Pienza

He visitat Pienza tres vegades (en 1993, en 2001 i en 2007). La petita població, situada a la vall de l'Orcia, entre Montepulciano i Montalcino, és una fita de l'urbanisme renaixentista. Des de 1996, està inscrita per la UNESCO en la seua Llista del Patrimoni Mundial. La vila fou bressol d'Enea Silvio Piccolomini, humanista nascut al si d'una família originària de Siena. En morir Calixt III, Piccolomini ascendiria al pontificat, amb el nom de Pius II. Roderic de Borja donà suport a tots els projectes de Pius II. Fins i tot col·laborà en el projecte de ciutat renaixentista del pontífex. Aquest havia decidit reestructurar la vila de Corsignano, municipi de la Toscana pertanyent a la província de Siena, i canviar-li el nom per Pienza, derivat del seu. Pienza és un dels pocs casos de realització urbanística unitària de les propostes teòriques quatrecentistes. Pius II animà els seus cardenals a construir-hi palaus per tal de completar el conjunt urbà. Roderic de Borja, que tenia gran amistat amb el nou pontífex —Calixt III l'havia nomenat cardenal— va construir a la plaça del duomo de l'antic Corsignano l'edifici que avui és conegut com el Palau del Bisbe.

El papa Piccolomini ordenà reconstruir la seua vila nadiua d'acord amb el model de ciutat ideal renaixentista. Els plànols foren obra del florentí Bernardo Gambardelli —conegut també com Bernardo Rossellino—, que havia treballat amb Leon Battista Alberti. Les obres començaren pels volts de 1459. Rossellino articulà la vila ortogonalment, a banda i banda d’un carrer principal, l’eix del qual coincidia amb la cresta del turó sobre el qual s'alça la població. En el seu centre, emplaçà el nucli monumental, al voltant i en funció d’una plaça trapezoïdal, concebuda visualment i en planta, seguint esquemes perspectius, com l’escenari d’un teatre clàssic. Pius II volia convertir la vila en indret de sojorn estiuenc. Consagrà el duomo el 29 d'agost de 1462. El projecte urbanístic quedà, però, inacabat. En realitat, la plaça trapezoïdal, dedicada a Pius II, i el conjunt d'edifcis que la volten constitueixen els principals atractius de Pienza. Hom podria dir que el projecte de ciutat palau ideal es materialitzà en una sola plaça. ¡Però quina plaça! Està presidida pel duomo, que conserva una de les façanes d'estil renaixentista més antigues d'Itàlia.

El seu aspecte ens pot semblar avui anodí, però fou una novetat en el seu temps. A l'interior del temple, les tres naus d'idèntica alçada recorden les esglésies alemanyes amb planta de saló. Abans de ser papa, Enea Silvio havia residit un temps en terres germàniques. Li agradaven els efectes que produeix la llum en l'interior d'aquestes esglésies. La catedral conserva cinc retaules d'escola sienesa. Fora, als dos laterals de la plaça, hi ha sengles palaus. El de Pius II s'alça a la banda oest. Té tres nivells, ordenats per pilastres i entaulaments. El pati interior és magnífic. La part posterior de l'edifici, la meridional, té unes llotges que donen a un jardí italià tancat. Les vistes sobre la Vall de l'Orcia són espectaculars. El Palau Piccolomini és semblant al Palau Rucellai fet per Alberti en Florència. A la banda est de la plaça, s'alça el Palau Borja, més auster que el papal. Conserva al cantó i la façana principal dos escuts arquebisbals de Roderic. Actualment, és seu del Museu de la Catedral, que alberga teixits, objectes religiosos, orfebreria, pintures dels segles VII (una crucifixió), XIV i XV —s'hi pot veure una Mare de Déu atribuïda a Luca Signorelli.

Enfront del duomo està el Palazzo Comunale —dissenyat també per Rossellino—, amb una llotja en la planta baixa i la sala del consell al pis superior. El seu campanar de rajol té menys alçada que el campanar del duomo, per a simbolitzar el poder superior de l'Església. A la plaça hi ha també un pou de travertí amb l'escut de la família Piccolomini. La vila conserva altres monuments destacables: l'església de Sant Francesc (que alberga unes pintures interessants del segle XV, fetes per artistes d'escola sienesa) i alguns palaus construïts en el segle XV. Vaig visitar Pienza per última vegada l'estiu de 2007. La meua estada coincidí amb un fet curiós. A la plaça trapezoïdal se celebrava un festival folklòric. Hi actuà un grup de danses de la vila aragonesa de Fraga —el llinatge Borja també té orígens aragonesos. Veure lluny de casa els passos de ball dels dansaires mentre escoltàvem la lletra de La balladora quan balla (la balladora quan balla / li pregunta al ballador / si li penja o no li penja / la punta del mocador) fou emocionant. Una viatgera preguntà: Oye, ¿en Aragón también hablan valenciano? ¡Gloriós! Si algunes persones viatjaren més...