No hi ha imperialismes bons i dolents. Tots són igualment rebutjables. Malgrat la caiguda del mur de Berlín, l'imperialisme dels EUA no ha deixat d'expandir-se. Teòricament, l'OTAN —de la qual forma part l'Estat espanyol— hauria d'haver-se dissolt tan aviat com va desaparèixer el perill comunista. Tanmateix, repúbliques independitzades de l'antiga Unió Soviètica ingressaren a poc a poc en l'OTAN: Estònia, Letònia i Lituània. Antics membres del Pacte de Varsòvia seguiren el mateix camí: Albània, Bulgària, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Polònia i Romania. També han entrat en l'organització militar atlantista Croàcia, Eslovènia i Montenegro, fragments de l'antiga Iugoslàvia —que era líder dels països no-alineats—. Ara mateix, Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia i l'antiga República Iugoslava de Macedònia també aspiren a ingressar en l'OTAN. Finalment, bona part de la població ucraïnesa no voldria ser menys; desitja formar part de la UE i l'OTAN, que ve a ser el mateix, perquè la Unió Europea no té una política de defensa autònoma.
Amb independència que la reacció dels qui foren súbdits de diverses dictadures comunistes siga comprensible (l'elecció de governs d'extrema dreta també forma part de la reacció), ningú no pot esperar que les autoritats russes es queden de braços plegats. Recordem la resposta dels EUA quan els soviètics van instal·lar bases de míssils a Cuba en 1962. Els nord-americans apel·len a la llibertat de qualsevol país per a elegir les seues aliances, però l'ingrés d'Ucraïna a l'OTAN i la instal·lació d'armes estratègiques en el seu territori, a un tir de pedra de Moscou, no és gens raonable. Dir açò implica que nombroses veus proclamaran automàticament la superioritat moral dels EUA i els seus seguidors, que sempre intervenen a favor de la pau, la llibertat i la democràcia. Antony Blinken, secretari d'estat nord-americà diu que Rússia ja no se'n va mai d'un país quan hi entra. ¡Ha! ¡El mort li diu al degollat! L'altra nit, vaig veure el documental Farenheit 11/9, de Michael Moore. El recomane a qui no l'haja vist. Està disponible fins al 30 de gener en RTVE Play. ¿Democràcia als EUA? En fi, el nombre de les seues intervencions militars a tots els racons del món és inabastable.
També recomane llegir la novel·la Llibertat, de Jonathan Franzen, que explica en clau literària la classe de negocis que van fer les empreses nord-americanes després d'envair Iraq. Putin no és un angelet, però ens remetrem al l'inici del primer paràgraf: no hi ha cap imperialisme bo. A l'est d'Europa s'hauria d'establir una franja territorial, que s'estendria de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears, ni res de res). La franja estaria formada per Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia (una Bielorússia democràtica també podria afegir-se), Ucraïna i Geòrgia. Està clar que l'Estat espanyol, membre irrellevant de l'OTAN —des d'època del "socialista" Felipe Gonzàlez i el seu OTAN d'entrada no—, manca d'autonomia suficient per a esquivar una decisió bèl·lica col·lectiva del Tractat de l'Atlàntic Nord, però el govern espanyol d'esquerres podria ser més discret i treballar a favor de la distensió i la pau. En comptes d'això, la ministra Margarita Robles (més de dretes que l'aixeta de l'aigua freda) es brinda públicament a enviar avions de combat a Bulgària i fragates a la Mar Negra.
Algun periodista ha recordat els acudits de Gila. Que jo sàpiga, el govern central no té mandat dels electors per a embarcar-se en aventures bèl·liques. Jo al·lucine quan escolte declaracions dels líders polítics europeus —Josep Borrell inclós. Podrien explicar millor la situació als ciutadans, perquè aquests tinguen una opinió informada. Caldria recordar les manifestacions multitudinàries contra la invasió d'Iraq. Europa hauria de contribuir de manera autònoma a la solució d'un problema que afecta directament el seu territori. No li convé de cap manera un enfrontament amb Rússia i els seus aliats asiàtics —Xina, Índia—; ensems, porten camí de convertir-se en bloc hegemònic, econòmic i militar, a escala mundial. Sí, s'ha de trobar una sortida al laberint de nacionalitats ucraïneses en conflicte, però sense desfermar una nova guerra freda que desemboque en malsons que semblaven esvaïts. Calen distensió i diàleg. I tots els problemes s'haurien de resoldre amb més democràcia, aquesta sí esvaïda als EUA i molts estats europeus; els polítics actuen d'esquena als ciutadans que, com es veu, no pinten res en assumptes d'enorme transcendència.
Amb independència que la reacció dels qui foren súbdits de diverses dictadures comunistes siga comprensible (l'elecció de governs d'extrema dreta també forma part de la reacció), ningú no pot esperar que les autoritats russes es queden de braços plegats. Recordem la resposta dels EUA quan els soviètics van instal·lar bases de míssils a Cuba en 1962. Els nord-americans apel·len a la llibertat de qualsevol país per a elegir les seues aliances, però l'ingrés d'Ucraïna a l'OTAN i la instal·lació d'armes estratègiques en el seu territori, a un tir de pedra de Moscou, no és gens raonable. Dir açò implica que nombroses veus proclamaran automàticament la superioritat moral dels EUA i els seus seguidors, que sempre intervenen a favor de la pau, la llibertat i la democràcia. Antony Blinken, secretari d'estat nord-americà diu que Rússia ja no se'n va mai d'un país quan hi entra. ¡Ha! ¡El mort li diu al degollat! L'altra nit, vaig veure el documental Farenheit 11/9, de Michael Moore. El recomane a qui no l'haja vist. Està disponible fins al 30 de gener en RTVE Play. ¿Democràcia als EUA? En fi, el nombre de les seues intervencions militars a tots els racons del món és inabastable.
També recomane llegir la novel·la Llibertat, de Jonathan Franzen, que explica en clau literària la classe de negocis que van fer les empreses nord-americanes després d'envair Iraq. Putin no és un angelet, però ens remetrem al l'inici del primer paràgraf: no hi ha cap imperialisme bo. A l'est d'Europa s'hauria d'establir una franja territorial, que s'estendria de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears, ni res de res). La franja estaria formada per Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia (una Bielorússia democràtica també podria afegir-se), Ucraïna i Geòrgia. Està clar que l'Estat espanyol, membre irrellevant de l'OTAN —des d'època del "socialista" Felipe Gonzàlez i el seu OTAN d'entrada no—, manca d'autonomia suficient per a esquivar una decisió bèl·lica col·lectiva del Tractat de l'Atlàntic Nord, però el govern espanyol d'esquerres podria ser més discret i treballar a favor de la distensió i la pau. En comptes d'això, la ministra Margarita Robles (més de dretes que l'aixeta de l'aigua freda) es brinda públicament a enviar avions de combat a Bulgària i fragates a la Mar Negra.
Algun periodista ha recordat els acudits de Gila. Que jo sàpiga, el govern central no té mandat dels electors per a embarcar-se en aventures bèl·liques. Jo al·lucine quan escolte declaracions dels líders polítics europeus —Josep Borrell inclós. Podrien explicar millor la situació als ciutadans, perquè aquests tinguen una opinió informada. Caldria recordar les manifestacions multitudinàries contra la invasió d'Iraq. Europa hauria de contribuir de manera autònoma a la solució d'un problema que afecta directament el seu territori. No li convé de cap manera un enfrontament amb Rússia i els seus aliats asiàtics —Xina, Índia—; ensems, porten camí de convertir-se en bloc hegemònic, econòmic i militar, a escala mundial. Sí, s'ha de trobar una sortida al laberint de nacionalitats ucraïneses en conflicte, però sense desfermar una nova guerra freda que desemboque en malsons que semblaven esvaïts. Calen distensió i diàleg. I tots els problemes s'haurien de resoldre amb més democràcia, aquesta sí esvaïda als EUA i molts estats europeus; els polítics actuen d'esquena als ciutadans que, com es veu, no pinten res en assumptes d'enorme transcendència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada