dijous, 25 d’octubre de 2007

La divisió interna del PSPV

Quan els periodistes li van demanar per un “petit” apartament al passeig de la Castellana que li havia costat cinc cèntims, don Eduardo Zaplana Hernández-Soro s’ajustà la corbata amb elegància, dibuixà un somriure d’orella a orella i amollà la frase lapidària: “¿Eso es todo lo que tienen contra mí? ¡Acabáramos!”. Tot seguit, va girar l’esquena tan tranquil. I clar, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió. ¿Per què actuava amb tanta naturalitat? Per vàries raons: perquè era (i encara és) el rei del desvergonyiment, perquè no devia tenir sentiment de culpa i perquè, en aquells moments, controlava amb mà fèrria la maquinària valenciana del seu partit. Ja se sap, des del poder es tapen moltes boques (per això, cap militant del PP gosà dubtar públicament de l’honorabilitat del seu cap). Joan Ignasi Pla no és, en canvi, el rei de la desimboltura. Quan es va descobrir l’afer de les obres a casa seua, féu explicacions massa embolicades; donà la sensació de tenir mala consciència. Un polític de la dreta hauria actuat d’altra forma; s’hauria pres les coses amb més cinisme. Mirem, sinó, el procedir dels polítics del PP imputats en vàries causes judicials per presumptes delictes de prevaricació: romanen als seus càrrecs i proclamen sense complexos que els ciutadans els han exculpat a les urnes (creuen –ja ho hem comentat en alguna ocasió– que els senyors no cisen, prenen allò que és seu). Pla, en canvi, amplificà un assumpte que, segons com es mire, no tenia tanta importància (les presons estarien plenes de gom a gom si hi tancaren, per exemple, tots els alcaldes que deuen factures als proveïdors dels ajuntaments). El principal problema de Joan Ignasi Pla ha estat, però, la divisió interna del PSPV. Diversos rumors apunten a l’entorn de Jordi Sevilla com a possible origen de la filtració a la Cadena SER de l’assumpte que ha provocat la dimissió de l’ex-secretari general. S’insinua concretament el nom de Ricard Torres, diputat per València i Portaveu d’Economia i d’Hisenda del Grup Socialista al Congrés. Bé que Torres les haja desmentit, les insinuacions tenen cert fonament. La seua presència a les llistes dels pròxims comicis no estava assegurada. Era molt coneguda la rivalitat entre ell i Pla. Aquesta rivalitat s’estenia al secretari d’organització Vicent Sarrià, que Torres responsabilitzava del fracàs socialista a les darreres eleccions. El diputat havia demanat que, seguint l’exemple de Rafael Simancas i de l’agrupació madrilenya, Joan Ignasi Pla presentara la dimissió i convocara un congrés extraordinari. De fet, en ser descartades aquestes exigències, alguns militants de la Costera escoltaren de boca d’un càrrec comarcal simpatitzant de Torres una frase enigmàtica: “Com no heu volgut a les bones, serà a les males”. Aquesta frase cobraria ara tota la seua significació. La defenestració de Pla i la sortida que li oferia la direcció local, legitimant la sospita i llevant-li legitimant a ell (i, per extensió, al propi partit), han arruïnat un període de pau relativa al si del PSPV. Hi van a reviscolar, per tant, les velles lluites fratricides i, com la tornada balsàmica al poder encara sembla molt llunyana, es dibuixa a l’horitzó el fantasma del cisma.