Generalment, als centres acadèmics —sobretot als públics—, els pares no poden elegir el professorat dels seus fills. En cas de poder fer-ho, es produiria una situació fàcil d’imaginar: hi hauria professors amb classes absolutament plenes i professors amb classes pràcticament buides; quan n’hi ha possibilitat, la gent sempre elegeix allò que més li agrada (tenim l’exemple dels metges: uns han d’atendre molts pacients i altres, en canvi, n’atenen poquíssims). En teoria, el grau d’acceptació d’un professor o d’una professora, per part d’alumnes i pares, és un indici clar de la seua competència. Què impedeix, doncs, que es puga triar docent? Primerament, les disponibilitats de plantilla i l’establiment de ràtios raonables als centres. Hi ha, però, altre impediment més pregon: la negativa sindical a acceptar un sistema de lliure elecció.
Els sindicats són del parer que tots els docents són iguals. Evidentment, això és una fal·làcia: hi ha professors excel·lents i professors roïns (com hi ha metges —o jutges, o manobres— bons, regulars i dolents). Ja ho deia un personatge de George Orwell: «Tots som iguals, però alguns són més iguals que altres». Cada vegada que s’ha parlat d’establir incentius (per als docents que s’involucren voluntàriament en tasques de tutoria, en responsabilitats de coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o, simplement, en activitats complementàries), hom s’ha topat amb l’oposició sindical. Això no obstant, la captatio benevolentiae dels pares i dels alumnes continua sent un incentiu important per a molts docents. Ara bé, l’acceptació dels clients no serveix de res si no va acompanyada d’un control extern.
Contaré una anècdota. La mestra de llengua d’un centre de la comarca, en comptes d’ensenyar la matèria d’acord amb el currículum oficial, es dedicava a fer excursions amb els seus alumnes. Recollien flors i herbes de la serra. Més tard, a classe, els xiquets les pegaven en cartolines i escrivien els seus noms. Com que les notes de les avaluacions eren molt bones, els alumnes i llurs pares estaven encantats. Un dia, a mitjan curs, la mestra hagué de demanar la baixa per maternitat. Enviaren a la seua classe una jove substituta que comprovà, astorada, l’ínfim nivell de coneixements dels alumnes. Intentà posar-los al dia, però les notes de la segona avaluació foren catastròfiques. Les famílies estaven indignades. Quan la mestra titular s’incorporà de nou al centre, reuní els pares, i els digué: «És que aquesta xica ha acabat fa poc la carrera; encara està verda. No patiu. A la nota final, no tindré en compte els resultats de la segona avaluació».
Els sindicats són del parer que tots els docents són iguals. Evidentment, això és una fal·làcia: hi ha professors excel·lents i professors roïns (com hi ha metges —o jutges, o manobres— bons, regulars i dolents). Ja ho deia un personatge de George Orwell: «Tots som iguals, però alguns són més iguals que altres». Cada vegada que s’ha parlat d’establir incentius (per als docents que s’involucren voluntàriament en tasques de tutoria, en responsabilitats de coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o, simplement, en activitats complementàries), hom s’ha topat amb l’oposició sindical. Això no obstant, la captatio benevolentiae dels pares i dels alumnes continua sent un incentiu important per a molts docents. Ara bé, l’acceptació dels clients no serveix de res si no va acompanyada d’un control extern.
Contaré una anècdota. La mestra de llengua d’un centre de la comarca, en comptes d’ensenyar la matèria d’acord amb el currículum oficial, es dedicava a fer excursions amb els seus alumnes. Recollien flors i herbes de la serra. Més tard, a classe, els xiquets les pegaven en cartolines i escrivien els seus noms. Com que les notes de les avaluacions eren molt bones, els alumnes i llurs pares estaven encantats. Un dia, a mitjan curs, la mestra hagué de demanar la baixa per maternitat. Enviaren a la seua classe una jove substituta que comprovà, astorada, l’ínfim nivell de coneixements dels alumnes. Intentà posar-los al dia, però les notes de la segona avaluació foren catastròfiques. Les famílies estaven indignades. Quan la mestra titular s’incorporà de nou al centre, reuní els pares, i els digué: «És que aquesta xica ha acabat fa poc la carrera; encara està verda. No patiu. A la nota final, no tindré en compte els resultats de la segona avaluació».
5 comentaris:
Tinc la impressió que, mentre no es demostre el contrari, els alumnes de l'ensenyament obligatori l'únic que volen, com a molt, és aprovar. I els seus pares volen que els seus fills aproven. Per tant, qualsevol tria de professors, assignatures, etc. aniria encaminada a la facilitació de l'aprovat. La fòrmula "professor dolent que aprova a tothom" funciona a la perfecció i té molt d'èxit en els instituts i altres centres docents d'Espanya. També hi ha excepcions, i gent que va d'un altre rollo, etc., però els centres educatius i la seua dinàmica no estan fets per ni per a una ilustrada minoria.
Gust de veure’l de nou per ací, Calinca.
Amb dades en la mà, està vostè encertat a mitges (o mig equivocat, que ve a ser el mateix).
Primer, cal distingir uns centres d’altres. No és igual, posem per cas, un centre de secundària d’una barriada perifèrica de València que l’institut únic d’un poble, o el centre, públic o privat, d’una ciutat mitjana.
Segon, les xifres demostren que, en determinats centres, els alumnes d’ESO de les línies PEV obtenen uns resultats molt millors que els alumnes de les línies PIP (amb les excepcions de rigor, naturalment).
I tercer, quan els alumnes d’ESO estan interessats a seguir estudiant (per a elegir un mòdul superior de formació professional o una carrera universitària), procuren espavilar. Saben, per l’experiència d’altres col·legues, que el cinc raspat (sovint, un quatre camuflat) és el sistema més infal·lible per anar de cul tot el Batxillerat.
Tot açò no exclou, lògicament, que un número molt elevat de pares i alumnes sols estiga interessat a traure el títol de graduat, encara que siga amb cincs pelats i una o dues assignatures suspeses.
En la part dels sindicats "igualadors" dels mestres feiners i dels deixats.
I en la part de la mestra "astuta"
poden estar les claus del per què
la concertada funciona millor.
En una fàbrica estatal, cobrir el expedient, i au!.En una particular ja procuren que les coses vatjen bé
en producció, competència, personal.Ja sé que no estàs d'acord.
Es el problema de l'esquerra.
Cirili, com m’has fet molta gràcia, vaig a contar-te una anècdota, com fa Ximo. En un col·legi privat concertat —de l’església, per a més senyes—, estudiava el fill d’un conegut metge local. El doctor i la seua esposa acudiren, un dia, a parlar amb el professor del seu brot, que havia suspès un carro d’assignatures. Es queixaven que el fill no rebés una major atenció. El professor, una bona ànima, els va respondre que procurava prestar-li la mateixa atenció que als altres alumnes. Llavors, el senyor facultatiu i la seua dona, tots irats, van dir: «Oiga, ¿cómo es posible que a nuestro hijo se le preste la misma atención que al hijo de un albañil?». Van fer mitja volta i es dirigiren al despatx del capellà director. Al cap d’una hora, el capellà cridà el professor i li féu: «Joan! Convindria que el fill del doctor aprovés totes les matèries. Ah! I si és possible, amb bona nota!». Real com la vida mateixa. I el doctor, de la dretona de tota la vida.
Cirili, Joan, anem a veure. En quina part del meu text diu que la pressió sindical actue només als centres públics? Als centres privats, tampoc no hi ha incentius; tots els docents cobren el mateix salari (llevat, naturalment, d’aquells que ocupen càrrecs directius, que cobren el plus corresponent, com a l’ensenyament públic).
Quant a l’episodi de la mestra de llengua, haureu notat que hi ha una el·lipsi: les famílies protesten al director i aquest demana explicacions a les professores. Llavors, la docent “veterana” deixa la jove substituta als peus dels cavalls. Es tracta d’una història real, esdevinguda en un centre el nom del qual he volgut ometre deliberadament. Cirili, creus que una història com aquesta només pot passar en un centre públic?
La fam et fa somniar rotllos! Fa alguns anys, abans d’aprovar les oposicions, vaig treballar en un centre concertat xativí i vaig comprovar que la murrieria funciona a tot arreu (també al món de l’empresa privada). El truc és ben fàcil: s’han d’oferir al gestor o empresari uns resultats positius (en aquest cas, la mestra sagaç presentava un saldo immillorable: notes extraordinàries i plena satisfacció del client o usuari).
Amb aquests paràmetres, bones notes i satisfacció de l’usuari (com veus, pura teoria capitalista), et puc assegurar que els centres públics també poden funcionar de meravella.
Publica un comentari a l'entrada