Els últims dies de Lucrècia Borja

Les seues fundacions religioses i una carta dirigida poc abans de morir al papa Lleó X mostren una evolució espiritual de Lucrècia cap a la vida devota. Entre els seus súbdits, ingué fama de dona pietosa i benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada a Ferrara. Poc temps després, el seu marit jauria junt a ella en la mateixa tomba del monestir del Corpus Domini. El personatge femení més cèlebre del llinatge Borja mai no havia sortit d'Itàlia, però pogué conèixer de primera mà els nous corrents renaixentistes que influïen en tots els artistes del seu temps: poetes, pintors, escultors, músics, arquitectes... Es voltà d'humanistes, trepitjà algunes de les corts més esplendoroses del Renaixement italià durant la transició entre els segles XV i XVI. Es relacionà amb homes poderosos i notoris, i amb dones que rivalitzaren amb ella en l'interès per les novetats i el gust per l'art i l'elegància. Lucrècia deixà una fama imperible que ni la llegenda més negra ha aconseguit d'esborrar. Avui, els viatgers il·lustrats que camegen per terres de la Itàlia central, per ciutats com Roma, Spoleto, Perusa, Pesaro, Urbino, Bolonya, Màntua o Ferrara, poden evocar la vida de la filla del papa xativí Alexandre VI, una vida plena de les vicissituds que proporciona la fortuna.

 

 Medalla amb l’efígie de Lucrècia Borja, esposa d’Alfonso d’Este (1502-1519),

dissenyada a l’estil de Giancristoforo Romano