A llevant de Celtibèria, hi havia una petita contrada, Aixàtiva, els
habitants de la qual, anomenats socarrats, tenien fama de gent indòmita i lliure.
Després de patir centúries d’injustícies i abusos infligits per la metròpoli, la
majoria social d’Aixàtiva aspirava a la independència. Aquesta aspiració
topava, però, amb un obstacle difícil de salvar: segons la constitució de l’estat
ocupant, la sobirania residia en el conjunt del poble celtibèric, que
es negava a reconèixer cap dret d’autodeterminació als socarrats. Les veus més moderades d’un bàndol i l’altre
coincidien, però, a demanar que es negociés una solució de compromís. Terra
Nostra i el sector sobiranista del Partit Menestral signaren un acord per a desenvolupar
el procés de transició cap a l’estat propi. Des de la capital de Celtibèria, plovien
les mofes; els dirigents dels diferents partits centralistes deien que el
moviment secessionista no arribaria enlloc. «És il·legal; la
Constitució no ho permet», repetien com un mantra. «No podreu entrar en la Unió Eurasiàtica», advertien. «Els països petits no tenen
futur», reblaven. El partit UByD (Unción, Barra y Democracia) era especialment combatiu
contra les aspiracions independentistes d’Aixàtiva. Tanmateix, entre els
habitants de la petita contrada s’estenia una creença: «Pitjor no ens pot anar. Val
més ser amo d'un ou que mosso d'un bou. Si Andorra, Liechtenstein i la
República de San Marino han reeixit, ¿per què no havíem de sobreviure
nosaltres?»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada