El quart poder

En un quiosc de l'Albereda em guarden des de fa temps l'exemplar de diumenge i el suplement setmanal d'El País. Dia 30 d'octubre, 12.00 hores. Parle amb la quiosquera: «Estic pensant de dir-te que deixes de guardar-me el diari. Com més va, menys m'agrada.» La xica somriu. «No ets l'únic. Sense anar massa lluny, una clienta em deia ahir: 'Preferisc llegir El Mundo. Almenys el veig venir; els seus editorials no enganyen ningú.' Sí, la venda d'El País ha baixat prou. Són molts els qui han cancel·lat el seu abonament. Aquest diari ja no és el que era», m'amolla la venedora de diaris. En fi, per una d'aquelles casualitats de la vida, el mateix dia 30, per la nit, Jordi Évole entrevistà Pedro Sánchez en el programa Salvados. M'impressionà que l'exsecretari general socialista digués en veu alta que havia rebut pressions de l'empresa editora d'El País. El rumb que havia pres el diari "independent" era conegut per tothom. Qualsevol persona mínimament informada sap que els poders mediàtics i econòmics, sovint ocults en l'ombra, manegen partits i governs. Però no és freqüent que algú amb informació de primera mà ho denuncie públicament.

La revelació de Sánchez, en un programa de màxima audiència, em provocà un neguit estrany. El líder caigut explicà com determinats grups empresarials l'havien fet saber que no volien un govern recolzat per una coalició d'esquerres. El relat contat pel socialista em semblà un iceberg; només mostrà una punteta de la veritat —la part més grossa romangué submergida en aigües tèrboles. De les seues paraules es podia inferir que la llista de persones i estaments que pressionaren els socialistes —¿també la monarquia i l'exèrcit?—, perquè permeteren el govern de Rajoy, és molt extensa. També es podria inferir que Susana Díaz i els barons que desallotjaren Sánchez de la secretaria general socialista havien actuat en connivència amb els poders fàctics. Com el grau de versemblança d'aquestes conjectures és molt elevat, hom sent la temptacció de solidaritzar-se amb l'heroi caigut. Tanmateix, la credibilitat de Pedro Sánchez té alguns forats. La maleïda hemeroteca demostra que el personatge havia negat anteriorment coses que ara afirma. En qualsevol cas, podria haver fet abans unes revelacions que arriben massa tard.

Li ho podem perdonar; sovint, les posicions de responsabilitat obliguen els polítics a engolir-se més d'un gripau. Però el personatge té més zones d'ombra. Recordem com es va desfer, directa o indirectament, de companys que li feien nosa. Els dos casos més sonats, el de Tomàs Gómez, exsecretari de la federació madrilenya, i el d'Antonio Miguel Carmona, exportaveu socialista a l'Ajuntament de Madrid. Recordem també que, en confeccionar les llistes electorals de 2015, col·locà Eduardo Madina en un lloc que no garantia la seua reelecció com a diputat. (Madina havia estat adversari de Sánchez en les votacions per a elegir secretari general.) Hom podrà dir que Gómez concitava sospites de corrupció i havia obtingut un resultat electoral molt dolent. Però el seu relleu es portà a cap sense haver consultat les bases de la federació madrilenya. La cosa no tindria més importància si no fos perquè Sánchez, que també ha obtingut uns resultats electorals molt dolents, diu ara que el Comité Federal de l'1 d'octubre escenificà un cop vergonyós contra el secretari general, deposat sense tenir en compte l'opinió de la base, que l'havia elegit.

L'exsecretari té part de raó, però es féu el longuis quan Évole li recordà l'intent de tupinada, amb una urna amagada darrere unes cortines. Un observador imparcial podria pensar que Pedro Sánchez ha tastat la seua pròpia medicina. Però encara tenim altre forat. Durant l'entrevista televisada, l'excandidat a la presidència del govern afirmà que havia tingut contactes amb els nacionalistes. Dos portaveus d'ERC, Tardà i Rufián, han negat aqueixos contactes. El socialista hauria d'aclarir la qüestió. Si el deixen. Com ha clavat la mà en un veritable vesper, serà objecte d'una persecució implacable. Li resultarà molt difícil tornar a ser secretari general del PSOE. Ha esdevingut un militant ras. Ja no pot comptar amb l'aparell. Li posaran tota classe de travetes. Ahir mateix s'alçà la veda; El Mundo publicava en primera plana una notícia —o una intoxicació, vés a saber— que escampava dubtes sobre la sinceritat de Sánchez. I la cacera acaba de començar. Tampoc no sabem si compta amb el recolzament majoritari de la militància —de l'andalusa, per exemple, fonamental per a traure avals i vots suficients en unes primàries. Això ho aclariran els vots.

En resum: jo simpatitze amb el líder caigut; trobe que ha assajat de fer autocrítica i ha estat més coherent que els actuals dirigents del PSOE, però les elipsis narratives i els forats de credibilitat que acabe d'enumerar no afavoreixen Sánchez. Per la seua banda, El País no ha dit ni pruna. No s'ha donat per al·ludit. Ni els seus editorials de dilluns ni els d'ahir dimarts esmentaven els grans titulars deixats pel programa de Jordi Évole. El refranyer castellà té dos màximes que hi podrien ser d'aplicació: el mayor desprecio, no hacer aprecio o quien calla otorga (ignore quina de les dues màximes aplica la direcció del diari). Però tornem al principi. El pròxim diumenge diré a la quiosquera que no em guarde més l'exemplar d'un periòdic al consell editorial del qual s'acaba d'incorporar Alfredo Pérez Rubalcaba. C'est fini, diuen els francesos. Les revelacions de Pedro Sánchez confirmen allò que sabíem, que el monopartidisme ja havia campat, abans de fer-ho al parlament, en els mitjans de comunicació. El quart poder ja no enganya ningú.