dimecres, 6 de juliol de 2022

Cap idea constructiva

El pas del temps és un enemic aferrissat de la memòria. Cal exercitar-la, per tant, si no volem perdre coneixements i sensacions experimentats en èpoques llunyanes. Jo, per exemple, volia en març de 1986 que la pell de brau sortís de l'OTAN. Leopoldo Calvo Sotelo, membre d'UCD, i successor d'Adolfo Suárez en la presidència del govern central, havia firmat l'adhesió d'Espanya a Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord el 30 de maig de 1982, ara fa 40 anys. Abans de la firma, tota l'esquerra s'hi havia oposat. Els socialistes havien impulsat la seua campanya OTAN de entrada no. (El lema tenia una ambigüitat calculada.) També exigien un referèndum en què els espanyols pogueren manifestar el seu parer sobre la qüestió. En realitat, tota l'esquerra —el PSOE, el PCE— era profundament antimilitarista. Les quatre dècades de dictadura militar no es podien oblidar fàcilment. El moviment pacifista i contrari a l'OTAN comptava amb un enorme suport social i convocava manifestacions massives de protesta per l'entrada al tractat militar. Però el PSOE obtingué la majoria absoluta en les eleccions d'octubre de 1982 i les coses canviaren.

La cúpula dirigent socialista, amb Felipe González al front, féu un gir de 180 graus. Finalment es va convocar el referèndum de 1986. El PSOE va promoure la campanya Vota sí en interés de España. Un 52,54% de ciutadans votaren a favor de la permanència, un 39,85% en contra i un 6,54% en blanc, però hi hagué un 40,58% d'abstenció. Molta gent no entenia absolutament res. Jo recorde molt bé els motius pels quals vaig votar en contra. I crec que no han perdut vigència. Primer, em semblava —i em sembla— que l'OTAN no era una societat de monges caritatives, sinó una organització militar que, a més dels seus fins dissuasius, havia d'impedir a qualsevol preu l'accés comunista als governs dels països occidentals. Jo no simpatitzava gens amb el comunisme, però em repugnava la idea que l'OTAN tingués fins i tot mans lliures per a practicar operacions incompatibles amb la democràcia. Ja se sap que una organització militar compta necessàriament amb espies i escamots encoberts especialitzats en operacions de sabotatge i altres missions tèrboles —com manipular processos electorals i sostenir dictadures. La CIA també formava part de l'OTAN.

Per si això fos poc, es va crear una xarxa clandestina, destinada a operacions stay-behind, que reclutà principalment els seus membres en àmbits feixistes i d'extrema dreta. Va rebre el nom de Gladio. Aquesta xarxa se li'n va anar de les mans a l'OTAN. Gladio estigué darrere d'alguns dels esdeveniments més sagnants de les dècades de 1970 i 1980. Itàlia fou l'escenari predilecte de les operacions clandestines —alguna potser de falsa bandera—, perquè el Partit Comunista Italià tenia moltes possibilitats de guanyar unes eleccions. De fet, quan s'estava negociant un "acord històric" entre la Democràcia Cristiana i el PCI, dirigit per Enrico Berlinguer, el cap de la DC, Aldo Moro, fou segrestat i assassinat. L'episodi més terrible es produí a l'estació de Bolonya, en 1980. Una bomba provocà 85 morts i 200 ferits. Tot valia per a frenar els comunistes. Ara, en 2022, molts han vist els caps de govern de tots els estats membres de l'OTAN retratats al Museo del Prado, davant Las meninas de Velázquez, i hauran pensat: «¡Oi! Que bonic. Una reunió de pacífics amants de l'art contemplant obres mestres.» Però convé refrescar una mica la memòria.

També em cridà l'atenció la fotografia de les primeres dames —i algun primer damo— davant el Guernica de Picasso. Per a una campanya publicitària d'Espanya —i Madrid sobretot—, les fotos no tenen preu. Tanmateix, recordem que el Guernica fou pintat per encàrrec del director general de Belles Arts, Josep Renau, a petició del govern de la República, per a ser exposat en 1937 al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París. !La reina Letizia posant davant d'una obra encarregada per la República! Però tornem a l'OTAN. ¿El segon motiu per a votar en 1986 contra la permanència d'Espanya al Tractat de l'Atlàntic Nord? No tocar els nassos als caps del Kremlin i intentar un estatus de neutralitat semblant al d'altres països europeus (Suïssa, Àustria, Suècia, Finlàndia). Per desgràcia, ara mateix, això és somiar truites. Tot i l'ensorrament de la URSS, l'imperialisme dels EUA no va deixar d'expandir-se. L'OTAN hauria d'haver-se dissolt tan aviat com va desaparèixer el perill comunista. Tanmateix, repúbliques independitzades de l'antiga Unió Soviètica ingressaren a poc a poc en l'OTAN, que ja toca les fronteres de Rússia.

La idea d'una franja territorial a l'est d'Europa, que s'estengués de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears) s'allunya ràpidament de la realitat. Suècia i Finlàndia estan a punt d'ingressar en l'OTAN —a canvi de trair els kurds, que van a ser víctimes de la geopolítica per enèsima vegada. Ara mateix, hi ha llista d'espera per a entrar en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Abans de la guerra existien motius sobrats per a criticar l'organització atlantista. Però Putin l'ha reviscolada amb l'agressió il·legal i atroç als ucraïnesos. (No trau massa trellat debatre si el líder rus ha comès un error de càlcul o ha caigut en un parany, que tot podria ser.) Tanmateix, una OTAN sense data de caducitat sembla un malson. De la reunió de Madrid han sortit notícies gens reconfortants. Els líders atlantistes han dissenyat de nou un món bipolar: Nord-Amèrica i Europa contra Rússia i Xina, Occident contra Orient. Amb independència que altres països (d'Hispanoamèrica, Àsia i Àfrica) diran la seua, el repartiment planetari acordat en la cimera pot abocar a conflictes de resultats aterridors.

És descoratjador imaginar un futur món més just i més democràtic del qual estiguen exclosos sine die els russos. A més, la divisió en dos hemisferis ja no obeeix a motius estrictament ideològics, perquè hi ha capitalisme neoliberal, imperialisme i tendències totalitàries en un costat i l'altre. Assistim a una lluita oligàrquica i descarnada per aconseguir l'hegemonia capitalista. Els EUA continuen sent una gran potència científica, tecnològica i militar, i Europa encara té un enorme pes econòmic. Però els tradicionals emporis capitalistes nord-americans i europeus perden l'hegemonia a poc a poc. La Rússia de Putin voldria tenir una posició capdavantera en tots els àmbits, i conservar el seu imperi i la seua capacitat de controlar una part substancial dels mercats de matèries primes i energia (gas i petroli). En Àsia, noves potències emergents (Xina, Índia) estalonen occident. A curt o mitjà termini, altres estats (Iran, Indonèsia, països d'Africa) enfortiran el pol oriental. La cimera de l'OTAN s'ha limitat a donar per bona la tendència bipolar i ha decretat el rearmament occidental, però no ha aportat cap idea constructiva per a un futur de pau i harmonia universal.