Guia per a detectar mentiders

Segons el diccionari, la mentida és açò: «Afirmació que no respon a la veritat feta conscientment.» Mentider és qui manifesta alguna cosa que no respon a la veritat amb intenció d'enganyar. El diccionari va més enllà quan defineix el mentider: «Que té costum de mentir.» La mentida té dos trets, la consciència de mentir i la intenció d'enganyar, que la fan difícil de detectar a primera vista; hom no pot penetrar en la ment del mentider. Per això, pot enganyar si és hàbil i no el delata cap signe corporal. La mentida té, però, altre element en què no se sol parar esment: el factor temporal. La mentida es pot projectar cap al passat o cap al futur. Algú promet fer una cosa en el futur, però després fa la contrària. Persisteix la dificultat de detectar el falsari, perquè no podem copsar la intenció d'enganyar. Pot al·legar necessitat. Respecte del passat, algú féu una cosa i després nega haver-la fet. Pot excusar-se en falta de memòria. La política proveeix d'exemples de desajusts futurs i retrospectius. Rajoy va dir abans dels comicis de 2011 que no pujaria imposts, però els pujà. Sánchez digué que no indultaria els presos independentistes, però els va indultar.

Quant a desajust retrospectiu, Nuñez Feijóo afirma que el PP sempre ha pujat les pensions d'acord amb l'IPC, cosa que no és veritat. Com s'ha dit abans, podria tractar-se d'un lapsus o una fallada de memòria. En fi, un bon sistema per a detectar mentiders s'ha de basar en dos elements: els contexts en què es pronuncien les mentides i la reiteració. Si prestem atenció a aquests dos elements, serà més fàcil descobrir el mentider. De fet, acaba sent descobert amb facilitat. Per això la veu popular diu —amb evident falta de correcció política— que s'atrapa més aviat un mentider que un coix. També se sol dir que la mentida no té potes. L'altre dia, una periodista pescà el cap del PP en vàries mentides. Feijóo es posà perdonavides amb l'entrevistadora i la comminà a reflexionar —manera eufemística de dir-li que li perillava la feina. Però s'acabava d'obrir un gran forat en la campanya electoral del cap del PP. El delataven els signes corporals —la tremolor de les cames, per exemple— i la reiteració. Ja havia utilitzat l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant l'anterior debat amb Pedro Sánchez.

Posteriorment, moltíssims mitjans han enumerat l'enfilall de falsies que havia amollat el cap del PP. Algunes eren ben grolleres. El cas Pegasus s'ha arxivat per falta de cooperació del govern israelià, no per culpa de Pedro Sánchez. Aquest no compra petroli a Rússia —el compren les empreses, no el president del govern. Durant les últimes legislatures s'ha creat més ocupació que durant les de Rajoy, en contra del que va dir Feijóo. Com que s'han adonat del forat obert per Silvia Intxaurrondo, els dirigents del PP han sortit a defendre el líder. Ho fan de dues maneres: carreguen contra la periodista de TVE i afirmen que no és igual mentir que dir inexactituds per mala informació. Però una inexactitud reiterada és una falsia o mostra d'incompetència supina. Recordem: és mentider qui té "costum" de mentir. Al marge del nul consol que proporcionaria saber que el candidat a president pogués estar mal informat, la reiteració en la falsia delata el mentider. I faltaven els assessors trumpistes. Núñez Feijóo solta múltiples boles i ho fa sabent que menteix. I açò ens porta a la seua amistat perillosa amb el narcotraficant Marcial Dorado.

 

 

Feijóo diu que no tenia amistat amb ell i que desconeixia les seues activitats. De nou hem de referir-nos al context per a detectar el mentider. Tots els gallecs i bona part dels habitants de la pell de brau sabien qui era Marcial Dorado; havia sortit en primera plana de nombrosos periòdics. Compartir casa, iot i vacances amb una persona i dir que no és amiga teua és una bola com una catedral. Costa creure que Núñez Feijóo no llegís els periòdics. El mateix traficant confirmaria la seua relació estreta amb el llavors president de la Xunta. També es va saber que empreses vinculades a Dorado havien rebut diners del govern gallec. D'altra banda, si fos veritat que Feijóo no sabia res, caldria concloure que el líder pepero és un pallús dels grossos. (Tampoc no deu ser molt llest; en certa ocasió, li preguntà a un granger per què totes les seues vaques tenien noms femenins.) Que hi hagués relacions entre el president de la Xunta i un narcotraficant hauria de ser assumpte d'extrema gravetat en un país plenament democràtic. Però a la dreta se li perdona tot, també la mentida. I ací tenim —ves per on— un veritable mentider que és candidat a presidir el govern d'Espanya.