dir al pa pa i al vi vi? Els espanyols manegen sense complexos el concepte d’hispanitat. Hem de tapar-nos el nas, nosaltres, al pronunciar la paraula catalanitat? Un cubà, un argentí o un andalús no tenen inconvenient a dir que parlen espanyol. Hem de tenir vergonya, nosaltres, a l’hora d’explicar la unitat de la nostra llengua? Crec, en definitiva, que es poden defendre perfectament els interessos estrictament valencians sense haver de renunciar, en canvi, a dir les coses pel seu nom.

9 comentaris:

Vent d Cabylia ha dit...

Hola Ximo, supose que m'hauré de donar per al·ludit. :D

Tractaré, doncs, d'explicar les dos principals coses a les quals fas referència:

1. Ningú no diu que el nacionalisme valencià provinent de la UPV que ha cristal·litzat en el BLOC no es base teòricament en un discurs valencianista. Als estatuts actuals així ho diu, però això es percep d'alguna manera socialment? Quin ha estat el canvi real? La majoria de la gent continua considerant el BLOC un partit "catalanista", d'una banda, pel propi interès de l'anticatalanisme en què així ho semble, però, d'una altra banda, perquè no s'ha sabut vendre ni fer veure el valencianisme del BLOC. Els estatuts diuen que el BLOC lluita pel País Valencià, però després té por d'emprar la senyera coronada o participa -com és normal- en les principals activitats del nacionalisme valencià on les proclames prioritàries són a favor dels Països Catalans... Sembla normal que siga percerbut com un partit catalanista.

De tota manera, particularment jo no parlava tant del BLOC com de l'estructura nacionalista en general. I en eixe cas, per exemple, les vies d'entrada al nacionalisme valencià -les de la meua generació i crec que de les que vénen darrere- són plenament catalanistes: dels símbols a les manifestacions passant pel discurs, les crides o el sentiment. Eixe és el canvi que alguns demanem: tindre un discurs valencianista i no només això sinó que també se'ns visualitze com a valencianistes, perquè si hi ha algú ací que és realment valencianista són els nacionalistes valencians, però amb símbols, propostes i discursos que en moltes ocasions passen pel projecte de Països Catalans, bona part de la societat valenciana o ens rebutja o passa de nosaltres.

2. He enllaçat l'article on tracte d'explicar perquè pense que el projecte fusterià avantposa la voluntat del qui la planteja a la, diguem-ne, "trajectòria històrica de la societat valenciana"(ara no trobe un concepte millor). La qüestió és que per formular el seu projecte nacionalista el primer que es pregunta fou "què som els valencians" i per a contestar bandejà totalment la consciència identitària bastida pels valencians durant segles per a sentenciar que "som catalans", perquè els elements originaris que ens conformaren com a societat -el poblacional i el lingüístic- eren catalans. Però en l'ésser identitari mai no es pot bandejar la voluntat, que, contràriament, n'és l'essència (per exemple, una persona transexual físicament pot nàixer home però "és" -se sent- dona). Les persones o els grups humans no són el que són a la força, pels seus components primaris, sinó que "són" en tant que es consideren. Per tant, els valencians, en el moment en què Fuster formulà la seua proposta, no "érem catalans", sinó "valencians i espanyols"; en conseqüència, des de la meua òptica, Fuster feia partir el seu discurs d'un punt de partida en què tenia més a veure el voluntarisme que no la realitat identitària i històrica valenciana.

Una altra cosa diferent és que algú que siga (es considere) una cosa passe a ser (a considerar-se) una altra cosa per les raons que siguen. Per exemple, els valencians, que hui per hui som valencians i espanyols, podem passar a ser (a considerar-nos) catalans si així ho decidim. Per a això, evidentment, algú ha de plantejar el canvi, com va fer legítimament Fuster en el seu moment. Ara bé, el seu discurs es basava en la falsa proposició que "som catalans". Per això dic que el seu plantejament era voluntarista, un voluntarisme que lògicament no és comparable a dir que els valencians som andalusos, però que al cap i a la fi no atenia al conjunt de la trajectòria històrica valenciana ni al que érem realment els valencians.

Un exemple del mal ús que pense que feia Fuster del verb "ésser" era quan deia coses com que: els valencians que sempre parlem en valencià, i ho fem conseqüentment, què som, sinó
«catalans»? Al País Valencià catalanoparlant, tot el món és «català», encara que no ho sàpiga
...

Vent d Cabylia ha dit...

Altrament, en consonància amb això, dic que la identitat valenciana mai ha estat formulada històricament com a catalana fins a Fuster -de forma decidida, abans hi havien hagut plantejaments catalanistes valencians però no estructurats- amb coneixement de causa, ja que la meua tesi es dedica en bona part a això. Això no vol dir que en eixa identitat col·lectiva valenciana no hi haguera components -els més importants- de catalanitat, però el que és ben comprovable -si investigues, clar- és que els habitants del regne de València durant el segle XIII i la primera meitat del XIV no es consideraven col·lectivament més que això: "regnícoles o habitants del regne de València". És a dir, com que hi havia molts catalans, alguns aragonesos i altres d'altres llocs no hi havia cap autoconsideració col·lectiva -que englobara tots els habitants cristians del regne- com a res realment definit.

A partir de la segona meitat del segle XIV per primera vegada aparegué el concepte de "valencians", l'autodefinició col·lectiva com a valencians, tot i que continuara arribant molta gent d'altres llocs amb altres identitats individuals. Eixe procés, però, no fou incompatible amb la consideració de l'existència d'una anomenada "nació catalana", que servia per identificar els catalanoparlants en el context mediterrani; tanmateix, eixa no era la identitat formulada col·lectivament pels propis valencians, sinó que era el gentilici emprat per altres pobles per a identificar-los, basant-se en la comunitat de llengua i història que havien conformat amb catalans i mallorquins des del segle XIII. Era un fenomen semblant al que ens pot passar hui en dia a l'estranger als valencians: ens consideren per norma general únicament i exclusivament com a espanyols perquè no es té en compte la nostra identitat col·lectiva territorial. En eixe sentit, la majoria de referències als valencians com a catalans a partir del segle XV són precisament d'estrangers (d'altres pobles) i als Borja els podrien considerar "catalans" des de fora, però dubte moly que si li preguntaren a qualsevol habitant del regne de l'època haguera contestat que era "català" (a no ser que ell mateix fora de naixement o família catalana).

Explicar eixe procés, és a dir, que els valencians en conjunt mai no s'han definit col·lectivament com a catalans fins a la contemporaneïtat, tot i que en origen foren majoritàriament catalans i que a l'estranger foren considerats com a catalans fins al segle XVI, pense que no és tergiversar les arrels culturals. És simplement això: tractar d'explicar l'evolució històrica de la identitat col·lectiva dels habitants del territori valencià, però sembla que no aconseguisc! M'agradaria tindre més lucidesa per a fer-ho, però per ara és tot el que puc intentar-te explicar.

Finalment, pel que fa al nom de la llengua et remet al que li he dit a Felip i a la meua pròpia postura, que vaig explicar ací.

Ximo ha dit...

Vicent, gust de veure’t per ací.

Crec que els dos estem molt influenciats pel context. Jo no vaig pregonant pertot que sóc catalanista. De fet, no ho sóc, si per això s’entén adhesió a un projecte polític referenciat als Països Catalans. Tampoc no dic en públic que parle català, bé que em veig obligat a manifestar-me sovint en públic: sóc professor i director d’un IES, presidisc un institut d’estudis comarcals, col·labore als mitjans de comunicació (publique una columna quinzenal a l’edició comarcal de Levante-EMV i sovint he intervingut en programes de Ràdio Xàtiva-Cadena SER)...

Mai no dic en aquests fòrums, de manera explícita, que la meua llengua siga el català (de fet, parle com respire, sense parar-me a pensar què és allò que surt dels meus pulmons o de les meus cordes vocals). Tanmateix, la gent em coneix; sap de quin peu coixege. Saben que sóc “catalanista” (i mira que jo rarament utilitze expressions com aquesta; sempre dic que s’ha de defendre la cultura dels valencians —així, sense més—). És igual; saben que sóc catalanista. I jo no em prenc la molèstia de desmentir-ho. I què? Sóc un empestat? Em defuig la gent pel carrer? No! Ser catalanista no m’ha impedit de ser elegit regidor en dues ocasions. Ni és obstacle perquè em puga relacionar amb empresaris (alguns d’ells de dretes i blavers) que patrocinen activitats de l’institut d’estudis comarcals (cicles de concerts, publicacions escrites en un perfecte català...). Jo crec que el truc consisteix a ser una persona de seny, a no ser un extremista.

A Xàtiva, els símbols que remeten al suposat catalanisme no són privatius del BLOC; les quatre barres nues són omnipresents. Estan a la bandera de la ciutat —roja amb un losange— que oneja al castell, a la Casa de la Ciutat, als carrers durant la fira... També estan presents als escuts que coronen la portada de l’Almodí, i a l’altar major de l’església de Sant Feliu... Per cert, Sant Feliu de Girona és el patró de la ciutat. En definitiva, quan veig l’ardor amb què defenses que s’amague tot allò que sone a català, no deixe de pensar: no serà que tens una visió potser desenfocada, per les teues circumstàncies personals?

Quant a Fuster, jo mai no he acabat de combregar amb algunes de les seues formulacions. Si et referies a ell, en parlar de voluntarisme, et podies haver estalviat el llarg comentari. Ara bé, m’agradaria debatre aqueixa tesi teua («A l’ésser identitari, mai no es pot bandejar la voluntat, que n'és l'essència —la cursiva és meua—; les persones o els grups humans no són el que són a la força, pels seus components primaris, sinó que "són" en tant que es consideren»), pretensió que evidentment excedeix les possibilitats d’un comentari (bé que no renuncie a fer-hi alguna aportació, quan dispose de temps). M’imagine que l’afirmació («que els habitants del regne de València durant el segle XIII i la primera meitat del XIV no es consideraven col·lectivament més que això: "regnícoles o habitants del regne de València"») recolzarà en bona mesura a l’anterior idea, i en les proves corresponents —si, com dius, el tema ocupa bona part de la teua tesi doctoral—.

Salut!

Vent d Cabylia ha dit...

Ximo, potser tens molta raó -i ho he dit manta vegades al meu blog- en què parle des de la perspectiva no tant personal com de València ciutat i rodalies. En tot cas, potser la qüestió és que alguns dels que som més jóvens no volem que se'ns etiquete de "catalanistes" pel simple fet de formar part d'un moviment nacionalista que efectivament era catalanista fa 20 anys i eixa etiqueta ha anat arrossegant-se amb el temps. Potser volem expressar clarament que som valencianistes i la "culpa" no és del propi moviment, sinó de la resta de la societat, interessada a classificar-lo així. Potser, però la veritat és que molts no ens sentim representats per una part dels discursos i les actuacions del nacionalisme valencià en general, que continuen insistint en què la nació dels valencians és la catalana i que el camí a seguir és el dels Països Catalans. La qüestió, des del meu punt de vista, no és amagar els nostres lligams amb Catalunya, sinó no convertir-los en un objectiu per si mateixos.

Calinca ha dit...

Estic molt d'acord amb el que diu Vent d Cabylia en estos comentaris. La seua postura és molt coherent, i ajuda a desmitificar certs leit-motivs del catalanisme tradicional, com ara allò dels papes Borja anomenats 'catalani'. La repetició constant dels mateixos arguments, alguns molt vells i desgastats, denota, en la meua opinió, l'absència real d'arguments d'una postura político-existencial, el catalanisme, que va aglutinar durant dècades a una bona part de la intelectualitat progressista valenciana i que, al pas del temps, s'està mostrant força incongruent.

Comprenc el que diu Ximo en el seu article, i trobe els seus comentaris assenyats. De tota manera, tendisc a pensar que el tema de definir la llengua dels valencians no és tan simple com sugereix Ximo. Es poden expressar dubtes o enfocaments alternatius sense necessàriament negar la unitat de la llengua. Més que negar-la, es tracta de matisar-la. Jo, per exemple, fa temps que utlitze l'expressió valencià/català o català/valencià per referir-me a la comunitat lingüística. Però això, naturalment, és un altre debat.

Joan Fuster ha dit...

Hola a tots. Us escric des del purgatori. Solament per a dir-vos que açí hi ha menys ganes de parlar o d'escriure de les quals teniu vosaltres, o de les que tenia jo en vida. Les coses es veuen
d'altra manera, i ja no pense com abans, especialment en el catalanisme. Ara mire més el que era i és el nostre País Valencià,
i allò dels Països catalans o tot el del Principat me la porta fluixa.
I prou, que ve l'encarregat de zona i si em torna a veure altra vegada en l'ordinador em durà al recinte de foc intens com càstig per una temporada ,com l'altra vegada. Adéu siau.Sigueu bons.

Josep Vicent Marqués ha dit...

Estic perplex de sentir que el Fuster sap manejar l'ordinador. On dius que has après això, Joan? Al purgatori?

Ximo ha dit...

Senyor Calinca, em sembla prou normal que estiga totalment d’acord amb el que diu Baydal. No esperava menys de vostè! Ara bé, li faig notar les següents qüestions:

1.- Una de les afirmacions de Vicent —la que fa referència als components essencials de la identitat— encara s’haurà de discutir una miqueta.

2.- Altres afirmacions s’han de provar.

3.- Algunes formulacions del catalanisme, sobretot de caire polític, no cal desmitificar-les; ja ho estan des de fa temps. La historia serà, però, difícil de combatre. Els fets històrics solen admetre interpretacions diverses, però rarament reeixen, a la historiografia moderna, les falsificacions o les impostures (i amb això, no vull dir que Baydal siga un falsari ni un impostor). Per tant, encara queda debat per a llarg, si més no a l’àmbit acadèmic.

4.- En retòrica, els arguments no es classifiquen en nous i gastats, joves i vells... Es classifiquen en arguments d’autoritat, de causa / conseqüència, de comparació, de justícia, entimemes... Un argument, per molt gastat que estiga, continua utilitzant-se mentre siga vàlid, mentre servisca per a recolzar una tesi. Cosa distinta és si vostè considera que alguna afirmació meua és una fal·làcia (ad vercundiam, per exemple); en aqueix cas, hauria de dir quina i demostrar que efectivament ho és.

Calinca ha dit...

Sr Ximo, sap que bona opinió de vosté i que respecte molt el que diu. En cap moment he dit que els seus arguments siguen falaços.

Pel que fa al tema dels papes 'catalani' m'ha faltat dir que, a banda de ser gastat i repetitiu, és un argument pobre, insubstancial i insignificant. No m'he detingut a explicitar esta qüestió perquè crec que l'explicació prèvia de Cabylia era més que suficient. La història està plena, pleníssima, d'exemples de com s'han utilitzat denominacions inexactes, generalment simplificades, per a referir-se als estrangers, als 'altres'.

És evident que queden molts temes per a debatre; trobe interessant que comencen a haver veus que critiquen el pro-catalanisme que sempre ha imperat en les esferes intelectuals valencianes, i que qui ho faça no siga el típic blaver, sinó persones amb arguments de pes. Ací es pot discutir tot, fins i tot la qüestió més aparentment indiscutible.