Fins a la invasió russa d'Ucraïna, aquest país era un veritable mosaic d'ètnies, identitats i parles. Un 32,8% de la seua població era russòfona. En diverses regions de l'est i el sud, els russòfons són majoria aclaparadora o minoria molt significativa. Però també hi ha romanesos, moldaus, hongaresos, búlgars, rutens dels Carpats... En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin, que afectaren profundament el mapa ètnic de la Unió Soviètica. Molts musulmans tàtars foren traslladats al nord de Crimea, mentre que el sud i Ialta foren poblades amb russos. Recorde allò que deien, durant la meua joventut, uns coneguts que militaven en grups comunistes marxistes leninistes: la política de respecte a l'autonomia dels diferents pobles, duta a cap per Stalin, havia estat modèlica. Ha! En realitat, la història d'Ucraïna explica moltes coses. Amb el nom de Rus de Kíiv, va ser el primer estat dels eslaus orientals fundat per varegs, vikings que es feien dir rus. D'aquest principat derivarien les actuals Rússia i Bielorússia. En desaparèixer la Rus de Kíiv, començaren els problemes per a Ucraïna.
A mitjan segle XVI, els cosacs lliures ucraïnesos hagueren de lluitar contra Polònia, els tàtars i els turcs. Nasqué un estat cosac, que durà fins a 1764. Com que necessitava protecció contra les agressions poloneses, un dels reis cosacs acceptà el protectorat dels tsars de Rússia. A partir de llavors, la història d'Ucraïna és una dilatada successió de períodes durant els quals ara és dividida en meitats, ara està unificada, ara cau sotmesa al poder dels tsars, ara es proclama independent. (Els tsars arribaren a introduir fins i tot l'esclavitud.) Al final del segle XVIII, el país s’havia convertit en una província més de l'Imperi Rus. Al segle XIX fou prohibida l’edició de llibres de text en ucraïnès i la importació de tota mena de llibres ucraïnesos. Centenars de milers de persones emigraren a Amèrica. Hi hauria un intent d'independència en 1917 (després de la Revolució d'Octubre), però els dissidents bolxevics van proclamar a Kharkiv el govern soviètic ucraïnès i s'enfrontaren a la república acabada de proclamar. Els comunistes guanyaren la guerra i tots els territoris ucraïnesos es van repartir entre la URSS, Polònia, Romania i Txecoslovàquia.
A la Ucraïna soviètica, l’estalinisme va imposar des de 1928 una col·lectivització forçosa que tingué com a conseqüència una revolta camperola, el desplaçament forçós de vora un milió de persones i l’Holodomor (‘mort per fam’ en ucraïnès). Els historiadors creuen que van morir de fam en dos anys (1932 i 1933) entre quatre i set milions de persones. La tragèdia es commemora des de 2006. A causa d'aquesta mortaldat, molts ucraïnesos reberen els nazis alemanys com a salvadors. Però no tardarien massa a comprovar la seua equivocació; cal recordar que els nazis consideraven els eslaus una raça inferior. Acabada la Segona Guerra Mundial, Ucraïna encara hagué de patir el règim soviètic fins a 1991. Aquell any, el parlament ucraïnès va declarar la independència, ratificada pel 92,3% dels ciutadans en un referèndum. Avui, la Federació Russa, hereva en certa manera de la URSS, continua negant tant la responsabilitat en l’Holodomor com la seua qualificació de genocidi. Per la seua banda, la Ucraïna independent ha estat marcada per la brutal transició a l’economia de mercat. La corrupció i l'estancament han esdevingut crònics.
Altres factors també han influït negativament en l'evolució de la democràcia: la resistència de la cúpula ex-soviètica a abandonar el poder; les difícils relacions amb Rússia, que encara considera Ucraïna part de la seua zona d’influència; les creixents divisions entre els territoris occidentals, de llengua i identitat predominantment ucraïneses i proeuropees, i les regions orientals entorn de la conca de Donec’k i la península de Crimea, en les quals el rus i les afinitats amb Rússia són majoritàries. En 2013, es produí l'Euromaidan, un seguit de protestes contra el president prorús Janukovyč. En 2014, militants prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, Putin hi desplegà forces i aconseguí el control de la península. El parlament de Crimea votà a favor de la unió amb Rússia en un referèndum unilateral i només reconegut pel Kremlin. La subsegüent annexió de Crimea donà lloc a una crisi molt greu entre Rússia i Occident. Poc temps després, als territoris de l’est aparegué una milícia insurgent que rebé el suport gens dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió.
Des de 2014 hi havia, per tant, una guerra civil intermitent al Donbass i el perill d'una fractura definitiva d'Ucraïna. Ves per on, l'agressió il·legal de Putin podria aconseguir allò que semblava impossible: la unitat de tots els ucraïnesos contra l'invasor. S'ha de recordar que Volodymyr Zelens’kyj és russòfon, però fou elegit president amb més del 70% dels vots en la segona volta. De fet, molts russòfons del Donbass i els altres territoris del nord-est i el sud-est no entenen la destrucció i la massacre de civils que duu a cap l'exèrcit rus. Fins ara, la regió se sentia inclinada cap a Rússia, amb la qual té llaços culturals molt antics; la russificació va ser promoguda pel tsarisme i pel procés d'industrialització del segle XIX, que afavorí la immigració de russòfons i la russificació d'autòctons ucraïnesos. Però la barbàrie bèl·lica pot fer canviar d'opinió molta gent, si creu que mai no arribarà res de bo de la Federació Russa. En qualsevol cas, quan s'acabe la guerra, una Ucraïna que hipotèticament no haja patit amputacions territorials irreversibles hauria de plantejar-se un futur estat democràtic i confederal capaç de trobar sortida al laberint ètnic i identitari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada