Una imatge val més que mil paraules

Balances fiscals del 2005 calculades segons el mètode de càrrega-benefici i de flux monetari

Finalment, el Ministeri d’Hisenda ha publicat les balances fiscals de l’any 2005. Les xifres han confirmat allò que tothom sabia: que la Corona d’Aragó encara continua existint, ni que siga de forma virtual; els mapes ho confirmen clarament (amb raó diuen que una imatge val més que mil paraules). Els habitants dels reialmes que conformaven aquella antiga corona (la confederació catalanoaragonesa o com se li vulga dir) financen el progrés de l’Espanya profunda. La factura la paga, bàsicament, la gent de parla catalana (els aragonesos, depenent del sistema de càlcul utilitzat, tindrien un lleuger superàvit o un dèficit fiscal de l'1'1%).

I les dades encara podrien ser més negatives. S’han fet mans i mànigues per tal que Madrid hi figure com a contribuent principal, cosa que s’ha aconseguit a través de diverses martingales: introduint a les balances elements de distorsió, com ara el pagament d’interessos del deute públic; fent càlculs múltiples amb criteris distints (en detriment d’un criteri únic, el del flux monetari, que elimina o rebaixa molt el dèficit madrileny); desestimant la consideració de l’efecte capital; amagant la documentació necessària per a comprovar les balances (no s’han lliurat, per exemple, els comprovants que permetrien verificar el dèficit fiscal madrileny del període en què es va inaugurar la T-4)...

En xifres absolutes, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears sumaren, el 2005, un dèficit fiscal de 23.500 milions d’euros. En percentatges sobre el PIB de cada comunitat, el dèficit de Balears assolí nivells que esgarrifen: el 14’2% (calculat pel mètode del flux monetari). Aquesta situació d’espoli ve repetint-se almenys des del 1986, any en què es publicaren les primeres dades sobre dèficits i superàvits fiscals de les diverses comunitats autònomes. Des d’aquell any fins al 2005, Catalunya ha aportat a les arques de l'estat uns vint-i-quatre "bilions" de les antigues pessetes. Extrapolant aquesta dada als tres territoris (als Països Catalans, segons la controvertida expressió de Joan Fuster), l’aportació podria ascendir als trenta-sis bilions.

Es defendrà, des de posicions d’esquerra, que els més rics han d’ajudar els més pobres. Es tracta d’un principi bàsic de solidaritat. Ara bé, cal matisar molt aquestes proclames. Entre 1979 i 2004, la renda disponible per càpita va disminuir un 9% a Catalunya, un 9% al País Valencià i un 15% a les Illes Balears; pel contrari, Castella Lleó, Castella la Manxa i Extremadura van experimentar alces considerables de la seua RDPC: un 16%, un 6% i un 11% respectivament. A hores d’ara, per tant, ja no està tan clar que els rics i els pobres siguen els mateixos que fa vint-i-cinc anys. I damunt, s’ha de sentir que personatges com Bono o Rodríguez Ibarra, dos hidalgos españoles, titllen de fenicis aquells que blasmen la situació. «Que se metan el dinero donde les quepa» fou la cèlebre frase de l’anterior president extremeny.