Dies abans del 22 de març, unes quantes columnes de
caminants van sortir de diverses comunitats autònomes. Havien de confluir a
Madrid en una gran manifestació. Els lemes de la convocatòria eren els
següents: «No al pagament del deute», «Cap retallada més», «Fora el govern
de la troica», «Pa, feina i sostre per a tothom». Aquestes Marxes de la Dignitat volien ser
una resposta massiva dels treballadors, la ciutadania i els pobles d’Espanya a
la situació d'emergència social en què ens trobem. A les nostres contrades, Intersindical
Valenciana, junt amb altres organitzacions —partits polítics, plataformes cíviques, sindicats—, era una de les
entitats promotores de la iniciativa. ¿Com va reaccionar la dreta i el seu
complex mediàtic davant de la convocatòria? Des del primer moment, intentà desacreditar
els promotors i els seguidors de la protesta de totes les maneres possibles.
Els participants en les Marxes per la Dignitat han estat
titllats de gent que està en contra del sistema, de nazis comparables als seguidors d'Alba
Daurada, d’esquerrans radicals... Els alcaldes de pobles governats per la dreta
han negat als caminants allotjament en pavellons i dependències municipals. Els
principals mitjans de comunicació —amb alguna excepció honrosa— han relegat
l’assumpte a una nota inserida en pàgines interiors. La caverna ha fet servir com a munició la
participació del Sindicat Andalús de Treballadors o l’encàrrec a l’actor Willy
Toledo de llegir el manifest dels convocants. Com que tot aquest arsenal no ha
dissuadit centenars de milers —o milions— de persones de secundar la iniciativa, el
govern central i diversos mitjans de comunicació s’han dedicat a manipular la
xifra de manifestants. ¡Embolica que fa fort! Les manipulacions han estat veritablement
grotesques.
A les xarxes socials i en algun mitjà s’han comparat
fotos de dues concentracions finalitzades en la mateixa plaça madrilenya: una convocada per la conferència episcopal i la del passat dia
22. Causa una enorme vergonya comprovar el ball de xifres. Als bisbes se’ls adjudiquen
milions de manifestants; als promotors del 22 M, unes desenes de milers. Està
finalment el tema dels aldarulls que es van produir a l’acabament de la manifestació,
protagonitzats per una minoria. Per a la caverna mediàtica, que un milió de
persones s’hagueren manifestat contra la injustícia i les desigualtats no era
notícia. La notícia era aquesta: «Els radicals causen destrosses i agredeixen
la policia.» En fi, alguns encara ens fem diverses preguntes: «¿Qui desfermà la
violència?», «¿Què feien els policies disfressats de radicals infiltrats entre
els manifestants?», «¿Hi hagué alguna provocació per part de la policia?».
De moment, són massa preguntes sense resposta. Si tot hagués estat un muntatge planificat —inclosa la desempara en què quedaren algunes unitats policials—, per a poder criminalitzar els participants en la protesta i justificar la futura Llei de Seguretat Ciutadana, estaríem davant d’uns fets d'extrema gravetat. ¿L’exhibició de llombardes per part de Cristina Cifuentes formava part del “numeret”? En fi, no calien tants tripijocs per a desacreditar una manifestació multitudinària. En realitat, el poder està vacunat contra les manifestacions. No sol fer-les ni punyeter cas. Damunt, la casualitat ha volgut que la mort i els funerals d’Adolfo Suárez coincidiren amb la convocatòria del 22 M. L’exalçament del personatge ha tapat totalment la magnitud de la protesta ciutadana. Els drets de reunió i manifestació estan cada vegada més cars. La pròxima mobilització haurà de ser monstruosa. I així i tot no sé jo si...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada