Abandonar l'actitud porega

Des de fa almenys un lustre, assistim a la lluita aferrissada entre l'independentisme català d'esquerres i de dretes, especialment entre ERC, d'una banda, i les diferents marques hereves de Convergència, com ara Junts per Catalunya, de l'altra. Però vist des de fora, sembla que s'hi solapa altra lluita entre possibilisme i unilateralisme, entre partidaris de negociar amb Madrid i partidaris de desestabilitzar el Règim del 78, no sé com. Es parla d’un quart espai —al costat de la CUP, ERC i Junts— nodrit per l'independentisme unilateralista més radical. En aquest espai estarien, entre d'altres, sectors de l’ANC, gent molt coneguda fora de Catalunya, com Clara Ponsatí, i fins i tot grups d'independentistes d'extrema dreta. En realitat, la cosa no ha quallat. A més, molts militants de Junts —sense passat convergent, fidels a Puigdemont i, en molts casos, amb tendències "esquerranes"— ja són unilateralistes i crítics amb companys com Jordi Turull. (¡Es nota qui no ha passat mai un temps a la presó!) En aquest conglomerat sovinteja la teoria del “com pitjor, millor”. Total: un veritable embolic que ha passat factura als independentistes en les urnes.

Criden l'atenció els atacs i els insults contra ERC i els seus líders. En twitter se sent dir a tothora l'expressió «Puta ERC». Tardà, Rufián i Junqueras són titllats d'imbècils, traïdors i venuts. Molts que no vivim a Catalunya al·lucinem; no entenem el tracte rebut per persones que pagaren un preu molt alt (presó, exili) per defendre l'autodeterminació. Res del que acorden amb el PSOE sembla bé als "veritables patriotes": ni els indults (una rendició segons els unilateralistes), ni la derogació de la sedició, ni les millores socials en pensions o habitatge... No sols volen desacreditar Rufián; Pere Aragonés i el Govern de la Generalitat són l'altra diana. Pugdemont diu: «No vull negociar amb governs espanyols. Vull negociar amb l'Estat, perquè un govern, sobretot si és d'esquerres, no mana. És el masover d'una finca que té propietaris. Té sobretot un, que és el rei. Té jutges, un nucli econòmic i mediàtic poderosíssim, una església, un exèrcit... Aquest és el deep state que té el poder. De tant en tant, permet a l'esquerra governar la finca. Però si el masover intenta un acord que comprometa la propietat, ¡ep!, l'amo li farà saber que s'ha extralimitat. Per tant, són inútils tots els esforços dedicats a pactar amb el masover alguna cosa que afecte la propietat.»

Fa una bona descripció del deep state. Però cal afegir informació complementària. L'estat profund està a tot arreu, no sols a Espanya. Té armes molt poderoses al seu abast. El deep state espanyol no vol ni sentir parlar d'independència de Catalunya, i no té un cap visible, o un capo di tutti capi que tinga l'última paraula. Per tant, Puigdemont no aclareix amb qui vol parlar. ¿Amb el rei Felip? ¿Amb un general de quatre estrelles? ¿Amb un magistrat del Tribunal Suprem? En realitat, amb aquest seria fàcil parlar —més bé respondre al seu interrogatori. En fi, en aquestes coordenades haurà de negociar-se la formació d'un hipotètic nou govern d'esquerres de l'Estat. ¡Que no siga res! Tanmateix, crec que les coses no haurien de ser tan complicades per a Junts. Al final, les opcions són poques: votar directament a favor de Sánchez; abstenir-se (o sortir-se de l'hemicicle durant la votació) i permetre un govern d'esquerres; votar a Núñez Feijóo per a provar com va això del "com pitjor, millor"; forçar convocatòria de noves eleccions.

Està clar que el masover tindrà dificultats per a donar res sense el consentiment dels amos de la masia, però qui sap; la Constitució i les lleis ordinàries donen més joc del que es creu. Això sí, veient com d'ajustats van ser els resultats electorals del passat dia 23, surarà durant vàries setmanes la llarga ombra del tamayazo. I tampoc no s'han de descartar altres possibles escenaris. Recordem que hi ha a Catalunya una lluita aferrissada entre independentistes d'esquerres i de dretes. Sovint s'oblida que Junts votà moltes vegades, durant la passada legislatura, el mateix que PP i Vox, en contra del govern de Pedro Sánchez. Aquest haurà de donar alguna cosa a canvi del suport de l'independentisme. Sobretot ERC ha patit moltíssima erosió a causa de l'assetjament dels unilateralistes radicals i dels pactes amb el govern central, sovint torpedinats per la justícia espanyola, peça clau de l'estat profund. La modificació del delicte de malversació, posem per cas, no ha servit de res, perquè el Tribunal Suprem se l'ha passada per l'arc triomfal.

Es demanen penes elevadíssimes per malversació agreujada tant per als polítics ja jutjats com per als exiliats. La inhabilitació dels ja jutjats, no indultada, no els permetrà de presentar-se a cites electorals durant molt de temps. Els socialistes hauran d'abandonar l'actitud porega. Això d'arribar a pactes amb els nacionalistes i després amagar-ho o avergonyir-se'n s'ha d'acabar. Si el PSOE vol tenir futur, haurà d'encapçalar l'Espanya plural i defendre-la amb coratge davant de feixistes i reaccionaris. Haurà de recordar que més d'un milió i mig de votants de comunitats autònomes amb fort sentiment nacional —especialment de Catalunya i Euskadi— van col·laborar a frenar l'avanç de la ultradreta. També hi van col·laborar electors d'alguns territoris gallecs, andalusos i valencians. A les comarques centrals valencianes, el vot d'esquerres i nacionalista va resistir l'embranzida de l'antivalencianisme i els fatxes. Potser calga fer alguna "marxa enrere". A Barcelona, comuns i socialistes, que ara han de demanar suport a Puigdemont, li van furtar l'alcaldia de molt males maneres a Xavier Trias. Jo encara recorde bé la seua frase: «¡Que us bombin!»