La publicació de les balances fiscals de 2005 ha suscitat tota mena de reaccions: blasmes a l’espoli fiscal, reclamacions de solidaritat... També ha suscitat preguntes com aquestes: Hi ha cap problema que els rics paguen més i que els pobres se’n beneficien? Ajuden els dèficits a redistribuir la riquesa i a eliminar les desigualtats? A primera vista, sembla que els interrogants haurien de tenir fàcil resposta, però no és així. S’han d’aclarir, abans de contestar-los, algunes qüestions prèvies; qui és el ric i qui és el pobre, per exemple.
Si, com s’explicava en un post anterior, la renda disponible per càpita va disminuir entre 1979 i 2004 un 9% a Catalunya, un 9% al País Valencià i un 15% a les Illes Balears, haurem d’acceptar que la imatge tòpica d’un arc mediterrani pròsper i feliç ja no es correspon exactament amb la realitat (sobretot si considerem que la renda disponible va experimentar durant idèntic període alces del 4% a Madrid, del 16% a Castella Lleó, del 6% a Castella la Manxa i de l’11% a Extremadura).
També convindria aclarir què s’entén per solidaritat: «Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat o d’una col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns» o «Acord de diverses persones per a tenir un dret o complir una obligació» en diu el diccionari. Les notes distintives de la solidaritat serien, per tant, la voluntarietat i el sentiment de pertinença a una comunitat. Dit d’altra forma: solidaritat i imposició no casarien de cap manera.
Pressuposada, malgrat tot, la voluntat solidària, hi ha, finalment, la qüestió dels límits (només les ànimes càndides estan disposades a lliurar una solidaritat il·limitada sense cap contrapartida). A la Unió Europea, per exemple, les bases i els percentatges amb què es calcula l’aportació dels estats membres són idèntics per a tots. Aquests percentatges s’apliquen a l’IVA (el 0’5%) i a la RNB de cada país (amb un tipus acordat anualment que no pot sobrepassar el límit de l’1’24%). Els drets duaners que paguen els productes importats des de tercers països i les exaccions agrícoles completen els ingressos europeus.
Pel que fa a les despeses, el pressupost septennal de la UE consigna diversos fons destinats a afavorir la cohesió econòmica i social de l’espai comunitari. Els estats membres poden accedir-hi, sempre que llur dèficit públic siga inferior al 3%. En sobrepassar, però, uns percentatges de la mitjana europea del PIB per càpita (el 75%, quan es reben fons estructurals, o el 90%, quan se’n reben de cohesió), deixen de percebre’s (bé que es puga negociar una pròrroga transitòria). La Comissió Europea vetlla pel compliment d’aquest quadre normatiu.
La solidaritat entre les comunitats autònomes espanyoles també hauria de tenir límits. Alguns estudiosos han proposat un sostre màxim per als dèficits fiscals del 3% del PIB respectiu i que només les autonomies amb una renda disponible per càpita inferior a la mitjana estatal puguen gaudir dels fons de compensació interterritorial o de suficiència. A més, caldria establir un mètode fiable per a calcular les balances. La Unió Europea, per exemple, calcula les seues amb el mètode del flux monetari, el més rigorós segons la literatura especialitzada. L’altre mètode, el del benefici, centrifuga cap a totes les autonomies la despesa pública realitzada efectivament a Madrid (que, d’aquesta manera, esdevé la principal contribuent, la campiona de la solidaritat).
Si, com s’explicava en un post anterior, la renda disponible per càpita va disminuir entre 1979 i 2004 un 9% a Catalunya, un 9% al País Valencià i un 15% a les Illes Balears, haurem d’acceptar que la imatge tòpica d’un arc mediterrani pròsper i feliç ja no es correspon exactament amb la realitat (sobretot si considerem que la renda disponible va experimentar durant idèntic període alces del 4% a Madrid, del 16% a Castella Lleó, del 6% a Castella la Manxa i de l’11% a Extremadura).
També convindria aclarir què s’entén per solidaritat: «Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat o d’una col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns» o «Acord de diverses persones per a tenir un dret o complir una obligació» en diu el diccionari. Les notes distintives de la solidaritat serien, per tant, la voluntarietat i el sentiment de pertinença a una comunitat. Dit d’altra forma: solidaritat i imposició no casarien de cap manera.
Pressuposada, malgrat tot, la voluntat solidària, hi ha, finalment, la qüestió dels límits (només les ànimes càndides estan disposades a lliurar una solidaritat il·limitada sense cap contrapartida). A la Unió Europea, per exemple, les bases i els percentatges amb què es calcula l’aportació dels estats membres són idèntics per a tots. Aquests percentatges s’apliquen a l’IVA (el 0’5%) i a la RNB de cada país (amb un tipus acordat anualment que no pot sobrepassar el límit de l’1’24%). Els drets duaners que paguen els productes importats des de tercers països i les exaccions agrícoles completen els ingressos europeus.
Pel que fa a les despeses, el pressupost septennal de la UE consigna diversos fons destinats a afavorir la cohesió econòmica i social de l’espai comunitari. Els estats membres poden accedir-hi, sempre que llur dèficit públic siga inferior al 3%. En sobrepassar, però, uns percentatges de la mitjana europea del PIB per càpita (el 75%, quan es reben fons estructurals, o el 90%, quan se’n reben de cohesió), deixen de percebre’s (bé que es puga negociar una pròrroga transitòria). La Comissió Europea vetlla pel compliment d’aquest quadre normatiu.
La solidaritat entre les comunitats autònomes espanyoles també hauria de tenir límits. Alguns estudiosos han proposat un sostre màxim per als dèficits fiscals del 3% del PIB respectiu i que només les autonomies amb una renda disponible per càpita inferior a la mitjana estatal puguen gaudir dels fons de compensació interterritorial o de suficiència. A més, caldria establir un mètode fiable per a calcular les balances. La Unió Europea, per exemple, calcula les seues amb el mètode del flux monetari, el més rigorós segons la literatura especialitzada. L’altre mètode, el del benefici, centrifuga cap a totes les autonomies la despesa pública realitzada efectivament a Madrid (que, d’aquesta manera, esdevé la principal contribuent, la campiona de la solidaritat).
S’ha de tenir present que el mètode del benefici imputa a les altres comunitats autònomes una part substancial de les enormes inversions públiques fetes a la capital (l’ampliació del Reina Sofia, el traçat de l’M-50, la construcció de la nova terminal de Barajas...) i els sous que cobren els funcionaris destinats en ella (els partidaris del mètode diuen que aquestes despeses beneficien per igual els ciutadans de Madrid, Gandia o Mahó). Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears veuen així disminuir el seu dèficit real, molt més elevat. Que el mètode del benefici es poc fiable ho demostra la reacció de la senyora Aguirre quan s’anuncià que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions s’anava a traslladar a Barcelona. Si els béns o els serveis públics, amb independència dels seu emplaçament, beneficiaren per igual tots els ciutadans, seria indiferent que el Guernica de Picasso, la seu d’un organisme regulador o la Dama d’Elx s’instal·laren a Bilbao, a Barcelona o a la capital del Baix Vinalopó.
3 comentaris:
Bon dia a tots i totes,
Aprofitant que l'amic Ximo Corts s'ha ressó d'aquesta qüestió voldria dir la meua al respecte. Els darrers dies el govern publicà allò que sempre s'havia negat a fer anteriorment: la publicació de les anomenades "balances fiscals" a Espanya, és a dir, la diferència d'allò que aporten al conjunt de l'estat els distints territoris i allò que reben per part de les administracions públiques; un tema que havia estat llargament reivindicat per diverses formacions (també nosaltres, per a procedir a un millor repartiment de la riquesa).Les lectures han sigut molt discutides i discutibles, i un tant engorrosses.
Vos plantege algunes claus per a quan ho llegiu en premsa no perdre-vos, i és un tema del tot interessant i de què hem parlat a voltes. Sintetitzant, pel que fa a les qüestions de mètode (com s'ha fet l'estudi):
-La metodologia que s'ha fet ha sigut incompleta, ja que sols incloïa un any (2005).
-Igualment, només s'han computat els ingressos i despeses de l'administració central (no de les autonomies, municipis, etc.).
Quant als resultats:
-S'afirma el que es venia dient de fa temps, País Basc i Navarra, amb finançament distint al de la resta de les autonomies -els famosos "cupos", negociacions bilaterals-, aporten menys en relació a la seua riquesa que la resta.
-Catalunya, Madrid, País Valencià i Balears són les que més aporten .
-El punt de discusió ha sigut Madrid, ja que l'estudi no ha tingut en compte l'anomenat "efecte seu"; allò que ingressen les empreses que radiquen la seua seu en la capital s'han inclós dins la Comunidad de Madrid quan, en realitat, són aportacions del conjunt de l'Estat i que se centralitzen allà. És a dir, Madrid aporta menys al conjunt de la caixa que el que realment figura.
-I els ninots de sempre (ho dic amb certa tendressa) que som nosaltres. I això ja s'advertia des dels anys 80 (com no es publicaven les dades, quedava com a mera "opinió"), i els diferents governs de la Generalitat han sigut incapaços de negociar-ho d'una altra forma (l'actual marc de finançament era de l'era Zaplana-Aznar i recentment alterat, però seguint uns mateixos padrons). El pes del País Valencià en l'economia , com a causa i com a conseqüència de tot açò, ha anat caent estrepitosament any rera any, del 14 al 13% del total de l'estat del 2005-2007; i de la mateixa manera, en la renda per càpita, ens allunyem cada vegada més de la mitjana estatal. Si bé som la 4a autonomia en aportació al PIB d'Espanya (som la 4a en població); si la repartim per cada habitant, estem en el número 10 (per sota de la mitjana de l'estat i lluny d'Europa, i això que s'ha rebaixat en entrar els països de l'Est). I som els segons qui més contribueixen i menys reben, gràcies al PP en els últims anys i al PSOE o PSCV en els 80; per molt que ploren per l'aigua.
Ben cordialment
Miquel Lorente
A mi em sembla que el govern valencià del PP no té dret d’exigir res, perquè s’ha gastat els diners en coses com ara Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i de les Ciències, la Copa de l’Amèrica, la Fórmula 1… És a dir, mentre la sanitat era deficitària, els xiquets de les escoles o dels instituts havien de donar classe en barracons prefabricats, el PP es dedicava a gastar els diners en pólvora de rei. Les seues queixes, per tant, sonen a llàgrimes de cocodril.
Amic anònim, el teu comentari sona a doctrina oficial socialista. He de recordar-te que al PSOE també li agraden els grans esdeveniments. Les exposicions universals de Sevilla o Saragossa i les Olimpíades de Barcelona han estat organitzades per governs, centrals o autonòmics, a mans socialistes. També se sol oblidar que la Ciutat de les Arts i de les Ciències fou, inicialment, un projecte de la franquícia valenciana del PSOE. Et recorde que aquestes fites, si són gestionades adequadament, arriben a tenir beneficis evidents. Aquesta afirmació, però, ha de valer per a tots.
D’altra banda, no convé, com diuen els castellans, barrejar les xurres amb les merines: que la nostra comunitat autònoma ha de rebre els diners que toquen (mane qui mane) és una qüestió de justícia distributiva, però que aqueixos diners s’administren adequadament és responsabilitat dels electors. I els electors valencians han convalidat amb majories absolutes, en successives conteses electorals, la política duta a cap pel PP valencià en matèria de despesa pública.
Hi podrem estar d’acord o no (de fet, jo no estic gens d’acord amb la forma d’administrar els diners públics exhibida pels populars), però penalitzar les decisions majoritàries de l’electorat és mal assumpte: s’adoba l’estratègia del victimisme, es donen ales a qui, amb raó o sense ella, se sent injustament tractat (sense raó, perquè tant els socialistes com els populars valencians acceptaren, en el seu moment, sistemes de finançament injustos) i, en teoria, es dóna peu a la nostra marginació cada volta que els governs de Madrid i València són de distint color polític (en teoria; perquè els valencians, en la pràctica, sempre hem estat maltractats per uns i per altres, tant s’hi val que hagen coincidit o no els colors dels governs respectius).
En definitiva, és mala cosa diferir la demanda d’un sistema de finançament just al dia que manen “els meus”. La suficiència financera (sense la qual no hi ha veritable autonomia) s’ha d’exigir ja. Sense oblidar, naturalment, els esforços per modificar la situació política del país. Convèncer els nostres conciutadans perquè canvien el sentit del seu vot i exigir allò que és just no són tasques excloents.
Publica un comentari a l'entrada