dimecres, 3 d’octubre de 2007

Estat teocràtic o estat democràtic?

--
Des de l'inici de curs, s'ha parlat molt de la nova assignatura, Educació per a la Ciutadania i per als Drets Humans, que ha aixecat una oposició frontal per part dels sectors socials més conservadors, encapçalats per l'Església. A què es deu aquesta oposició a una matèria que, amb nom i continguts semblants, s'imparteix en molts països de la Unió Europea? La resposta és, en el fons, molt simple: l'Església no paeix el sistema democràtic perquè aspira, com qualsevol altra confessió, a implantar l'estat teocràtic (la ciutat terrenal regida per les lleis de Déu). Mentrestant, tolera l'estat aconfessional, com a mal menor, i procura conservar la forta influència social que encara posseeix amb dos objectius primordials: aconseguir que les lleis s'inspiren en els seus pressupostos ètics i monopolitzar l'educació moral del jovent. Aquest últim objectiu només el pot aconseguir, però, a través de dues institucions bàsiques: la família i l'escola. Tradicionalment, havia utilitzat la família com a eina principal de transmissió doctrinal i ideològica. Com això, en aquests moments, ja no és possible (el model patriarcal basat en la "Sagrada Família" fa aigües per tots els costats), l'Església vol controlar la institució acadèmica. En realitat vol que tots els fills de les élites i de les classes mitjanes (la immensa majoria dels xiquets, doncs) tinguen contacte amb la doctrina catòlica a través de la institució escolar. L'adoctrinament dels fills de les classes més desfavorides no és tan peremptori, perquè se'ls pot influir per altres vies (les persones de condició més baixa solen adoptar, si volen ascendir socialment, els valors ètics i ideològics de les classes socials dominants). Si, com sembla, la polèmica suscitada per la nova assignatura té aquest paisatge de fons, les estructures democràtiques haurien d'anar amb molta cura. Per a l'Església no hi ha més ciutadania que la catòlica; abandonar a les seues mans la transmissió dels valors que caracteritzen la ciutadania cívica i democràtica és, per tant, molt perillós.