Evitar l'abandó o el desànim

En assolir certa edat és fàcil perdre l'esperit lluitador de la joventut, bé que no tots els joves en tenen, d'esperit combatiu. Quan hom ja està entrant en la senectut, pot ser presa de l'abandó, el desànim i la desesperança, o d'allò que Charles Baudelaire anomenava spleen, la ràbia per viure, la frustració colèrica pels ideals no realitzats. Sovint, la frustració mena a la malenconia, al pur cansament i a la desídia. En realitat, qui cau en el relaxament i la laxitud es converteix en un ésser insolidari. Ara mateix, existeix la possibilitat que el feixisme entre en el govern de l'Estat. Potser, la política els la bufe a alguns vells amb spleen i pertanyents al segment més acomodat de la classe treballadora. «Al cap i a la fi, les decisions polítiques ja no m'afecten, ni per a bé ni per a mal.» Gent amb aquesta mentalitat nodreix les files de l'abstencionisme. Jo, en canvi, aniré a votar. Tinc clar que els ultres em poden perjudicar a mi (si prenen mesures que afecten negativament àmbits com les pensions, la salut o la dependència) i sobretot els meus descendents. Les meues filles i els meus néts tenen encara molta vida per davant. I vull que visquen en un país democràtic.

Cal reconèixer que les enquestes no ajuden. Moltes prediuen la victòria de la reacció el pròxim diumenge. Es pot sospitar que estan cuinades a gust de qui les encarrega, és a dir, a gust dels mitjans propietat de l'establishment. La funció desmobilitzadora dels sondeigs és molt evident; la gent de dretes sol votar disciplinadament, però el votant d'esquerres és fàcil de desanimar. D'altra banda, a ningú no li agrada votar a perdedors. Per tant, les enquestes treballen a favor de l'abstenció de l'electorat progressista. Jo procure no fer cas dels sondeigs. Aniré a votar. I procuraré que el vot siga útil. Tota la gent progressista hauria de fer el mateix. En circumscripcions mitjanes, l'últim diputat és crucial. El pot obtenir l'esquerra alternativa o Vox. És ben important aconseguir almenys el 15% dels vots. Amb aquest percentatge, el sistema electoral premia. Amb percentatges inferiors, castiga. Si l'esquerra a l'esquerra del PSOE esdevé tercera força política, hi ha més probabilitats de frenar un govern de dreta reaccionària. Serà difícil, ja ho sé. Però amb massa abstenció de gent d'"esquerres", resultarà impossible. És transcendental esquivar el desànim i l'egoisme.

Hem d'evitar que el jovent —sovint alienat pel sistema— caiga en l'individualisme insolidari o, encara pitjor, es deixe arrossegar pels cants de sirena del populisme d'extrema dreta. Molts joves fatxes no tenen ni idea de quina cosa és el feixisme, però es deixen seduir per discursos enganyosos. La banalització del mal, sobre la qual teoritzà Hannah Arendt, deixa sense defenses moltes persones. També s'ha de mirar amb preocupació el nombre creixent dels autodenominats apolítics, que sempre van a favor de l'abstenció i, per tant, del triomf dels grups reaccionaris. Per això vull que els meus néts prenguen exemple de mi. S'ha d'anar a votar. És un deure cívic. Cal reconèixer que les expectatives del jovent no són bones. Se li fa molt difícil independitzar-se de la llar paterna, accedir a un habitatge digne, trobar treball estable i ben remunerat, fer projectes familiars... El populisme d'extrema dreta no solucionarà, però, aquests problemes. Només cal comparar com solucionen les crisis els governs de dretes i els d'esquerres, bé que a aquests se'ls hagen d'exigir polítiques socials més decidides. Lluitem contra la malenconia i la viabilitat de les profecies autocomplides.

De vegades es diu des del bàndol progressista que tots els partits —tant d'esquerres com de dretes— són iguals. Aquesta simplificació —pintar el quadre polític amb brotxa de parets— no servirà per a frenar el postfranquisme despús-demà; convida clarament a l'abstenció. Com ja sabem, l'esquerra sol filar molt prim. Amb l'edat, he après algunes coses. Hom mai no trobarà un partit polític o una recepta ideològica que done resposta al 100% de les aspiracions personals. ¡És impossible! Jo, per exemple, no entenc que Compromís es presente a les eleccions amb unes adherències estranyes. No crec que Sumar vaja a defendre els interessos dels valencians, però sé de ciència certa que PP i Vox volen anorrear la nostra llengua i la nostra cultura. Per tant, aniré a votar; en els grans moments, cal estar a un costat o l'altre de la ratlla. No val quedar-se a casa i rondinar després pel resultat electoral. Hi ha alguns "revolucionaris" que troben desitjable una temporada de feixisme. «Així, la gent es revoltarà i el triomf de la veritable esquerra serà aclaparador més endavant.» No. Pitjor no és millor. Pitjor és pitjor. No vull que m'envaïsca la laxitud o l'abandó.