Darrerament, hem assistit a episodis una mica
estranys. Em referisc a les jubilacions forçoses d’alguns funcionaris. En
Madrid han estat jubilats forçosament 700 metges. A casa nostra, la Conselleria
de Sanitat haurà de readmetre una auxiliar d’infermeria que havia jubilat als
65 anys. El TSJ considera que les autoritats sanitàries no van tenir en compte
un informe que declarava l’auxiliar apta per a seguir treballant. La dona tenia
la seua plaça en un centre de salut pròxim a València. ¿Què tenen d’estrany
episodis com aquests? Que constitueixen una contradicció aparent: d’una banda, els
governs de dretes anuncien que l’augment de l’esperança de vida obliga a allargar l'edat de jubilació fins als 67 anys; d’altra, decideixen jubilar forçosament persones que manifesten
la seua voluntat de continuar treballant. En altres paraules: diuen una cosa i fan justament la
contrària.
En literatura, aquesta manera de procedir
remetria a figures retòriques com la paradoxa o l’oxímoron —enunciat en què apareixen unides paraules de
sentit contrari: “docta ignorància”, “silenci sonor”. ¿Quins són els motius
reals de les decisions aparentment contradictòries dels responsables polítics peperos? L’explicació és senzilla. El baby boom dels anys cinquanta exigí augmentar enormement
serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament. A fi d’atendre’ls degudament,
calgué crear moltes places de personal docent i sanitari. Aquestes places sortiren a
oposició durant la dècada dels setanta. Molts dels funcionaris que aprovaren
aquelles oposicions ja han complit els 65 anys o estan a punt de complir-los. El
govern no vol, de cap manera, allargar la vida laboral d’aquestes persones; vol
que es jubilen, per tal d’amortitzar places i estalviar-se una gran quantitat de
diners.
S’ha de tenir present que aquests docents i sanitaris cobren uns emoluments elevats, perquè amuntonen triennis, tots els sexennis
possibles o altres tipus de retribucions complementàries. Al sector privat, les
pensions surten de la caixa de la Seguretat Social, molt esquifida a causa d’una
enorme baixada d’afiliacions. En canvi, les pensions dels funcionaris de
carrera surten de la seua mutualitat (Muface), menys afectada —com
que un funcionari amb l’oposició aprovada no pot ser acomiadat, les
cotitzacions a Muface no han baixat significativament. A més, el govern central
aplicarà a les pensions presents i futures dels treballadors públics, si convé,
el coeficient de sostenibilitat, és a dir, el mecanisme amb què es pensa
rebaixar la pensió de tothom. Per tant, ni paradoxes, ni oxímorons, ni res.
Aquest degoteig de notícies relacionades amb la jubilació forçosa de
funcionaris respon a una estratègia deliberada.
Tot està perfectament planificat. La
jubilació de funcionaris que estarien disposats a treballar fins als setanta anys és una nova mesura
destinada a reduir les prestacions dels serveis públics essencials. Però clar,
com que l’actual legislació sobre jubilacions és probablement inconstitucional,
l’estratègia dels governs central i autonòmic està sent corregida pels
tribunals. En altra entrada, ja recordava que l’article 14 de la Carta Magna
diu el següent: «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga
prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o
qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» L’edat, una
circumstància personal, no pot ser motiu de discriminació. L’edat de jubilació
hauria de ser, per tant, voluntària. La llei, en tot cas, hauria de preveure
l’edat a partir de la qual es puga sol·licitar el retir voluntari amb plenitud
de drets passius, però res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada