La pesta del càrrec de confiança

En un magnífic article, Francisco José Bastida, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat d’Oviedo, posava de manifest com la crisi dels serveis públics i l’economia global són objecte d’una manipulació paral·lela: les víctimes són exhibides com a culpables i els autèntics culpables, valent-se del poder, desvien responsabilitats i carreguen contra aquells que inútilment proclamen la seua innocència. Els treballadors públics surten particularment perjudicats per aquesta manipulació; com que treballen per a l’administració pública, la resta de la societat els posa en el punt de mira com a part dels problemes que se’ns han vingut a sobre, i no com una part més dels qui els pateixen. La baixada salarial i l’increment de jornada dels funcionaris s’aplaudeixen sense pietat, amb la satisfacció indissimulada dels governants, que veuen ratificada la decisió d’imputar el cost dels ajusts a les esquenes dels servidors públics.

En definitiva, el governants estan atiant des del poder el descrèdit i el menyspreu envers el funcionariat. Els polítics estan tan acostumats a medrar en el partit, a base de lleialtats i submissions personals, que no es fien, quan arriben al poder, dels funcionaris que ocupen plaça als diferents nivells de l’administració. Molts polítics pensen que llurs resolucions no haurien de tenir límits, ja que són representants de la sobirania popular. Per tant, solen veure els funcionaris com un obstacle, com uns buròcrates que posen objeccions i controls legals a les seues ordes. En cas de conflicte, el sotmetiment del funcionariat a la llei i la seua independència són interpretats pel governant paranoic com una deslleialtat personal i, fins i tot, com una estratègia oculta al servei de l’oposició.

Per a evitar aquests esculls, es va inventar la figura del càrrec de confiança. Aquesta figura ha proliferat de manera exagerada a totes les administracions. Els càrrecs de confiança solen estar al marge dels requisits administratius ordinaris i de les taules salarials vigents a la funció pública. El professor Bastida ficava de relleu els efectes devastadors sobre l’administració del càrrec de confiança. Provoca que molts funcionaris de carrera s’alineen políticament —de manera sincera o fingida, això és altra qüestió—, per tal d’accedir a llocs rellevants, que després tindran com a premi la consolidació del complement salarial d’alt càrrec. Provoca, per tant, una hipertròfia de càrrecs de lliure designació. El desig de crear un funcionariat adepte ha conduït a la intromissió directa o indirecta dels governants en processos de selecció de funcionaris.

S’influeix en la convocatòria de places, la definició dels perfils laborals, els temaris i, sobretot, la composició dels tribunals. Aquest clientelisme, en si mateix una veritable corrupció, té molt a veure amb la proliferació de la corrupció econòmica i política, i amb els defectes dels controls per atallar-la. Com diu Bastida, molts governants —de tots els colors polítics, però sobretot quan se les donen de liberals—, després de la perversió causada per ells mateixos, arremeten contra els col·lectius funcionarials (sanitaris, docents o administratius). En realitat, allò més sagnant per al funcionari no són els retalls salarials, sinó les insídies i els atacs a la dignitat. Recordem allò de gilipolles, dit pel president de la Diputació de València en un míting electoral. En fi, certes al·lusions als horaris o la productivitat dels treballadors públics no resolen cap problema, però els assenyalen com a persones poc fiables i poc productives.

Algunes de les mesures que prenen els governs —augmentar la jornada laboral, per exemple— serveixen bàsicament per a minvar plantilles, però també per a crispar i desmotivar un personal que, a més de veure rebaixat el sou, ha de carregar amb l’estigma, propagat pels polítics, de ser un obstacle per a salvar la crisi. Pura demagògia destinada a dividir els treballadors. En canvi, els polítics que ocupen el poder no renuncien als assessors ni a cap dels generosos emoluments i prebendes que, en molts casos, mai no rebrien —ni en la funció pública ni en l’empresa privada— si només foren valorats el seu mèrit i la seua capacitat. I el més greu de tot és que no sembla haver propòsit d’esmena. No ens enganyem; la crisi no ha corregit els mals hàbits; com a molt, els ha frenat per falta de finançament, o simplement ha forçat a practicar-los de manera més discreta.