Dijous s'anunciava en aquestes pàgines la remodelació de la Glorieta de José Espejo. La notícia fa pensar en la situació dels jardins de Xàtiva. Jo trobe que hi regna la decadència. A la nostra ciutat sembre hi ha hagut una enorme confusió entre parc, jardí, plaça enjardinada i passeig amb arbreda, que són coses distintes. Xàtiva no compta amb cap parc extens. Tenim, això sí, alguns parterres i zones verdes de dimensions petites o mitjanes: els jardins del Bes, del carrer Anita la Comare, de la Pau i de Selgas-Marín, la Glorieta de José Espejo, els parterres de la plaça de la Bassa, el jardí del Palasiet, el jardinets de l'avinguda de les Corts Valencianes... L'enumeració pot induir a creure que la ciutat compta amb un patrimoni verd fantàstic, però s'ha d'advertir que els elements enumerats palesen molta descurança —que també afecta l'Albereda. Cal reconèixer que la cura dels jardins demana molts recursos humans i despeses abundants. I podem suposar que l'assumpte de la jardineria no deu ocupar un lloc prioritari en les preocupacions de l'equip de govern municipal. Però una ciutat d'art com Xàtiva hauria de tenir jardins esplendorosos.
La creació dels jardins arquetípics enfonsa les seues arrels en un passat primigeni ple de mites i llegendes. Pilar de Insausti Machinandiarena, professora de jardineria i paisatge a l'Escola Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de València, publicà fa uns anys un llibre deliciós, El paisage de los dioses, que explica els orígens dels jardins. A la Bíblia es descriu el jardí de l'Edèn com un verger solcat per quatre rius. Potser, el paradís bíblic estava inspirat en el Bosc Sagrat dels Cedres, que s'esmenta en l'epopeia de Guilgameix, semidéu sumeri. Per tant, en temps remots, el jardí ja estava envoltat d'elements formals i simbòlics que s'aniran repetint contínuament, des del Bosc dels Cedres fins al Pairidaeza persa, l'Alchenna corànica i el jardí de l'Edèn cristià. De pairidaeza prové el mot "paradís". La fesomia de tots els jardins sagrats està caracteritzada, des de fa uns 4700 anys, per l'ordre, l'equilibri, l'harmonia... Segons el Gènesi, la vida humana va sorgir al paradís terrenal, jardí concebut com un lloc artificial.
Aquesta imatge del paradís perdut es reflecteix a l'arquitectura paisatgística del renaixement i el barroc. I arriba als nostres dies. L'ànima del jardí és l'equilibri. Les figures geomètriques, els traçats cruciformes i reticulars, remeten a un paisatge artificial celeste oposat al caos. La visió idealitzada de la natura es plasma fins i tot en els jardins anglesos, romàntics. «La natura es fa paisatge quan l'home l'emmarca», digué Le Corbusier. Durant molts segles, només la reialesa, l'aristocràcia i la burgesia gaudien dels jardins, perquè se'ls podien pagar. A Itàlia tenim molts exemples: Villa Medicea di Castello a Florència, Villa d'Este a Tivoli, Villa Pisani al Vèneto... Nobles, cardenals o comerciants rics n'eren els propietaris. Els jardins eren símbol de llur poder. És possible que Madinat al-Sateba tingués algun jardí paradís islàmic. Però Xàtiva esdevingué, amb la conquesta cristiana, ciutat de reialenc. Per tant, no tingué jardins remarcables en èpoques medieval i renaixentista. El primers aparegueren als segles XVIII, XIX i XX, gràcies sobretot a la magnanimitat de diferents benefactors: José Espejo, Attilio Bruschetti o María Marín Gisbert.
En realitat, l'únic jardí de Xàtiva mereixedor de tal nom és el del Palasiet. El de José Espejo ha experimentat múltiples amputacions i una degradació progressiva. Semblava que s'anava a posar remei a la situació. ¡Ens vam equivocar! La remodelació que es pensa fer a la Glorieta no té res a veure amb la jardineria o l'arquitectura paisatgística; es projecta un híbrid entre parc de jocs infantils, caminals pavimentats, arbres i bardisses sense cap plantejament geomètric que s'acoste a un traçat rectangular dividit en quarters. I recordem que tot romandrà damunt d'un aparcament subterrani. La ciutat continuarà mancant d'un element que li donaria prestància, d'una peça que evoque —ni que siga vagament— els jardins renaixentistes, o els barrocs d'André Le Nôtre. Qui s'hagués imaginat això quedarà decebut. Ni quatre rius que naixen del centre, ni art topiària amb bardisses de boix perfectament retallades, ni geometria regular, ni tapissos vegetals, ni flors de temporada, ni perfums, ni res de res. I tanmateix, Xàtiva hauria de tenir parcs i jardins autèntics.
(publicat a Levante-EMV, el 12/02/2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada