Dir les coses pel seu nom

Es veia venir: la consulta sobre la independència celebrada a Arenys de Munt ha mogut polèmica i —allò més important— ha permès d’escoltar tota mena d’opinions i reflexions, algunes diametralment oposades. Sense sortir de la xarxa, és possible de conèixer el pensament de Josep Nadal, Vicent Baydal, El Penjoll, Toni Cucarella, Xavi Galbis... Llegint alguns d'aquests blogaires, trobe a faltar molta objectivitat i —de vegades— molta memòria. Diu Nadal, per exemple, que cal valencianitzar al màxim el discurs del nacionalisme cultural i polític —referint-se, naturalment, al País Valencià.

Jo, que vaig participar, als inicis dels vuitanta, en la fundació d’UPV (Unitat del Poble Valencià), recorde com alguns ja plantejàvem aleshores —hi ha documents escrits que ho proven— la necessitat d’establir, com a punt de partida del nostre projecte de redreçament nacional, un marc estrictament valencià, abandonant tota referència política a uns hipotètics Països Catalans. Ara bé, hi havia coses que ningú no posava en qüestió: la unitat de la llengua, posem per cas. En realitat, en aquell temps, la defensa aferrissada dels Països Catalans, com a únic referent nacional, corria a càrrec del PSAN i companyia (recordem l’assaig És molt senzill, digueu-li Catalunya, de Josep Guia). Quant de mal no hauran fet les seues elucubracions!

El problema és que alguns se’n van ara a la vorera d’enfront: història valenciana, bandera valenciana, llengua valenciana, cultura valenciana —ja se sap, si no volies arròs, dues tasses. Fins i tot s’arriba a afirmar que algunes formulacions sobre la nostra catalanitat són obra d’intel·lectuals voluntaristes, és a dir, de gent que anteposa una decisió de la voluntat a les dades objectives de la realitat, fàcilment aprehensibles per l'intel·lecte. Home, també hi ha acadèmics rigorosos que defensen la nostra catalanitat. «Ni hem estat catalans —la identitat col·lectiva dels valencians no es formulà com a catalana fins als anys seixanta—, ni ens considerem catalans», s’ha afirmat per part d’alguns. Jo crec, sincerament, que no es poden fer afirmacions tan poc matisades. Una cosa és que, tàctica o estratègicament, calga amagar, en aquests moments, la nostra catalanitat, i altra molt distinta, negar, pura i simplement, coses perfectament sabudes, com ara allò que deien els habitants de Roma en època dels Borja: «Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!».

Trobe perfectament legítim plantejar un projecte polític estrictament valencià, però em repugna la idea de tergiversar les nostres arrels culturals. Em sembla una covardia. S’ha d’arribar al punt de no poder dir al pa pa i al vi vi? Els espanyols manegen sense complexos el concepte d’hispanitat. Hem de tapar-nos el nas, nosaltres, al pronunciar la paraula catalanitat? Un cubà, un argentí o un andalús no tenen inconvenient a dir que parlen espanyol. Hem de tenir vergonya, nosaltres, a l’hora d’explicar la unitat de la nostra llengua? Crec, en definitiva, que es poden defendre perfectament els interessos estrictament valencians sense haver de renunciar, en canvi, a dir les coses pel seu nom.