El
bisbe Reig no s'ho pot remeiar: li encanta sortir a les primeres planes. Altres
prelats són més reservats, prefereixen passar desapercebuts. La discreció no
va, però, amb Juan Antonio Reig Pla. L’actual titular de la càtedra d’Alcalá de
Henares, nascut a Cocentaina el 1947, estudià al Seminari de València, la Universitat
Pontifícia de Salamanca i la Lateranense de Roma, on obtingué el doctorat en Teologia.
Va rebre l’ordenació sacerdotal a València el 1971. Excepte un breu parèntesi a
Roma —com a becari de de Sant Jaume i Montserrat—, Juan
Antonio Reig realitzà tot el seu ministeri sacerdotal a la diòcesi de València,
com a coadjutor de la parròquia de Sant Joan Baptista de Manises, prefecte de Filosofia
i rector al Seminari Major de Montcada, titular de la parròquia de Sant Maur i
Sant Francesc d’Alcoi, vicari bisbal de la zona Alcoi-Ontinyent, canonge de la
catedral de València, delegat bisbal de Pastoral Familiar... El 1996, Joan Pau
II el nomenà bisbe de Sogorb-Castelló. Ben aviat es va fer habitual de les
primeres planes. Tots recordaran el seu efímer pas pel Consell Valencià de
Cultura, les seues posicions contràries a la unitat de la llengua, la seua
oposició al missal valencià elaborat per l’AVL, les seues insistents exigències
perquè fossen segregades de la diòcesi de Tortosa les parròquies del Maestrat i
els Ports de Morella...
Potser
per aquestes actituds seues, el papa Benet XVI el nomenà bisbe de Cartagena en
2005 (més tard, en 2009, l’enviaria a ocupar la seu d’Alcalá de Henares, on
encara roman). Com se sol dir, els valencians pegarem una bona descansà, en
perdre’l de vista. En la Conferencia
Episcopal Española, el bisbe Reig està alineat amb els sectors més ultramuntans.
Presideix la Subcomissió per a la Família i la Defensa de la Vida, i és el vicepresident
de la Comissió d’Apostolat Seglar. A més, és membre de la Comissió per a la
Doctrina de la Fe. Des que està en Alcalá, les seues sortides s’han fet famoses:
en 2009, celebrà una missa en record dels caiguts de Paracuellos davant d’una
bandera franquista; temps després, publicà una guia amb consells per a curar l’homosexualitat;
ha carregat sovint contra el divorci; ha
pintat els fills dels divorciats «com ninots de drap sense columna vertebral,
que no poden mantenir-se dempeus perquè els falta l’estructura de persona i el conreu
d’allò que és més decisiu»; ha vinculat la separació de la parella amb una
pretesa decadència de la societat; assegura que Espanya és una societat
postrada, malalta per les lacres del divorci, pels distints models de família i
per la llei d’avortament aprovada pel govern de Zapatero (divendres passat, afirmà
que «si una dona avorta, ja no podrà dormir mai per les nits»); ha arribat a
vincular l’existència de les parelles de fet amb la proliferació de la violència masclista...
L’homosexualitat, per tant, sempre ha estat un dels seus blancs preferits. Durant la seua
homilia de Divendres Sant, retransmesa en directe per TVE2, va ficar el llistó
ben alt: «Voldria dir una paraula a aquelles persones portades per tanta
ideologia que acaben per no orientar bé el que és la sexualitat humana. Pensen
ja des de nens que tenen atracció cap a les persones del seu mateix sexe i, de
vegades, per comprovar-ho es corrompen i es prostitueixen o van a clubs nocturns
d'homes. Us assegure que troben l'infern.» Aquestes reflexions, fetes davant d’uns
feligresos majoritàriament entrats en anys, em feren recordar el coronel d’American Beauty, que no deixa de blasmar
els homosexuals de males maneres, durant bona part del film, abans de descobrir
que ell mateix és homosexual. ¿No tenia, monsenyor Reig, altres temes de què
parlar un Divendres Sant? ¿D’on li vénen a un home cèlibe coneixements tan pregons
de les relacions conjugals, del sexe, de l’homosexualitat i de la psicologia
femenina? ¿Com sap les coses que passen —sap que els clients hi troben l'infern—
a l’interior dels bars d’ambient? Caben dues suposicions: o no té ni idea
del que diu o amaga algun secret. De tota manera, si vol tenir una opinió més
optimista de l’homosexualitat, Reig podria llegir aquest fragment d’El banquet de Plató:
«Així doncs, tots estan d’acord que l’Amor és el
més antic de tots els déus. De tots ells, és també qui fa més bé als homes; no
conec major avantatge per a un jove que tenir un amant virtuós, ni major
avantatge per a un amant que estimar un objecte virtuós. Naixement, honors,
riquesa, res com l’Amor no pot inspirar a l’home allò que necessita per a viure
honradament. Em referisc a la vergonya del mal i a l’emulació del bé; sense
aquestes dues coses, els particulars o els Estats mai no poden fer res bell o
gran. M’atreviria a dir que si un home que estima hagués comès una mala acció o
hagués patit un ultratge sense rebutjar-lo, li causaria més vergonya
presentar-se davant de qui estima que davant de son pare, el seu parent o
qualsevol altre. Veiem que el mateix s’esdevé amb aquell que és estimat, perquè
mai no es presenta tan confós com quan el seu amant el pilla en alguna falta.
De manera que, si un Estat o un exèrcit pogués estar format per amants i amats,
a causa de qualsevol encanteri, no hi hauria poble que portés més lluny
l’horror al vici i l’emulació de la virtut. Homes units d’aquesta manera,
encara que poc nombrosos, podrien en certa manera vèncer el món sencer. Perquè
si hi ha algú pel qual no voldria ser vist un amant en l’acte de desertar de
les files o apartar les armes és la persona que estima. I preferiria morir mil
vegades abans que abandonar la persona estimada sense prestar-li socors,
veient-la en perill; no hi ha home tan covard a qui l’Amor no inspire el major
valor i no el faça semblant a un heroi. Allò que diu Homer, que els déus
inspiren audàcia a certs guerrers, pot dir-se amb més raó de l’Amor que de cap
dels altres déus. Només els amants saben morir l’un per l’altre. [...] ¡Tan
cert és que un Amor noble i generós es fa estimar dels mateixos déus!»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada