Moral de senyors i moral d’esclaus

Escoltant les declaracions dels líders polítics de la dreta, em vénen al cap les idees de Nietzsche sobre la moral. Segons el filòsof alemany, hi ha dues classes d’homes, senyors i esclaus, que han donat sentit distint a la moral. Per als senyors, el binomi «bé/mal» equival a «noble/menyspreable». Els senyors menyspreen com a dolent tot allò que és fruit de la covardia, el temor i la compassió, tot allò que és dèbil i minva l’impuls vital. Aprecien com a bo, en canvi, tot allò que és superior i altiu, fort i dominador. La moral dels senyors es basa en la fe en sí mateixos, en l’orgull propi. Pel contrari, la moral dels esclaus, els oprimits i els dèbils comença per condemnar els valors i les qualitats dels poderosos. Una vegada denigrat el poder, el domini i la glòria dels senyors, l’esclau procedeix a decretar com a "bones" totes les qualitats dels dèbils: l’esperit de servei, la compassió —propis del cristianisme—, la paciència, la humilitat... Els esclaus inventen una moral que fa suportable llur condició. Com han d’obeir els senyors, decreten que l’obediència és bona i l’orgull, dolent. Com els esclaus son dèbils, promouen valors com la mansuetud i la misericòrdia, i condemnen l’egoisme i l’ús de la força. La crítica de Nietzsche a la moral tradicional parteix de les dues tipologies que s’acaben d’esmentar i se centra en la descripció de la dialèctica que generen, que ha de ser coneguda pels "esperits lliures", per a conduir la humanitat a la seua superació, a una successió de contínues superacions. Nietzsche creu que aquesta dialèctica de morals juxtaposades pot ser reconeguda a l’evolució de les llengües. Després d’examinar l’etimologia dels mots alemanys gut (bo), schlecht (dolent) i böse (malvat), el filòsof sosté que la distinció entre el bé i el mal fou originalment descriptiva, és a dir, una referència no moral a aquells que eren privilegiats (els amos), en contrast amb aquells que eren inferiors (els esclaus). El contrast bo/malvat sorgeix quan els esclaus es vengen convertint en vicis els atributs de supremacia: l’orgull es torna pecat —els afavorits són poderosos, però els submisos heretaran la Terra—; caritat, humilitat i obediència reemplacen competència, orgull i autonomia. La clau per al triomf de la moral dels esclaus rau, a més, a la presumpció de ser l’única vertadera —la insistència a l’absolut (absolutheit) és essencial tant a l’ètica religiosa com a la filosòfica—. Nietzsche sosté que la genealogia d’aquestes tipologies morals, d’amos i esclaus, és ahistòrica i encara serva trets en totes les persones. He recordat açò i... no sé, però sembla com si tornés de nou la moral dels senyors, dels amos.