Solidaritat amb Ucraïna

En els últims dies, hem pogut escoltar i llegir moltes opinions sobre l'agressió de què és víctima Ucraïna. Tothom sembla estar a favor de la pau. Però expressat així, el desig pacifista queda instal·lat als llimbs de l'equidistància, perquè no es condemna clarament l'atacant. Es fiquen en un mateix nivell l'agressor i l'agredit. També prolifera la denúncia de la hipocresia, perquè governs i ciutadans no reaccionen igual davant de totes les guerres. Resultaria que la nostra solidaritat és immensa ara, amb els ucraïnesos, però ha estat molt tèbia quan els agressors eren els EUA i alguns dels seus aliats. Jo crec sincerament que aquesta acusació és injusta per diversos motius. Primer cal considerar el distinguo que es fa, des de la mal denominada òptica occidental, entre guerres centrals i guerres perifèriques. Totes són cruels, però les perifèriques esclaten molt lluny i romanen larvades durant períodes que es dilaten en el temps. A poc a poc acaben formant part del paisatge i la gent s'hi acostuma. També és prou normal que els humans no sentim el mateix dolor quan expira un parent molt pròxim —la mare, un fill— que quan mor un familiar llunyà.

Si reaccionàrem igual davant de totes les desgràcies, la vida seria insuportable. Tampoc no es pot equiparar l'actitud dels polítics amb la del ciutadà de peu. És fals que la gent no haja protestat mai contra l'imperialisme dels EUA i els seus aliats —l'Estat espanyol inclòs. Em ve al cap una data, el 15 de febrer de 2003. Aquell dia, Xàtiva fou escenari d'una de les manifestacions més massives que es recorden. La resposta ciutadana a la convocatòria va sorprendre fins i tot els organitzadors; vora 3.500 persones desafiaren el fred i la pluja del vespre i sortiren al carrer per a condemnar rotundament la invasió d'Iraq. Tots els partits polítics excepte el PP s'adheriren a la protesta. Representants de partits, sindicats i entitats cíviques i culturals se sumaren de forma anònima a la resta dels ciutadans. Durant el trajecte des de plaça de la Bassa fins a l'Ajuntament no s'exhibí cap distintiu partidista. Només s'hi desplegà la pancarta que encapçalava la marxa. Es cridaren consignes com «Bush, Aznar, la pau ha de triomfar», «Per la pau i la justícia, no a la guerra i la cobdícia», «La guerra és evitable». En arribar a l'Ajuntament es llegí un manifest.

Centres acadèmics, partits, sindicats i organitzacions cíviques també van emetre llurs manifests: «No secundem els interessos econòmics dels EUA», «Atac injust i immoral», «El poble d'Iraq no té la culpa», «No a la mort d'innocents». Ara, en 2022, l'imperialisme té nou protagonista, però la seua manera de procedir és més vella que la pana. Veiem a la televisió una guerra brutal i ben pròxima; a les nostres comarques viuen ucraïnesos des de fa temps. (Jo mateix conec una dona d'Ucraïna, Irina, que està ben anguniada aquests dies.) Es tornen a convocar manifestacions de protesta. Dimecres passat, per exemple, es va celebrar a migdia —hora pèssima per a qui tinga feina— una concentració a l'Albereda. Un jove ucraïnès que viu des de menut a Xàtiva llegí un manifest de condemna a l'agressió russa. Però les protestes no estan tan concorregudes com les de 2003. ¿Per què? A l'extrema dreta li costa condemnar l'agressió; al cap i a la fi, Putin és tan ultranacionalista de dretes, homòfob i xenòfob com Orbán, Le Pen, Salvini o Abascal.

Fa poc, els quatre es retrataven amb el president rus, bé que ara hagen esborrat les fotos. Per la seua banda, part de l'esquerra té una visió daltònica del problema: creu que tots els ucraïnesos són nazis. Sí, hi ha neonazis en terres de l'antiga òrbita soviètica. ¡Acció, reacció! Però també n'hi ha a França, Regne Unit, Països Baixos, Itàlia, Espanya i fins i tot Rússia. Els problemes de convivència entre ètnies i nacions distintes al si d'un mateix estat i els dèficits democràtics no són privatius d'Ucraïna. Abans de la guerra hi havia motius sobrats per a criticar els avenços de l'OTAN cap a les fronteres de Rússia. L'organització atlantista féu promeses a Ucraïna i Geòrgia que no podria complir. Donà suport a un cop d'estat. Elevà sense trellat la tensió amb Moscou. ¡Lluita de poder en un món multipolar! D'aquella pols, vénen aquests fangs. Però els matisos ja són sobrers si Putin persisteix en una agressió il·legal que deriva a poc a poc en crims de guerra (atacs a civils, bombardeig d'hospitals, arrasament de ciutats). No és difícil distingir la barbàrie.

(publicat a Levante-EMV, el 12/03/2022)