Furantoina, que és més barata

Vaig a contar una història real. Una dona de 90 anys, amb la mobilitat i la consciència molt disminuïdes, patia constants infeccions d’orina. El seu metge sabia que l’anciana no podia deixar de prendre antibiòtics (s’havien d’alternar, això sí). Però s’esdevingué que el doctor es va jubilar. El substitut  suspengué ràpidament la prescripció d’antibiòtics sense fer cas als avisos dels familiars. «Mire que, si no pren antibiòtics, li pujarà molt la febre i es posarà molt maleta», deien els fills. «Escolten, el metge sóc jo. No m’han de dir què he de fer. Aquesta senyora ha de descansar d’antibiòtics uns dies, fins que li fem un antibiograma», contestà molest el facultatiu. La dona es posà ben mala. Un metge de guàrdia ajornà el seu trasllat a l’hospital Lluís Alcanyís. L’endemà, la senyora descansava per a tota l’eternitat. El desgavell que viu la sanitat pública havia accelerat el traspàs. No és cosa de fer broma, però podríem dir que la velleta fou objecte d’una mena d’eutanàsia. (La Conselleria de Sanitat mai no admetrà cap responsabilitat; rebutja l’eutanàsia i fa els ulls grossos a les descurances produïdes en les seues dependències.)

Són mals temps per a criticar els nostres serveis públics; la dreta pretén privatitzar-los —externalitzar-los, diuen eufemísticament els responsables polítics. Ara bé, la crisi econòmica i els retalls no poden servir d’excusa per a deixar sense empara els usuaris. Als serveis sanitaris —com en altres serveis que atenen gent— hi ha de tot: personal bo, regular i dolent. Els ambulatoris públics de Xàtiva són una bona mostra del que acabe de dir: hi ha bons professionals, però també persones poc competents, o poc compromeses amb la seua feina. Ningú no hi trobarà personatges com el protagonista de Le médecin malgré lui (El metge a la força), la cèlebre comèdia de Molière. Per sort, als centres de salut xativins predominen els bons professionals. De vegades, però, escassegen la coordinació, els criteris homogenis i l’atenció en la feina. Massa sovint, el ciutadà que necessita ser atès per l’Agència Valenciana de Salut ha de demanar a Santa Rita, advocada de les causes impossibles, que li toquen metges responsables i vigilants, personal d'infermeria ben coordinat i coneixedor de l’historial mèdic.

Jo he estat temptat de dur en la cartera una estampeta de la santa; d’un temps ençà, la meua sogra i els meus pares, molt majors, han necessitat i necessiten atenció mèdica contínua. S’ha de reconèixer que els professionals de la salut es veuen obligats a treballar en condicions de penúria; la sanitat pública camina cap a la fallida. De fet, els metges estan en peu de guerra: la Conselleria pretén que una aplicació informàtica faça tasques tradicionalment encomanades als facultatius. Imaginem, posem per cas, un pacient amb insuficiència renal severa que patisca una prostatitis, o infecció del tracte urinari (ITU). El programa informàtic de Conselleria prescriurà un antibiòtic: furantoina. Vostès diran: «Escolta, ¡aquest programa és molt eficient!» Doncs no, no és tan eficient. La furantoina està contraindicada per a pacients amb insuficiència renal. Seria millor —ara sí— fer un antibiograma i prescriure, per exemple, ciprofloxacino. Però hi ha un problema: aquest medicament és molt car (puja la despesa farmacèutica de l’AV). Ja sabem, per tant, la raó per la qual l’ordinador prescriu automàticament furantoina: és més barata.

Els pares, que han estat tota la vida cotitzant, han vingut a fer-se majors en el pitjor moment: quan la dreta neoliberal vol carregar-se la sanitat pública. Cal demanar coratge als metges, i a la resta del personal sanitari. Se’ls ha de demanar que practiquen una medicina humanitzada (cosa difícil, perquè la Conselleria vol penalitzar econòmicament els facultatius que ignoren els protocols informàtics). També s’ha de demanar coordinació. Cal, posem per cas, que tots els infermers seguisquen les mateixes pautes d’actuació amb un malalt, i que extremen les mesures higièniques, encara que escassege el material bàsic (tisores, desinfectants...). Cal recordar que el treball en equip millora el servei. Quan ma mare ha estat tractada per la Unitat d’Hospitalització Domiciliària (UHD) del Lluís Alcanyís, les coses han anat molt bé. L’atenció ambulatòria és, en canvi, impredictible: avui arriba un bon professional i la salut del familiar millora; demà es presenta un desmanyotat i el malalt empitjora. Els terminis (d’analítiques, visites) són massa laxes; molts desplaçaments de dependents han de córrer per compte dels familiars. En fi, els professionals dels serveis públics s’han d’esforçar. Fins ara, la sanitat pública tenia, malgrat els problemes, una qualitat destacable. Fem el possible per mantenir-la.

 

(publicat a Levante-EMV, el 29/06/2013)