El doctor Luis Simarro és una de les grans figures de la vida espanyola entre els segles XIX i XX. La seua infantesa va transcórrer a Xàtiva, d'on eren els seus pares. Fill de Ramón Simarro Oltra, nasqué a Roma en 1851 durant un dels viatges de son pare, a qui havien encarregat els retrats dels papes Calixt III i Alexandre VI. La mort del pintor, als 33 anys, de tuberculosi, no pogué ser superada per la seua esposa, que es va suïcidar quan Simarro tenia només tres anys. Féu estudis brillants a València amb ajuda de la família i de persones influents com Vicent Boix. Aviat, Luis es dedicà als estudis científics, interessant-se per l'evolucionisme de Darwin. Estudià Medicina i es doctorà en 1875. Positivista actiu, es proposà separar la psicologia de les seues adherències religioses, mitològiques o simplement supersticioses. Marxà a París en 1880, en s'estigué cinc anys, ampliant estudis amb Charcot i altres figures rellevants. Es comprometé amb una psiquiatria que buscava les causes de la malaltia mental en el sistema nerviós.
Va conèixer un jove Cajal i el va iniciar en les preparacions amb impregnacions argèntiques, ensenyant-li alhora el mètode Golgi. D'aquestes relacions naix l'escola histològica espanyola. En Recuerdo de mi vida, Cajal reconeix el seu deute intel·lectual amb Simarro i l'impuls positivista que donà a les seues investigacions. Però Simarro no es tenia per un històleg, sinó per un psicòleg clínic, i no sols fou el primer especialista competent en aquesta disciplina a Espanya, sinó que ocupà la seua primera càtedra al món. Impartí lliçons en la Institució Lliure d'Ensenyança, l'Ateneu de Madrid i l'escola de Criminologia i, posteriorment, a la Universitat de Madrid. L'obra docent, innovadora i divulgadora de Simarro fou sobresortint i decisiva. El tarannà idealista, generós i radical l'impulsà a interessar-se per moltes qüestions.
Participà en els moviments polítics i cívics en temps de la 1ª República, i sempre tingué un gran sentit dels seus deures com a ciutadà lliure i democràtic. Criticà enèrgicament la condemna i l'execució de Francesc Ferrer Guàrdia, acusat de promoure la Setmana Tràgica de Barcelona. Va defendre destacats polítics responsables de la vaga general de 1917. Fou un regeneracionista entusiasta i un maçó d'alt rang amb tal capacitat de convocatòria que, en defensa d'Unamuno, condemnat a 16 anys de presó per criticar el rei, aconseguí l'adhesió del bo i millor de la intel·lectualitat espanyola. Fou capaç, així mateix, de mobilitzar més de set-cents representants del pensament hispà en un manifest d'adhesió a la causa aliada en la Primera Guerra Mundial.
Promogué amb Unamuno, Marañón, Menéndez Pidal, Azaña i Pérez de Ayala la constitució de la Unió Democràtica Espanyola per a la Lliga de la Societat de Nacions. Rigorós, polifacètic i versàtil, publicà poc, perè exercí una influència considerable des de la seua càtedra i des del seu laboratori. També des de la biblioteca de sa casa, que fou lloc de reunió d'intel·lectuals, artistes i polítics. Tingué l'amistat i el reconeixement de figures com Juan Ramón Jimenez, Joaquín Sorolla o Vicente Blasco Ibañez, entre d'altres.
Morí el 19 de juny de 1921 en un context social de greus convulsions. Soterrat modestament en el cementiri civil de Madrid, el periòdic La Libertad publicà un obituari amb aquestes paraules: Don Luis Simarro tenía madera de santo y de sabio. Por eso vivió para el bien y la verdad. Murió como un justo. Laín Entralgo el va descriure com un incitador para que los españoles despierten y empiecen a hacer algo dentro de la ciencia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada