dimecres, 17 d’octubre de 2007

Vetes i fils

La televisió espanyola ens ha ofert la tercera edició d’un programa de nou format en què diferents polítics se sotmeten a les preguntes d’un públic variat, integrat per homes i dones de diversa extracció social, geogràfica, cultural i generacional. En aquesta ocasió, dos dels personatges entrevistats eren Duran i Lleida i Carod Rovira (l’altre fou Gaspar Llamazares). Duran i Lleida presentà, segons el meu parer, una imatge absolutament imprecisa del seu projecte polític (o, segons com es mire, molt diàfana: la de l’ambigüitat calculada). En aquest sentit, cal agrair la major claredat del senyor Josep Lluís Carod, que té la virtut de dir al pa pa i al vi vi (cosa distinta és, naturalment, estar d’acord o no amb el seu discurs). Quina imatge projectà Duran i Lleida? Se m’acuden dos símils, per a contestar la pregunta. Tindríem, d’una banda, l’oncle Tom, el de la cabana, que no vol indisposar-se amb l’amo blanc, i tindríem, d’altra, el viatjant de vetes i fils (molt català, faltaria més), que ha de vendre la seua mercaderia a Ciudad Real. És, en definitiva, la imatge absolutament desdibuixada de qui no vol ser carn ni peix, de qui pensa només al guany i no vol indisposar-se amb els amos o amb els clients. És l’eterna imatge, una mica fenícia, que dóna la burgesia catalana des de temps immemorials. I clar, els espanyols de la Meseta, tan cavallers i generosos ells, li tenen presa la mesura a aquests catalans. Els partits estatals de tall espanyolista n’estan encantats de la vida. Si vénen mal donades, es pot fins i tot pactar tranquil·lament amb ells, per a formar majories estables de govern. Tot és qüestió de parlar català a la intimitat. Es comprèn, per tant, que, amb gent com el senyor Duran i Lleida, el procés de construcció nacional no avance ni un pam.